Homenatge a una generació que se'n va

Doneu-nos el testimoni de la vostra pèrdua

Volem explicar les vides d'una generació que se'n va, la dels nascuts durant la Guerra Civil i la primera postguerra. Elles i ells són les principals víctimes del covid-19. L'ARA va explicar fa uns quants dies qui eren el Josep, l'Andrés, la Pilar, l'Ángeles i la Rosa, però volem ampliar l'homenatge. Fem una crida als nostres lectors perquè ens feu arribar històries de vides anònimes. Volem posar noms i cognoms a la tràgica estadística de la pandèmia. Volem recordar-los amb afecte. Volem que no es perdi el seu exemple. Busquem testimonis per a un dossier especial dedicat a les víctimes del coronavirus: com es deien i on van néixer? Què els agradava fer? A què es dedicaven? Quins somnis tenien?

Les vostres històries:

  • Inés Ripoll PUjol

    El 31 de març, dos dies després d'haver complert 88 anys, va morir el meu para Alfonso Ripoll de Covid 19. El meu pare va ser un dels Nens de la Guerra , un d'aquells nens que un dia, van ficar a un vaixell amb els seus germans i els van enviar a l' Unió Soviética, ara Rússia, per tal que no haguessin de viure les penalitats de la guerra civil El meu pare tenia sis anys era el més petit de cinc germans . El que era l ' Unió Soviética els van rebre molt bé, van estar visquent en un orfanat amb els mateixos professors amb els que varen marxar d'aquí i que els hi donaven classe , i ens explicava moltes histories de les aventures que tenien aquests nens que van sortir d' un port del País Vasc per acabar en un orfanat al costat del riu Volga. Desgraciadament i degut al desenllaç de la guerra a Espanya, els nens no van poder tornar a casa seva, molts dels Republicans van ser represaliats i en el cas dels meus avis es van haver d'exiliar a França. El meu pare va tornar a Catalunya a l'any 1980 amb la seva dona russa i dues nenes petites que erem jo i la meva germana.

  • Inés

    El 31 de març, dos dies després d'haver complert 88 anys, va morir el meu para Alfonso Ripoll de Covid 19. El meu pare va ser un dels Nens de la Guerra , un d'aquells nens que un dia de 1938, van ficar a un vaixell amb els seus germans i els van enviar a l' Unió Soviética, ara Rússia, per tal de que no haguessin de viure les penalitats de la guerra civil. El meu pare tenia sis anys era el més petit de cinc germans . El que era l ' Unió Soviética els van rebre molt bé, van estar visquent en un orfanat amb els mateixos professors amb els que varen marxar d'aquí i que els hi donaven classe , i ens explicava moltes histories de les aventures que tenien aquests nens que van sortir d' un port del País Vasc per acabar en un orfanat al costat del riu Volga. Desgraciadament i degut al desenllaç de la guerra a Espanya, els nens no van poder tornar a casa seva, molts dels Republicans van ser represaliats i en el cas dels meus avis es van haver d'exiliar a França. El meu pare va tornar a Catalunya a l'any 1980 amb la seva dona russa i dues nenes petites que erem jo i la meva germana.

  • Montse Cañellas

    Bon dia, jo voldria fer una pregunta. Sempre m'havia fascinat les històries que m'explicaven a casa de les fatalitats viscudes durant i després de la guerra, la gana, malalties,.... La vida dels meus avis, pares i tiets va ser molt dura i sobretot la dels meus avis/es. Un dia vaig decidir escriure un llibre perquè no quedés en l'oblid. Evidentment és un llibre "familiar" sense més pretencions que passi a les generacions següents i no oblidem tot el que van haer de viure. D'aquelles generacions, desgraciadament, només viuen la meva tieta (88 anys) i el meu pare, ell té 85 anys, a punt de fer 86. Tant el meu pare com jo hem patit el Covid-19 però afortunadament , ho hem superat!!! Hem sigut dels afortunats. El meu pare acabava de sortir d'una operació realitzada el 24 febrer, tot havia anat bé, li van donar alta el 13 e març però... llavors va contagiar-se del virus. No sé si us pot interessar.... i sincerament, en cas afirmatiu, tampoc sé si el meu pare voldria participar. Li hauria de preguntar. Gràcies per tot Montse

  • Marga

    La meva mare, la Montserrat Pichel Maril, va neixer a Barcelona al 1935, va tenir una infancia dura, de postguerra. Sempre va viure al barri de la Barceloneta, on va conèixer al meu pare i va criar als seus tres fills. Era una dona forta, valenta i lluitadora, sempre al nostre costat . Una àvia esplèndida va gaudir dels seus tres tresorts al màxim, ells l’adoraven. Tot just fa un any va perdre al seu company de vida i va fer tot el possible per superar aquesta dura etapa, retrobat velles amistats i gent fe noves al casal del barri. El 9 d’abril, després de mes d’una setmana de lluita ens va deixar, però abans vam pogués fer una darrera trucada on vam poguésr ser tots els que ella tant estimava.

  • Marga

    La meva mare, la Montserrat Pichel Maril, va neixer a Barcelona al 1935, va tenir una infancia dura, de postguerra. Sempre va viure al barri de la Barceloneta, on va conèixer al meu pare i va criar als seus tres fills. Era una dona forta, valenta i lluitadora, sempre al nostre costat . Una àvia esplèndida va gaudir dels seus tres tresorts al màxim, ells l’adoraven. Tot just fa un any va perdre al seu company de vida i va fer tot el possible per superar aquesta dura etapa, retrobat velles amistats i gent fe noves al casal del barri. El 9 d’abril, després de mes d’una setmana de lluita ens va deixar, però abans vam pogués fer una darrera trucada on vam poguésr ser tots els que ella tant estimava.

  • Antonio Siles Lozano

    El meu pare va neixer un dia de Sant Jordi, ara fá 90 anys a Serón (Almeria) va arribar a Cataluña l'any 42. La seva vida va ser de treball, i de que no faltés res a casa, era la seva fixació, habia viscut la falta de mengar. Peó, Soldador, treball al camp, fogoner, venedor de llibres, i aixi va fer cami al ferrocarril fins que es va jubilar, a mort tres dias avans de Sant Jordi, ell no ha patit el Covid, l'hem patit la familia. No m'he pogut despedir d'ell, no l'he pogut enterrar. No le pogut dir, que l'estimaba. S'acaba una generació, Gracies a tots aquells que ens heu donat prosperitat i cultura i amor. Fins aviat Sr. Antonio Siles López. Serón-Martorell-St. Esteve Seserovires. D.E.P.

  • Sílvia Valle

    La meva àvia, Maria Valle, va marxar enmig de la pandèmia, com era positiva a covid no li vam poder donar la mà al final, però la seva força està dins nostre. No va tenir una vida fàcil. Mare soltera als anys 60. Va haver de treballar a la Olivetti per tirar endavant el seu fill. Va patir assetjament, insults... però no era una dona dèbil. S'havia criat durant la guerra i havia passat com unes 15 vegades per quiròfan. Inclús va estar 9 mesos enllitada amb l'esquena enguixada (i ens queixem del confinament). Era un esperit rebel, lliure i independent. No es deixava trepitjar per ningú i si havia de posar el cap del seu encarregat sota una premsa per defensar-se, ho feia, o si havia de fer fora el seu cunyat de casa per faltar-li al respecte, també. Ah! i propietària d'un 600! De les primeres dones en comprar-se un cotxe i conduir-lo. Era divertida, presumida, i mai podia estar-se quieta. També era una capsa de sorpreses, tant, que amb 86 anys vam saber que havia tingut un altre fill i l'havia donat en adopció. Era forta, però es va enamorar de l'home equivocat. Però per nosaltres va ser un regal que ens va fer la final de la vida. I ara tots la trobem a faltar. T'estimem iaia.

  • Mercè Grinyó Lladó

    Avui, 26d'abril, fa un mes que va morir la mare a Barcelona, a l’hospital. La Mercè va néixer el 29 de maig de 1931, a l’Aleixar. Era la gran de quatre germans i, per tant, es va haver de posar a treballar als 14 anys per ajudar tota la família, com moltes dones i homes en aquella època fosca de ple franquisme. La seva vocació era ser modista i va marxar a Barcelona per estudiar “Corte y confección” mentre treballava en una casa bona de cuinera. No va poder, però, muntar una acadèmia, i quan els professors li van aconsellar que les seves dues filles i el seu fill, seguissin estudiant amb beques, ella i el pare, sense pensar-s’ho, van seguir treballant per donar-los una bona educació de manera modesta i generosa. Va cosir per moltes senyores i, quan ja érem més grans, per a la Roser, casa d’alta costura. Després de morir el pare, ja jubilada, va fer tallers de cuina al Casal del Guinardó on la van definir: 25% casolana, 25% escriptora (li agradava escriure), 25% televisiva (va sortir a TV1) i 25% propera. Així era la mare, la pèrdua de la filla gran ara fa sis anys la va afectar molt, però no es va rendir mai sempre desvivint-se per tothom fins que la covid-19 se la va endur.

  • Guzman Sebastià Espot

    La Montserrat Espot, ma mare, va néixer fa 80 anys a un poblet del Pallars. Va tenir una infantesa de post-guerra on mai va tenir luxes però sempre deia que mai va passar gana. La vida a pagès era molt dura i va forjar el seu caràcter lluitador i tenaç fent feines del camp desde ben petita. Amb 18 anys va baixar a la Barcelona dels anys 60 on va haver d'adaptar-se a un món totalment desconegut per ella, a ser una persona anònima i deixar de ser la Montse de Cal Mestre, la "xica" com l'anomenaven allà. Rapidament va començar a treballar a una fàbrica amb horaris de moltes hores. Com a distracció tenia el ball dels diumenges al Casinet d'Horta i va ser allà on va conèixer el Jaume, el meu pare. Van iniciar una vida plegats formant una familia i construint una llar amb molt d'esforç i limitacions. El seu somni era que els seus fills ho tinguessin més fàcil que ella i sempre ens va ensenyar que fèssim el que fèssim ho haviem de fer amb la màxima dedicació i esforç. No va tolerar mai el desinterés o la ganduleria. O servies per estudiar o per treballar, no hi havia terme mig i no s'aconseguia res sense esforç. Sempre pendent dels seus fills, dels seus nèts... Gràcies mama, t'estimo!

  • Guzman Sebastià Espot

    La Montserrat Espot, ma mare, va néixer fa 80 anys a un poblet del Pallars. Va tenir una infantesa de post-guerra on mai va tenir luxes però sempre deia que mai va passar gana. La vida a pagès era molt dura i va forjar el seu caràcter lluitador i tenaç fent feines del camp desde ben petita. Amb 18 anys va baixar a la Barcelona dels anys 60 on va haver d'adaptar-se a un món totalment desconegut per ella, a ser una persona anònima i deixar de ser la Montse de Cal Mestre, la "xica" com l'anomenaven allà. Rapidament va començar a treballar a una fàbrica amb horaris de moltes hores. Com a distracció tenia el ball dels diumenges al Casinet d'Horta i va ser allà on va conèixer el Jaume, el meu pare. Van iniciar una vida plegats formant una familia i construint una llar amb molt d'esforç i limitacions. El seu somni era que els seus fills ho tinguessin més fàcil que ella i sempre ens va ensenyar que fèssim el que fèssim ho haviem de fer amb la màxima dedicació i esforç. No va tolerar mai el desinterés o la ganduleria. O servies per estudiar o per treballar, no hi havia terme mig i no s'aconseguia res sense esforç. Sempre pendent dels seus fills, dels seus nèts... Gràcies mama, t'estimo!

  • Pau Ors

    Hola Ara, Cal que lleguim aquestes faltes que publiqueu? Sé que voleu ser respectuosos, però fa mal als ulls.... Gràcies!

  • Anna Muñoz Nuñez Núñez

    El meu pare, Miquel Muñoz Sánchez va morir per la Covid19 el 19 d'abril amb 83 anys. Va nèixer a Terrassa al 1937. Era un home molt alt i fort amb el somriure més tendre que mai he vist. Va patir la gana de la postguerra i als 12 anys va començar a treballar al sector de la construcció. Va treballar de dilluns a dilluns fins a la seva jubilació. Sense saber lleguir ni escriure, tota la seva passió va ser que els seus fills tinguessin estudis. I ho va aconseguir. Ens va donar totes les eines perquè nosaltres poguessim afrontar el futur amb garantíes. Durant set anys va cuidar de la mare, amb càncer, amb una tendressa i dedicació encomiable, sense perdre l'esperança. Estimava la vida, viatjar, ballar -encara que ho feia fatal- i estar amb la família, els amics, els veïns... els nens del barri l'adoraven perquè sempre tenia alguna cosa per a ells: un caramel, una petita joguina que havia recollit i reparat. Des de feia dos anys estava a una residència perquè patía demencia per cossos de Levy, i, malgrat tot, fins l'últim dia sempre va donar les gràcies.

  • Serena

    Julia, mi madre. Murio el 5 de Abril después de luchar 3 semanas contra el Covid 19. Tuvo una infancia muy difícil y dura, trabajando desde los 12 años fuera de casa. Antes quien sabe desde cuando. Si algo tienen nuestros padres es historia viva de Cataluña y de España, de lucha por crecer en una España de posguerra, de huelgas por sus derechos y de miedo por el franquismo. Quedó huérfana de padre junto a sus 4 hermanos y la vida no se lo puso fácil. Aprendió a sobrevivir, y creedme que lo ha intentado pero no ha podido. Mujer alegre, sonriente, divertida, luchadora, positiva y fuerte. Quien me habla de ella me habla de su sonrisa, de su alegría y de la tristeza de no haber podido despedirla como se merecía. Si os hablo como hija este duelo es terrible, no haber podido darle fuerzas, darle energía, darle un beso ni tan siquiera la mano en sus últimos momentos. 3 semanas son muchos días y muchas noches de incertidumbre. El homenaje que mi madre merece es que la recordemos viviendo la vida a su manera, libre, loca y despeinada. Sonriendo y feliz. Te vamos a querer siempre y jamás te olvidaremos. Julia Mercedes Guerrero Salvador dep el día 5 Abril 2020

  • Míriam

    El 26 de març ens va deixar el pare i Padrí Roman Regué Camats als 97 anys. El Padrí era un home amb passió innata per la pagesia, savi i valent que es va enfrontar a la Guerra Civil i la postguerra de primera mà, des del seu poble natal Bellmunt d’Urgell. Després d’una vida dedicada a la pagesia i a la seva família, als 97 anys encara combinava la seva passió per la lectura i l’interès per l’actualitat devorant llibres i diaris, tot controlant l’estat dels camps d’ordi que sempre havia cuidat. Malauradament, la COVID-19 se’l va emportar, deixant enrere una gran persona que no vam poder acomiadar.

  • Marga Garcia

    El Josep Soler era el meu sogre, el millor sogre del món. Va nèixe a l'Hopitalet al 1943, fill d'una perruquera, la Lola i un empleat de banca, el Vicens. Tenia un germá, el Lluís, completament diferents però sempre s'ha estimat i recolçat mutuament. Despré de finalitzar el estudis de comerç, va entrar en el món de la empresa fins que es va jubilar. Va conèixer a la Nati, la meva sogra, la millor sogra del món, en un centre excursionista, al primer moment, aquell noi equifidet no li va fer gaire patxoca però al final, va aconseguir el seu cor. Van tenir tres fills, el Xavi, el Ferran i l'Enric, mantenint la progenie clarament masculina de la familia. Aquest tres fills van portar tres joves i cinc nets, dels que el Josep es sentia plenament orgullós. En Josep era uno home bo, plé de vida i sempre disposat a participar en qualsevol activitat que organitzessim. Era un avi excelent i compromés, que seguia les activitats dels seu nets com si li anes la vida, es sentia entrenador, mestre i esportista. Un marit atent i sempre disponible a acompanyar a la Nati per Catalunya per vendre una Termomix. I un sogre increible, com ja he dit, el millor del món. Et trobem molt a faltar.

  • Marga Garcia

    El Josep Soler era el meu sogre, el millor sogre del món. Va nèixe a l'Hopitalet al 1943, fill d'una perruquera, la Lola i un empleat de banca, el Vicens. Tenia un germá, el Lluís, completament diferents però sempre s'ha estimat i recolçat mutuament. Despré de finalitzar el estudis de comerç, va entrar en el món de la empresa fins que es va jubilar. Va conèixer a la Nati, la meva sogra, la millor sogra del món, en un centre excursionista, al primer moment, aquell noi equifidet no li va fer gaire patxoca però al final, va aconseguir el seu cor. Van tenir tres fills, el Xavi, el Ferran i l'Enric, mantenint la progenie clarament masculina de la familia. Aquest tres fills van portar tres joves i cinc nets, dels que el Josep es sentia plenament orgullós. En Josep era uno home bo, plé de vida i sempre disposat a participar en qualsevol activitat que organitzessim. Era un avi excelent i compromés, que seguia les activitats dels seu nets com si li anes la vida, es sentia entrenador, mestre i esportista. Un marit atent i sempre disponible a acompanyar a la Nati per Catalunya per vendre una Termomix. I un sogre increible, com ja he dit, el millor del món. Et trobem molt a faltar.

  • Marga Garcia

    El Josep Soler era el meu sogre, el millor sogre del món. Va nèixe a l'Hopitalet al 1943, fill d'una perruquera, la Lola i un empleat de banca, el Vicens. Tenia un germá, el Lluís, completament diferents però sempre s'ha estimat i recolçat mutuament. Despré de finalitzar el estudis de comerç, va entrar en el món de la empresa fins que es va jubilar. Va conèixer a la Nati, la meva sogra, la millor sogra del món, en un centre excursionista, al primer moment, aquell noi equifidet no li va fer gaire patxoca però al final, va aconseguir el seu cor. Van tenir tres fills, el Xavi, el Ferran i l'Enric, mantenint la progenie clarament masculina de la familia. Aquest tres fills van portar tres joves i cinc nets, dels que el Josep es sentia plenament orgullós. En Josep era uno home bo, plé de vida i sempre disposat a participar en qualsevol activitat que organitzessim. Era un avi excelent i compromés, que seguia les activitats dels seu nets com si li anes la vida, es sentia entrenador, mestre i esportista. Un marit atent i sempre disponible a acompanyar a la Nati per Catalunya per vendre una Termomix. I un sogre increible, com ja he dit, el millor del món. Et trobem molt a faltar.

  • Marga Garcia

    El Josep Soler era el meu sogre, el millor sogre del món. Va nèixe a l'Hopitalet al 1943, fill d'una perruquera, la Lola i un empleat de banca, el Vicens. Tenia un germá, el Lluís, completament diferents però sempre s'ha estimat i recolçat mutuament. Despré de finalitzar el estudis de comerç, va entrar en el món de la empresa fins que es va jubilar. Va conèixer a la Nati, la meva sogra, la millor sogra del món, en un centre excursionista, al primer moment, aquell noi equifidet no li va fer gaire patxoca però al final, va aconseguir el seu cor. Van tenir tres fills, el Xavi, el Ferran i l'Enric, mantenint la progenie clarament masculina de la familia. Aquest tres fills van portar tres joves i cinc nets, dels que el Josep es sentia plenament orgullós. En Josep era uno home bo, plé de vida i sempre disposat a participar en qualsevol activitat que organitzessim. Era un avi excelent i compromés, que seguia les activitats dels seu nets com si li anes la vida, es sentia entrenador, mestre i esportista. Un marit atent i sempre disponible a acompanyar a la Nati per Catalunya per vendre una Termomix. I un sogre increible, com ja he dit, el millor del món. Et trobem molt a faltar.

  • Marga Garcia

    El Josep Soler era el meu sogre, el millor sogre del món. Va nèixe a l'Hopitalet al 1943, fill d'una perruquera, la Lola i un empleat de banca, el Vicens. Tenia un germá, el Lluís, completament diferents però sempre s'ha estimat i recolçat mutuament. Despré de finalitzar el estudis de comerç, va entrar en el món de la empresa fins que es va jubilar. Va conèixer a la Nati, la meva sogra, la millor sogra del món, en un centre excursionista, al primer moment, aquell noi equifidet no li va fer gaire patxoca però al final, va aconseguir el seu cor. Van tenir tres fills, el Xavi, el Ferran i l'Enric, mantenint la progenie clarament masculina de la familia. Aquest tres fills van portar tres joves i cinc nets, dels que el Josep es sentia plenament orgullós. En Josep era uno home bo, plé de vida i sempre disposat a participar en qualsevol activitat que organitzessim. Era un avi excelent i compromés, que seguia les activitats dels seu nets com si li anes la vida, es sentia entrenador, mestre i esportista. Un marit atent i sempre disponible a acompanyar a la Nati per Catalunya per vendre una Termomix. I un sogre increible, com ja he dit, el millor del món. Et trobem molt a faltar.

  • Marga Garcia

    El Josep Soler era el meu sogre, el millor sogre del món. Va nèixe a l'Hopitalet al 1943, fill d'una perruquera, la Lola i un empleat de banca, el Vicens. Tenia un germá, el Lluís, completament diferents però sempre s'ha estimat i recolçat mutuament. Despré de finalitzar el estudis de comerç, va entrar en el món de la empresa fins que es va jubilar. Va conèixer a la Nati, la meva sogra, la millor sogra del món, en un centre excursionista, al primer moment, aquell noi equifidet no li va fer gaire patxoca però al final, va aconseguir el seu cor. Van tenir tres fills, el Xavi, el Ferran i l'Enric, mantenint la progenie clarament masculina de la familia. Aquest tres fills van portar tres joves i cinc nets, dels que el Josep es sentia plenament orgullós. En Josep era uno home bo, plé de vida i sempre disposat a participar en qualsevol activitat que organitzessim. Era un avi excelent i compromés, que seguia les activitats dels seu nets com si li anes la vida, es sentia entrenador, mestre i esportista. Un marit atent i sempre disponible a acompanyar a la Nati per Catalunya per vendre una Termomix. I un sogre increible, com ja he dit, el millor del món. Et trobem molt a faltar.

  • Marga Garcia

    El Josep Soler era el meu sogre, el millor sogre del món. Va nèixe a l'Hopitalet al 1943, fill d'una perruquera, la Lola i un empleat de banca, el Vicens. Tenia un germá, el Lluís, completament diferents però sempre s'ha estimat i recolçat mutuament. Despré de finalitzar el estudis de comerç, va entrar en el món de la empresa fins que es va jubilar. Va conèixer a la Nati, la meva sogra, la millor sogra del món, en un centre excursionista, al primer moment, aquell noi equifidet no li va fer gaire patxoca però al final, va aconseguir el seu cor. Van tenir tres fills, el Xavi, el Ferran i l'Enric, mantenint la progenie clarament masculina de la familia. Aquest tres fills van portar tres joves i cinc nets, dels que el Josep es sentia plenament orgullós. En Josep era uno home bo, plé de vida i sempre disposat a participar en qualsevol activitat que organitzessim. Era un avi excelent i compromés, que seguia les activitats dels seu nets com si li anes la vida, es sentia entrenador, mestre i esportista. Un marit atent i sempre disponible a acompanyar a la Nati per Catalunya per vendre una Termomix. I un sogre increible, com ja he dit, el millor del món. Et trobem molt a faltar.

  • Marga Garcia

    El Josep Soler era el meu sogre, el millor sogre del món. Va nèixe a l'Hopitalet al 1943, fill d'una perruquera, la Lola i un empleat de banca, el Vicens. Tenia un germá, el Lluís, completament diferents però sempre s'ha estimat i recolçat mutuament. Despré de finalitzar el estudis de comerç, va entrar en el món de la empresa fins que es va jubilar. Va conèixer a la Nati, la meva sogra, la millor sogra del món, en un centre excursionista, al primer moment, aquell noi equifidet no li va fer gaire patxoca però al final, va aconseguir el seu cor. Van tenir tres fills, el Xavi, el Ferran i l'Enric, mantenint la progenie clarament masculina de la familia. Aquest tres fills van portar tres joves i cinc nets, dels que el Josep es sentia plenament orgullós. En Josep era uno home bo, plé de vida i sempre disposat a participar en qualsevol activitat que organitzessim. Era un avi excelent i compromés, que seguia les activitats dels seu nets com si li anes la vida, es sentia entrenador, mestre i esportista. Un marit atent i sempre disponible a acompanyar a la Nati per Catalunya per vendre una Termomix. I un sogre increible, com ja he dit, el millor del món. Et trobem molt a faltar.

  • Amparo

    La mare va néixer a Peñafiel (Valladolid), a una família humil maltractada per la guerra, que va deixar la iaia vídua ben jove. L'Anita, així es deia la mare, sent encara adolescent va decidir alliberar la família de la seva manutenció; així que l'any 46, va venir a treballar a Barcelona. Van ser temps difícils. Però un dia, a l'Avinguda de la Llum, el seu cor es va il·luminar: va conèixer l'amor de la seva vida: l'Antonio. Van formar una parella feliç i alegre, 2 viatgers avançats per la seva època, una família envejable. Rebien bé tothom, sempre a casa seva hi havia familiars i amics. Eren juganers amb els nens, gaudien dels seus nebots. Però, amb només 47 anys, inesperadament el cor de l'Antonio va fallar. L'Anita mai no va superar la pèrdua. El seu món va quedar molt trist fins que el neixament del net, l'Héctor, va donar nou sentit a la seva vida. Fa 13 anys li va volar la memòria. Vam gaudir d'ella d'una altra manera. Fins que aquesta terrible guerra sense armes, el COVID, ens la ha arrabassat. No hem pogut despedir-la. No li hem tornat en els seus últims moments l'afecte que ella ensenyava. Peró, Anita, no has marxat sola. Els nostres cors eren amb tu. T'estimem.

  • Sílvia Sanchez

    El meu pare va marxar l,1 d,abril, una setmana després que li diagnòstiquesin covid. Tenia 84 anys i era un nen de la post guerra. Un home de famíli senzilla i treballadora. Un home dedicat a la seva família, la seva dona i els seus quatre fills. I després a la seva família ampliada amb gendre, joves, nets i netes. Un home bo! Un home que no tenia mai un no per tots els encàrrecs que li demanàvem. Un home que no hauria d,haver marxat sol. Quantes carícies ens han quedat pendents, quantes abraçades i petons. I ara què fem tos nosaltres amb aquest cabàs d,amor pendent encara de donar-li? El guardarem per sempre i li donarem mitjançant el seu record. En cada anècdota que expliquem hi haurà una abraçada, en cada foto que veiem hi haurà un petó, en cada moment trist una carícia i sempre amor, molt amor. T,estimem papa. Sempre estaràs aquí amb nosaltres.

  • Júdit corcoy

    El meu avi,en Jaume Vilalta Riera, ens va deixar el passat 27 de març amb coronavirus, tenia vàries patologies prèvies,per tan no sé si es va morir pel covid-19, el que sí sabem segur és que es va morir amb el covid-19. Tenia 92 anys i una vida plena al darrera, sempre acompanyat de tota la família! Són d'aquesta generació que em passaria hores i hores escoltant les seves vivències, crec profundament que són un llegat molt important en la nostra història. El meu avi concretament sempre ens explicava una història viscuda un 31 de desembre de 1944 a Sant Iscle de Colltort (La Garrotxa) on va ser testimoni d'un enfrontament entre la guàrdia civil i uns maquis encapçalats per el maqui Cisquet i on resultà ferit de mort un d'ells. Crec que els hem de donar més importància perquè són història viva, molta història que avui dia és només llegat oral i seria bo deixar-ne constància documentada. Avi, només dir-te que tot i que els teus últims dies els vas passar sense nosaltres al teu costat, sé que sabies que t'estimàvem amb bogeria i que sempre et portarem amb nosaltres, pq eres un home bo, estimat, generós i molt dels teus. Amor infinit!!

  • Anita Mompart

    La mare va néixer a Peñafiel (Valladolid), a una família humil maltractada per la guerra, que va deixar la iaia vídua ben jove. L'Anita, així es deia la mare, sent encara adolescent va decidir alliberar la família de la seva manutenció; així que l'any 46, va venir a treballar a Barcelona. Van ser temps difícils. Però un dia, a l'Avinguda de la Llum, el seu cor es va il·luminar: va conèixer l'amor de la seva vida: l'Antonio. Van formar una parella feliç i alegre, 2 viatgers avançats per la seva època, una família envejable. Rebien bé tothom, sempre a casa seva hi havia familiars i amics. Eren juganers amb els nens, gaudien dels seus nebots. Però, amb només 47 anys, inesperadament el cor de l'Antonio va fallar. L'Anita mai no va superar la pèrdua. El seu món va quedar molt trist fins que el neixament del net, l'Héctor, va donar nou sentit a la seva vida. Fa 13 anys li va volar la memòria. Vam gaudir d'ella d'una altra manera. Fins que aquesta terrible guerra sense armes, el COVID, ens la ha arrabassat. No hem pogut despedir-la. No li hem tornat en els seus últims moments l'afecte que ella ensenyava. Peró, Anita, no has marxat sola. Els nostres cors eren amb tu. T'estimem.

  • Albert Campos Berlanga

    Només homenatjar a aquesta generació. Moltes gràcies per la vostra lluita per tenir un millor futur.

  • Rosa Maria Pagès Busquets

    Nascuda l’any 1943 a Castelladral (Navàs). El passat 8 d’abril la pandèmia s’emportava a la mare. Preciosa per dins i per fora, era una dona amorosa, lluitadora, valenta, divertida, amigable, generosa, seductora, aventurera... Filla de la Catalunya interior, era una enamorada del mar. Va dedicar bona part de la seva vida a cuidar dels altres, com a auxiliar d’infermeria a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. La nostra mare hauria fet 77 anys el 25 de setembre del 2020. Sempre deia que el dia que es morís li agradaria que féssim una bonica cerimònia, i un bon àpat per celebrar la vida. I així ho farem mare. T’estimem.

  • Enric Sitjà Rusiñol

    El dia 23 de març es va morir la meva àvia, la Teresa Rius Grabulosa, amb 90 anys. Per coronavirus. No era una persona de gaires petons, però sabia quan calia una carícia o un cop d'ànim. Sempre havia treballat, pràcticament fins als 88 anys. Era la brodadora del barri de Pequín, a Olot, i posteriorment dels Reis Catòlics, de la mateixa ciutat. Caminava, anava amunt i avall per la ciutat i tothom la coneixia. A més a més, va viure la guerra i això l'havia marcat: tot ho feia pensant en els altres i poques vegades es dedicava un regal a ella. I quan menys s'ho esperava, el seu fill es va casar i va néixer el seu únic nét, jo. Només en puc dir meravelles, d'aquesta dona. Vaig ensenyar-li a dir "don't worry, be happy" i ho va interioritzar molt, la veritat. Fins a l'últim moment, va riure de tot el que li passava. Va tenir un ictus el 2018 que la va limitar molt: va passar de ser independent a viure a una residència, a anar en cadira de rodes. Ep, però va aconseguir caminar de nou! L'última frase que vaig sentir-li pronunciar va ser "quina merda de vida", i ho va dir rient. T'estimem, iaia, i mai oblidarem la persona que eres.