Has tingut problemes de fertilitat? Ajuda'ns a trencar tabús

Explica'ns la teva experiència

Tu o la teva parella heu tingut problemes per aconseguir un embaràs? Com convius amb la infertilitat? Quina experiència tens de la reproducció assistida? Creus que és encara un tema tabú? Ho has compartit amb el teu entorn? Com ha afectat la relació de parella? La societat empeny a tenir fills? Per què no es parla dels avortaments? La infertilitat és un dels molts temes que afecten les dones que estan invisibilitzats. En volem parlar amb naturalitat com fan les protagonistes d'aquest interactiu i et convidem a explicar la teva experiència.

 

 

 

 

Nom o àlies:

Email:

La teva història:

* Queden 1200 caràcters

La teva imatge (opcional):

Navega

Arxiu en format .jpg, mida màxima 2 Mb.

Les vostres històries:

  • Isabel Altés Segura

    No es la meva, es l’história de la meva filla, ha estat mare amb una edad avançada, 37 anys, i va tenir 2 avortaments, i ella, que es científica, es va informar i es va adonar que tenía un problema a la tiroïdes que podía ser la causa del seu problema. Va buscar un endocrí i li varen regular la glàndula tiroïdes i va poder tenir un bon embaràs i ara està apunt de parir un altre nen. I comentant aixo amb altres metges, varem veure que no li donen importància a la tiroïdes pero, amb persones grans, de problemes tiroïdeos n’hi ha molts.

  • Rachcu

    Una vida estudiant, màster, doctorat, i finalment parella als 30 anys; que bé! Als 34 decidim tenir fills i molt aviat intueixo q alguna cosa no funciona. Proves surt obstrucció d’una trompa; directes a FIV; 1er cicle FIV (ni el cicle ni congelats) no funciona; Aconsellen intervenció quirúrgica d’una trompa, i tornar a provar; 6mesos; tornem-hi un 2on cicle; primera transferència d’embrions; predictor positiu; a la setmana avortament; drama, no ens ho esperàvem, ja havíem arribat a la fita, l’embaràs!!! No tenim sort!
    Ens queden 6 congelats, descansem, ens transfereixen 3 congelats; embaràs, bessones; procés d’embaràs duríssim, pors i mes pors; i arribem a setmana 38, que beee, dolor, mooolt dolor, no sabem que passa, Ens morim...arribem a l’hospital, el dolor es insorportable; el meu pensament es; “no pot ser, ara tinc una apendicitis i em moriré,... les meves nenes”! Urgència , cesària allà mateix, em tallen la roba, rotura uterina, anastesia general, em moro..Em desperto a la URPA, sense panxa, sense nenes; no vull preguntar, no vull saber que ha passat. Em diuen Raquel, les nenes estan bé, descansa. He acabat sense úter però amb 2 nenes sanes! Soc feliç, tenen 12 anys!!

  • Sílvia

    No se'm va despertar l'instint maternal fins els 35, abans no volia ni sentir-ne parlar. I aleshores no hi havia manera de quedar-me embarrassada. Vam començar tractaments d'estimulació ovàrica i relacions programades durant un any i res. Sense dubtar-ho vam anar a IA. Vam tenir molta sort a la 1a, embaràs! Amb 38 anys vaig tenir el meu primer fill. Amb el 2n ho vam intentar mínimament de manera natural, però vam acabar altre cop fent IA. Aquest cop a la 2a amb 41 anys . Anar a reproducció assistida mai ha estat un tabú ni un problema, de fet ho explico amb normalitat. El cas era tenir un fill, m'era igual com. Però crec que si haguéssim hagut de fer FIV, la qüestió econòmica hagués estat un gran problema. Reconec que vam tenir molta molta sort.

  • Zarathustra

    Nosaltres vam patir dos avortaments. Vam contactar amb una coneguda clínica de reproducció assitida, concretament a una seva seu ubicad a Mataró. Més que esperar un personal èdic que empatitzés i conegués la nostra problemàtica ens vam trobar amb un doctor que feia més aviat un interrogatori i qüestionava el fet que no haguessin recorregut abans a una FIV. HAn aconseguit que ja perdem la nostra esperança per ser pares. EL meu desig que tots els mals haguts i per haver caiguin sobre el personal d'aquesta clínica. Que la seva manca de professionalitat acabi amb la seva carrera mèdica.
    La meva pena m'acompanyarà fins al final dels meus dies, que desitjo que arribi tard o d'hora.
    Espero que d'altres famílies tinguin sort, jo he perdut l'esperança.
    (posdata: no contacteu amb mi)

  • Ariadna

    Llicenciatura, màster, doctorat i parella als 32 anys. Als 35 comencem a buscar embaràs. Un any i mig sense èxit. Ens posem en marxa amb assistida, ja gairebé en tinc 37. A la sanitat pública entrem en llista d'espera (quan em van dir que era de casi un any, em va caure el món a sobre). Busquem a la privada. Directes a FIV pagant una barbaritat. Entre estalvis i pagues dobles, arribem a pagar un tractament sencer. 12 embrions sans. Primera transferència feta. Prova d'embaràs negativa.
    Per la segona transferència hem d'esperar a reunir més diners. Quan els tenim, a la clínica em diuen que els truqui quan em vingui la regla. Peró, oh! Sorpresa! Ja no va venir: estava embarassada! Ara, amb 38 anys, sóc mare d'una preciosa nena. I feliços.

  • Lídia

    Als 29 decidim tenir fills, 1 avortament i després d'un any sense éxit decidim fer proves. Ell tenia variabilidat en els espeminogrames, uns normals i altres res de res vàlids!!!!
    Anem a la SS (HClínic) primer intent 22 òvuls, 12 ok tras transferir 4 òvuls, no embaràs. Llista d' espera per fer altre 2 anys, anem per privada amb el que economicament suposava.
    Tras una biòpsia testicular ens diuen que anesim pensant en adoptar perque en cas d' embaras serien monstres. Tornem al clínic i el Dr em diu..sereu pares, tranquils. !!!. Segon intent , em tranfereixen 3, als 15 dies EMBARASSADA!!! Tenim una nena preciosa. 4anys i mig després ohhhh sorpresa, estem embarassat...un nen preciós!!!.
    És molt dur que tothom et digui que esta embarassat i tu no puguis, envoltada de dones cada dia una....va ser dur sort que tant ell com jo ho van viure junts, i això ens va unir molt com a parella, i com a pares.
    Als 4 anys vem donar els òvuls a altres parelles que vulguessin ser pares , davant la nostra experiència.

  • Alabama

    Amb 29anys, casada des de feia un parell d’anys, intentem quedar-nos embarassats. Després de mesos intentant sense èxit, el diagnòstic: infertilitat masculina per azoospèrmia... Entrem en el món de la reproducció assistida. Dues FIVs q no funcionen... la parella comença a trontollar... 3a FIV q tampoc arriba a bon port... mesos després, divorci... Penso que les dones som les que més patim amb les hormones, tractaments, etc... Però no s’ha d’oblidar que l’home “esteril” també viu en el patriarcat i un home q no és un “machote” q deixa embarassat a la primera a la seva dona també se’l qüestiona i tampoc se’n parla...
    Amb 36 decideixo intentar ser mare soltera... 3 IAD i també sense èxit... aquest cop... baixa reserva ovàrica... En el meu cas, n’he parlat obertament amb família i amics... però la decisió de fins on arribar o de plantar-se i acceptar una vida sense fills al final la prens sola.

  • Calma

    Vam començar a buscar l'embaràs fa un any i vuit mesos. L'alegria va arribar ràpid, segon intent i positiu, però a la primera visita al ginecòleg ens van dir que no estava creixent com hauria de fer-ho; visites setmanals per veure si evoluciona; avortament retingut i legrat. Set mesos després, segon positiu i cinc dies després vaig començar amb un petit sangrat, visita a urgències i avortament bioquímic. El ginecòleg em va recomanar medicar-me amb progesterona i adiro. Quatre mesos més tard; tercer positiu, dues setmanes més tard, segon bioquímic. Comencem amb les proves i tot bé, tant ell com jo. Entre prova i prova, descobrim un quart positiu. Alegria poca, molta por i un altre cop... Tercer bioquímic. En un any i mig, quatre avortaments, sense saber perquè no evolucionen més enllà de les 6 setmanes.

  • Dalilala

    Després de 6 anys buscant un embaràs estic embarassada de 12 setmanes. És el primer cop que arribem tan lluny. Ha estat després d'una operació per endometriosis, 4 FIV, extracció d'un polip i finalment 2n intent en ovodonació.

    No vàrem descobrir quin era el nostre problema fins fa 2 anys. Totes les proves sortien perfectes, fins que vàrem anar al CIMAB de Sant Quirze del Vallès: el meu marit té anticossos en els espermatozoides per culpa d'un trauma. Recomano a tothom anar a veure el Dr. Agusti, especialment en avortaments de repetició.

    A més jo tinc natural killers alts (un problema immunològic). Vaig insistir i pagar moltíssim per fer aquestes analítiques a Chicago. Calen molts diners per tot i la SS no paga res. T'arruïnes.

    Finalment no tenia fortalesa per tornar a fer FIV amb els meus. No em volia tornar a hormonar. Vàrem decidir ovodonació. No és una decisió fàcil...
    I finalment amb tractament immunodepressor he arribat al final del 1er trimestre.
    No passo un embaràs feliç, tinc ansietat per veure com acabarà i no em vull fer il·lusions. Fins que no hi ha nen sa a casa no es pot cridar victòria. Però vist tots els casos que hi ha per aquí puc estar ara mateix agraïda.

  • Kerstin

    Amb el meu marit ens vam casar amb 34 anys i, un parell d'anys després, quan ens vam decidir a tenir fills i vaig deixar els anticonceptius ens vam trobar amb la mala notícia: menopausa precoç. Els metges no em van donar cap més opció que la donació d'ovòcits i una llista que a la pública era tan llarga que potser no m'agafaria abans del límit dels 45 anys que tenien aleshores. Total, vam haver d'anar a la privada. Gràcies a la nostra donant anònima i a la bona feina dels professionals de la Dexeus vam aconseguir 6 embrions viables. Me'n van implantar dos i, nou mesos més tard, vaig tenir el meu fill. Quatre anys després, ho vam intentar amb dos dels embrions restants. No va funcionar. Amb els dos últims vam tenir més sort i va néixer la nostra filla. En definitiva, gràcies a la generositat de la donant, avui dia tenim dos fills meravellosos de 15 i 10 anys. Això sí, si no haguéssim tingut prou recursos econòmics i molta sort, per l'èxit de les implantacions i els bons embarassos, avui no seríem pas pares,

  • Respir

    La primera vegada va ser molt fàcil quedar-me embarassada (involuntàriament). Tenia 20 anys, malvivia per aconseguir una mica de menjar al dia, no tenia aigua calenta en un pis en runes. Quan vaig anar a demanar l'avortament voluntari, la metgessa em va dir que estava en una edat molt bona per ser mare (21), però quan li vaig insistir que volia avortar es va posar a plorar i em va explicar que ella ho havia intentat molt i no ho havia aconseguit. Em va saber molt de greu, la veritat.
    Durant molts anys he tingut l'espina de tenir un fill i no el podia tenir a causa de la meva precària situació econòmica, feines temporals mal pagades, ingressos anuals per sota de l'SMI i falta d'ajuts públics. Finalment ho vam intentar de nou, set anys mes tard. I va resultar que ens va costar molt. La idea de la inseminació, la donació d'espermatozous i demés no convencia la meva parella. Al final estem esperant una criatura i quan ho vaig compartir amb una de les meves millors amigues, em va explicar que portava tres anys sense aconseguir-ho, sense trompes i amb dues FIVs, un procés d'adopció en curs. Tot i que tinc un embaràs dolent, amb aquesta amiga ens costa compartir el que ens passa.

  • lanit44

    Amb 25 ja vem decidir ser pares. Vem aconseguir-ho amb 30, després de 2inseminacions, 3FIVs, 2 ovodonacions, 4 intervencions quirúrgiques per una malformació a l'úter i un avortament.
    Finalment, el 2017 van arribar els bessons mitjançant l'última OVO (l'espermatozou del marit i òvuls de donant).

    Vull reivindicar els problemes de fertilitat que tenim les dones "joves". SEMPRE que surt a la TV aquesta problemàtica apareixen dones de més de 35a, culpabilitzant una mica la dona (o la societat que l'envolta) del fet que ella (i possiblement amb la seva parella) no hagin volgut ser pares abans. Doncs bé, també hi ha problemes d'infertilitat amb 25 o 30a. I malgrat que en aquests moments no tens tan posat a sobre el final del rellotge biològic, sovint et sents molt pitjor perquè molts metges et comenten que estiguis tranquil·la, que tot anirà bé, que ets molt jove... i tu vols ser mare ja igual que la de 40, amb l'agreujant a més que saps que tu estàs en l'edat que toca i que no t'hi quedes (de manera que hi ha un problema més greu que el que pugui tenir una dona de 40, la baixa resposta ovàrica, normalment).

    Ah,i amb els bessons amb 9 mesos, em vaig quedar embarassada de forma natural!

  • S y A

    7 anys buscant ser pare i mare. Dos processos in vitro complets per seguretat social. 5 transferències, dos avortaments. Últim negatiu al desembre que ens va fer dir prou. No podem més. Ni física ni emocionalment. Hem tirat endavant un procés d'adopció. Volem formar una família. Però també tenim clar que potser no es pot i no passa res.

  • Mirta

    Gràcies per aquest article, he plorat moltissim, perqu m’he sentit identificada i compresa i escoltada. Portem 2 abortaments, 4 FIV i ovodonació. No se’n parla de l’infertilitat en la maternitat i de lo dur que és i si se’n parla ara de lo dur que es ser pares i quan els escoltes encara et trenques més per dins... És un tabú i hi ha un gran desconeixement. Moltíssimes gràcies per l’article i comoartir-ho.
    Mirta

  • Laia

    Quin article més útil. Nosaltres tenim una filla de 5 anys i en fa uns quants que busquem, o buscàvem un germà o germana per la nostra filla. Però no hi ha i manera, 2 FIV, nervis, angoixa, patiment, no dir res a ningú, discussions, fins que ens vam plantar, tenim una filla, i no necessitem res més. Som feliços així,no ens cal la parelleta que tothom ens pregunta quan arribarà. I t'adones del gran negoci que hi ha darrera aquestes clíniques de reproducció assistida... Quina vergonya. Si un enginyer et diu que un pont te un 30

  • Eva

    Visc a l'estranger, parella estable des dels 27; als 33 decidim buscar les criatures, però no arriben. Al país on vivim la reproducció assistida és cofinançada, així que quan ens decidim sabem que només pagarem la meitat del que costa el tractament. Provem estimulació hormonal, però no funciona. Després de quatre cicles, passem a FIV, m'extreuen 11 òvuls aptes. M'implantes 2 ovocits i en congelem 5 més. Embaràs doble i dues criatures meravelloses a la primera. Ens sentim molt afortunats perquè sabem que pertanyem al petit grup d'afortunats que no han hagut d'hipotecar l'economia familiar ni la seva estabilitat emocional. Començar el procés va ser un alliberament; per mi, el més difícil va ser acceptar que no venia l'embaràs natural. Mentre estàvem immersos en el procés no en parlàvem gaire perquè teniem por que les preguntes benintencionades ens posessin pressió a sobre. A partir del positiu sí que en vam començar a parlar amb naturalitat. Jo vaig viure l'embaràs amb alegria però amb el fre de mà posat per la por a un avortament.

  • Bet

    No vaig tenir parella estable fins als 30 i al principi cap dels 2 volia tenir fills. Als 35 plantejo que vull tenir fills però ell no està convençut. Després de 2 anys negociant-ho i alguna crisi de parella per aquell motiu, decidim intentar-ho. Després de 8 mesos sense resultat vaig a la ginecòloga i em diu que fins que no passi un any no és preocupant i no em farà proves abans. Quan ja fa un any hi tornem i ens comença a fer les proves per la sanitat pública. Els resultats trigen 5 mesos i llavors ens deriva a la unitat de fertilitat. Allà no aconseguim la 1a visita fins als 6 mesos i quan ens visiten ens posen en llista d'espera per una in vitro que m'avisen que és superior a 2 anys. I un cop compleixes 40 anys surts de la llista. En tinc 38 anys i mig. Anem a una clínica privada i ens recomanen directament la donació. Ho volem intentar sense donació. En la 1a fiv només em treuen 1 òvul i no es fecunda. En la 2a em treuen 1 sol ovul, fecunda i me'l transfereixen. Estava embarassada. Vaig sentir el seu cor en 1res ecos però a les 12 setmanes es va aturar i vaig haver d'avortar. Ho hem deixat correr, seguir amb la nostra vida i avui no tenim fills però som feliços

  • Marta

    Des de la primera menstruació als 11 anys patiment de dolor que m'impedeix portar una vida normal. Es converteix en crònic. Patiment "normal" segons diagnòstics mèdics de l'època. Bendita saldeva???? A mi no em feia absolutament res! La mama venia a buscar-me a l'escola quan ja no podia més i agafàvem l'autobús doncs jo no podia caminar.... pero eh! Dolor menstrual "normal".
    Vaig "torejant" la vida com puc: EGB, institut, universitat, feina, viatges de feina!!!!, parella (un amor d'home comprensiu), fills???? Ei! Que no venen, passen els anys.... No sé què passa... Visites a ginecòlegs i premi! Endometriosis severa: sistema reproductiu destroçat! I ara m'ho dieu???? Amb 38 anys???? a la FIV directa!
    La 1era un fracàs absolut, la clínica de renom que em va tractar em va comunicar el negatiu per telèfon... patètic, i a més tenint en compte que jo m'havia quedat, ho sabía, però el vaig perdre i recordo també el moment en què va passar. Emocionalment cao.
    Canvio de clínica, la 2ona FIV, molt amor per part de l'equip mèdic, va ser un autèntic miracle segons em van dir. Avui té 2 anyets. Sóc molt afortunada.
    M'agradaria un altre petit, no és viable
    L'endometriosis persisteix, úter fora?

  • Rita

    Tenim tant interioritzat que serem pares a la primera que no entra en els nostres plans que no pugui ser així...Ens vam casar el 2017 i vam decidir que volíem ampliar la família. 1 any intentant-ho sense èxit, 2018 comencem amb les proves, hormones i esperma tot ok però sorpresa amb la operació, una bona endometriosis que m´havia destrossat una de les trompes. 2019 ens envien directes a FIV (vivim fora i aquí et cobreixen el 75% de cada tractament, fins a 3 intents.) 1r intent negatiu, 2n intent positiu que acaba en embaràs bioquímic a la 8a setmana i ara estem a 1 setmana de finalitzar el 3r intent (un dia somio desperta i l´endemà ho veig tot negre), a partir d´aquí a hipotecar-se a 6.000€/cicle. És una bona muntanya russa, dolor físic, emocional i econòmic, alts i baixos amb la parella, juntament amb les bromes/preguntes del dia a dia de familiars i amics, i comentaris (d´algun metge també) com "tot arribarà", "ets jove", "t´has de relaxar", "no obsessionar-te"...mentre al teu voltant neixen nens com bolets. És realment molt dur quan en tens tantes ganes i no funciona...Molts ànims a tothom! i molt valents els que han sabut quan tancar una etapa per començar-ne una de nova.

  • Anna

    Ens vem casar i vem decidir esperar un parell d'anys le buscar un fill. Al final hem estat 4 anys desde que vem començar a buscar.
    Despres d'un any sense utilitzar cap método anticonceptiu vaig parlar amb la meva gine i em va enviar al hospital per fer les proves. Estava tot be tan del meu marit com jo.
    Despres ens van enviar al Clinic... que entre que esperaven 8 mesos de espera per la primera visita i tot plegat ens van fer en total 2 inseminacions pero en va venir la regla.
    Com que jo pateixo de una cardiopatia el cardioleg desde els 30 any en deia que tenía que procurar no tardar massa en embarazarme per tot plegat.
    Resumint...con que la seg social fa 390 in vitros l'any i estavem a la cua els num. 1628 dons o anava a una clínica privada o tardaría massa pel meu cor.
    Finalment ven anar a clínica privada on ens van fer una inseminació i em va venir la regla i al any seguent dos tractament invitro. El primer no vaig ovular com calia i el segon vem conseguir 2 embrions dels quals el 1r va anar malament i el segon per fi.. amb 34 anys vem conseguir ser pares. Trobo molt trist haver de gastar 12000 euros per poder ser papas. Als 3m de embaras encara plorava pel trauma dels 4 anys

  • Bet

    Sempre havia volgut ser mare i havia pensat que m'hi quedaria fàcilment, però amb 29 anys em van dir que tenia la reserva ovàrica d'una dona de 40. La meva parella és una dona, així que vam començar directament a través de la SS, però tot i veure que tenia pocs òvuls em van fer passar pels cicles d'inseminació, perquè era jove. Després de 3 anys, 7 intents d'IA fallits i una FIV per la privada amb l'òvul de la meva dona (a la SS no fan el mètode ROPA) tb fallida estic en llista d'espera per provar la FIV amb els meus òvuls, tot i que cada any que passa la reserva ovàrica em disminueix més. Sento que no he tingut la informació adient i que estic perdent molt de temps entre llistes d'espera i processos que eren inviables donada la meva situació. Al principi ho explicava, però ara evito molt el tema perquè cada negatiu és més dur de passar. Ho tornarem a intentar, sí... Però comencem a acceptar que potser aviat haurem de posar el límit. Sóc jove i ara al meu voltant hi ha molts embarassos i haver d'acceptar que potser jo mai podré estar embarassada és molt dur. Però si realment ha de ser així,preferim sortir d'aquesta espiral i provar d'adoptar algun infant que necessiti una familia.

  • Anna

    Des de petita tenia claríssim q volia ser mare d 3 o 4 criatures. Amb 28 anys i parella de feia 5, il.lusionada per posar-m'hi. La parella no veu clar, massa jove, deia. Esperem 2 anys i al 2n intent...positiu. Ja em va semblar q costava. La sensació, en aquell moment, és q és un pim pam, que al primer intent ja t'hi quedes. Avortament a les 7 setmanes. Tot seguit operació d'un mioma a l'úter. 1 any d'espera abans no poder tornar a intentar. L'espera llarga...i separació. Ja tenia 33 i decideixo ser mare soltera. Consulta ginecòleg i operació de quiste a l'ovari. 3 mesos després IA. 1a IA fecundació però no implantació. 2ona IA positiu. Ara sóc mare d'un nen de 5 anys. Xò desitjava un altre fill. Trobo parella i provem. Deixem passar temps....els dos érem pares biològics amb anterioritat i penses que acabarà venint. Però no arriba. 39 anys i fas consulta. Proves tot ok. T'envien directe a FIV per edat. Parella no veu clar. Separació. Tiro endavant sola. 1FIV res. 2FIV positiu però avortament a les 7 setmanes. 3FIV....acabo de fer test d'embaràs i negatiu. No se'n parla, no hi ha informació. Frustració màxima. Costa entendre el xq mentre al teu voltant sembla tant fàcil tenir fills