Les vostres històries:

• Josep Maria Sàbat Cullell

  Els fills i en general tots els joves en edad de procrear s, haurien de plantejar molt i molt seriosament el fet de tenir fills. Abans de donar el pas, mirar les possibilitats de si s, en podran cuidar, si econòmicament podran donar els hi el que necessitaran, incloent hi el temps i a que seran capassos de renunciar per tenir i cuidar els fills. Els avis cada vegada som més grans i tenim més problemes per encara tenir més responsabilitats!!!

• M. Cinta Bohigas Anguera

  Som avis des de fa quasi 4 anys i aviat ho serem de nou. Els dos encara treballem i des de fa tres anys també hem d'estar per la mare que es va quedar vídua i ara té 94 anys i encara viu a casa seva. A casa viu amb nosaltres un fill. Ens ho anem organitzant com podem, gràcies que tots vivim bastant a prop. Els problemes venen quan algú està malalt, quan no hi ha llar d'infants o escola, quan has de fer encàrrecs i acompanyaments de visites mèdiques... Si que crec que durant un temps estàs "atrapat" i vols i dols, i tens els dies marcats pel rellotge. Cada dia i alguns caps de setmana. Com a mínim tens dues cases que atendre perquè rutllin més o menys... Les vacances anuals sols queden reduïdes a 8 o 10 dies. Aquest any es jubila el meu marit i per tan tots plegats ens podrem organitzar millor, però els dies seran igual, cada dia està pendent de l'àvia i les seves rutines, estar pels néts tot el que necessitin i vulguin els fills i potser podrem gaudir de més estones junts els dos, però sempre amb el calendari a la mà. Però recordes que els pares també et van ajudar molt, encara que ells no eren un sandwich, només tenien una de les llesques de l'entrepà. Era una altra època.

• Blanca Soler Guasch

  Aquest fet, fer-se gran, preparar-se per ser avis i , a la vegada, haver de cuidar pares molt grans, que he vist a casa i a les famílies de la majoria dels meus amics, m'ha portat a escriure un llibre (Farem castells de sorra, ed.Columna) que acaba de sortir. Fer-se vell és prou difícil, el os comença fallar i quan comencem a necessitar ajuda encara estem cuidant els més grans de la família. Crec que som la primera generació que ens trobarem amb pares que viuen tants anys i necessiten moltes cures però que no voldrem que els nostres fills es trobin en la mateixa situació i procurarem estalviar-los-ho.

• Vicenç López

  Em vaig quedar sense feina amb 54 anys, en plena crisi. Va coincidir amb l’agreujament de la salut dels meus pares, de 88 i 84 anys. La meva dona treballava i continua treballant. Jo tenia el dilema de buscar feina o dedicar-me a cuidar-los, ja que, entre tots dos, les visites al metge, a urgències, etc... augmentaven cada dia que passava. A part, la meva mare necessitava que algú l’acompanyés a comprar o que li anés a comprar. Per tant, vaig prioritzar la cura dels meus pares a buscar una feina que, dit de passada, ningú m’oferia per qüestions d’edat. Ara, de fa un any, estic jubilat. Després d’haver-ne cotitzat més de 44 cobro 1000 euros al mes, un 76% del que em tocaria. El meu pare és mort i ma mare en una residència de fa 1 any i mig. Per sufragar aquesta despesa vam haver de vendre’n el pis. Els meus fills no m’han fet avi. Voldrien tenir fills però no s’hi atreveixen. Viuen en parella, cobren uns mil euros al mes cadascun, paguen un lloguer a preu d’or i també els hem d’ajudar econòmicament. Amb criatures seria una càrrega. Penses: per a què tenir-ne? Amb un món que va a la deriva. ¿I per veure en ells la decadència de la llengua i la identitat catalanes?

• Dolors Vives i March

  Tinc 64 anys, en fa vuit que va morir el meu marit amb 55 anys, encara treballàvem de docents amb il.lusió i ganes. En 5 anys m'han nascut 4 néts, el gran ara té 7 anyets i el més petitó un anyet i mig. Tinc els pares que aquest any compliran els 90 anys. Tinc il.lusions i moltes ganes de viure noves experiènies, i ho faig, però em passo els dies anant de casa en casa, prioritzant els meus pares. Més estones de les que estic m'agradaria passar-les amb els meus néts. Vull estar per a tot, però no puc. La meva escapatòria és ballar dansa contemporània per cansada que estigui. Només demano a la vida que em doni salut per veure crèixer els meus néts i compartir moltes estones amb ells. i acompanyar als pares ens aquests últims temps. És difícil. Hi hauria d'haver més serveis socials per les dues etapes de la vida, quan som petits i quan envellim.

• Lluís Cortès Busquets

  Crec que els avis ens amb gonyat una anys per viure la nostra propia vida amb tranquilita I llibertat .

• Josep Maria Pratsobrerroca Matavera

  I si no poguéssim cuidar els nets què fariem? En alguna causa important cal gastar el nostre temps. Si no tens res per fer el temps va passant de manera monòtona i sense sentit i cal buscar aleshores alguna activitat per distreure's. Si un pot anar a la llar d'avis a fer una partideta de domino amb els amics dons mira tot això que té però tothom sap sins a on dona tot això. És un error pensar que la vida és per distreure's. Aquesta titular és de fet molt consumista. Com si la vida només tingués sentit quan ens "divertim" pagant això si un bon preu a alguna agència de la distracció. Sort en tenim de poder tenir cura dels nostres nets i estem molt cofois d'haver pogut cuidar els nostres avis, Això omple la nostra vida de sentit.

• Joan Batista Guillot Quintana

  Sí, també vull dir la meva, però admeto que poca cosa diré, tan sols recordar a qui em conegui, que amb MENYS de 900 € al mes de jubilació és impossible tenir la cura adequada de terceres persones necessitades, la majoria dels que cobrem això (o fins i tot menys), hem de pagar el lloguer del pis (la llum, el gas, l'aigua...), si a més a més hi afegim els nets o besavis i atendre les seves necessitats vitals pròpies de l'edat de cadascun d'ells, com anar (i pagar), parcs, regals i un llarg etcètera, a la fi ens tocarà menjar un tros de pa amb una arengada a nosaltres per dinar si volem arribar a finals de mes. A França, on visc, a la mainada els donen diverses curtes vacances al llarg de tot l'any (i més curtes a l'estiu), els avis som indispensables per substituir als pares... però els avis francesos poden assumir-ho perquè les seves "pensions" ho permeten. Que se'ns ho faci assumir a nosaltres és UNA Collonada.