Les vostres històries:

• Angelina martorell Rodriguez

  El tiet de ma mare, tinent exercit republicar i mort i desaparegut per alguna cuneta 1940...o mes.
  Tenia un pis a Barcelobbs carrer Sicilia amb Rosello..1er 1a. Costat Sagrada Familia
  Al acabar la guerra sel va expropia un capitar de Franco..
  Pis a nom de m.avia sa germana Magdalena Gonzalez Abad.
  La seva vidua va anar a viura amb uns cusins a Sant Boi , fins que va mori.
  El pis ja no el recuperarem....pero el tiet tampoc l en pogut enterrar, la meva mare ara fara 90 anys i es una gran pena que sempre te...vivian junts fins la guerra...va mori el dia que feia 29 anys.

• Mònica Gifreu

  Als meus 16 anys vaig conèixer en un intercanvi a Verviers (Bèlgica) a Joana Mias, filla del conseller d'economia de la República Catalana (si no recordo malament, sé que el seu pare segons enciclopèdia catalana era principal implicat en la construcció del canal d'urgell). Ella va estar durant anys a les llistes de perseguits dels fascistes espanyols i nazis. La seva família i amics havien mort, o estaven a l'exili. Molts anys sense vincle amb persones a Catalunya, havia deixat de sentir la necessitat d'arribar-hi. Sols perquè jo la vaig convidar a visitar-me va retornar. El seu testimoni era esfereïdor per a mi, vàrem caminar per Barcelona i em va explicar els temps de la seva juventud. Vivia en un pis Principal de la Rambla Catalunya, tocant a Diagonal. Els havia estat espoliat sense més , de la família. Actualment les seves filles viuen a Bèlgica, a Verviers. Si us interessa podria veure si puc contactar-les. Jo no vaig arribar a conèixer-les i per motius de la meva mala salut, d'aquell moment, vaig deixar d'escriure'm amb la Joana, que ja era molt gran.

• Frederic Teixidor i Pallejà

  La crua història del segle XX; un avi assassinat per les bombes de l'aviació nazi de Von Richstofen en l'edifici de la seva pròpia casa, a Lleida el 27 de març de 1938, mentres mon pare, fill únic i hereu universal, soldat de l'exèrcit popular republicà, amb 20 anys, al cap duns mesos seria internat en el camp de concentració de Benalúa de Guadix (La Espartera). En aquest impàs, el 3 d'àbril, la primera capital catalana queia baix le hordes feixistes i instaurava un nou régim totalitari i anticatalà. Les noves autoritats no van tardar en incautar-se de totes les propietats de l'avi que havia fet fortuna l'any 1912 amb la creació de una societat minera anomenada Las Carboníferas del Segre de Hnos. Freixes &Teixidó. Amb una gran producció, els anys de "La Gran Guerra" il'adquisició de moltes propietats a Lleida i provincia, que foren totalment espoliades mitjançant la creació falsa d'un nou testament, el nomenament d'un tutor a mon pare com menor, i un consell de família fantasma, que no va començar a aixecar actes de la seva gestió fins l'any 1952. No tardarà gaire en ser depurat i incapacitat més tard per A. Vallejo Nagera, sobrevolant la seva fmília de Granja d'Escarp com voltors.

• Joanna Royo Andreu

  A l’avi Joaquim Andreu.
  La seva filla, la meva mare, no el va arribar a conèixer, va morir abans del seu naixement . També l’avia va perdre la felicitat i va guanyar el coratge per poder sobreviure amb dues criatures , sense cap ajut i amb una postguerra molt dura.
  La vida de l’avia va quedar marcada per sempre, una dona forta, dura, sense moments de descans , sense gaudir del seu estimat. Li van robar la vida.
  Tots hem perdut molt , avis, fills i nets. La vida ens ha estat marcada per una dictadura que no oblidarem ni hem d’oblidar.

• Roser Fabregó Baladas

  A mi em varen prendre el meu pare els primers 3 anys de vida. Quan vaig néixer, ell era presoner al camp d'Argeleres, refugiat perquè era republicà i president d'un Sindicat de treballadors a Catalunya. Va patir un infern de fam, de sed, por, un fred que glaçava els ossos i l'ànima, tortures, humiliacions, vexacions, angoixes i malalties, i l'horror de veure morir infants en braços de la mare que l'acababa de parir a la mateixa sorra de la platja, vells i no tan vells, que no varen poder sobreviure a la cruesa d'aquelles condicions inhumanes. El meu pare compartia les llenties (quan n'hi havien) amb alguns joves, nens adolescents, malaltissos i tan dèbils que gairebé no els quedaven forces per aguantar-de drets. Alguns companys del meu pare també repartien part dels seus aliments als malats i a dones embarassadesa. El meu pare va perdre la salut, li volien confiscar la dignitat, la l'esperança... peró encara li quedaba un alè de vida i lluitar per les persones estimades que havia deixat a Catalunya. Les ferides del cos i de la ment, van deixar unes cicatrius tan profundes que mai es van curar. Les que duia al cos eren ben visibles, les de l'ànima i la ment mai se li van tancar

• Joan Baldoyra Vancell

  Al meu avi, Salvador Vancell Lleonart, li van confiscar totes les propietats a Monistrol de Montserrat. El marxa al exili i va deixar la seva dona i les filles a Girona. Estava a Marsella i amb l'entrada dels alemanys va anar a Andorra. Quan torna a la fi dels quaranta es troba que li havien confiscat tot.

• Mercè Duran Pueyo Pueyo

  L’avui Casal Josep Tarradellas de Cervelló no té res a veure amb Tarradellas.
  L’inmoble en el qual és troba era la casa i el taller de fusteria del meu avi: Miquel Duran, “casa d’en Pau fuster”(el besavi). Exiliat a Toulouse en acabar la guerra i el seu fill, el meu pare, tancat al cap d’Argelés, tota la propietat va ser incautada per la Falange.
  Al cap dels anys la Falange va forçar una compra-venda per quatre duros i la meva familia vençuda i exiliada va haver de tragar.

• Cristina Fisas

  El meu pare m'ha explicat que el seu avi Pere va vendre un terreny per la zona de l'actual Can Dragó de Barcelona. El va vendre amb diners de la república poc abans que entressin els nacionals. També van haver de dipositar els diners al banc, i mai més li van tornar. Tampoc ens consta que hi hagi cap comprovant.

• Isabel Gas Aguilar

  El meu pare va perdre l'infantesa. Gana,privacions. Era un home inteligent i intuïtiu que va anar exactament 5 anys a escola. Treballs penosos des que era ben nen.
  Repressió per se fill de republicà. Bufatades per parlar català.
  Poc abans de morir, en el deliri va cridar tot engoixat: "deixeu-me estar feixistes".
  El recordo amb admiració, estimació i emoció i n'estic segura que la dignitat i les convicions mai van poder prendre-li.

• Patricia gua

  El meu avi

• Carlos Font Cortés

  Busqueu informació a APIGF (Asociación Perjudicados Incautación Gobierno Franquista). Podeu escrriure al mail info@apigf.org.
  Tan per part de la meva mare com per part de la mare de la meva dona, mai van tornar els diners que van obligar a las familias a portar al banc.

• Fata Morgana

  A la meva família es va patir el pitjor espoli que es pot patir. Ens van espoliar el cervell, la llengua i els sentiments. Els diners que tenien els conservo, mai van canviar aquells bitllets republicans perquè pensaven que el feixisme s'havia d'acabar, no podia ser que la república desaparegués per sempre. Veure els teus nens cantar el cara els sol cada dia amb la mà aixecada, hablar la lengua del imperio per obligació, que et canviïn el nom per uno cristiano, que et batejin amb cinc anys a la força o no tens dret a anar a escola...
  Perdre les possessions materials segur que és dolorós. Perdre la dignitat molt més.

• Angelina Miro Serrador

  Al meu avi va posar al banc 30.000 pesetas en monedes de plata I quan va acaber la Guerra li va tornar 800 pts I li va dir que havia ingresat diners republiques. ell va morir al pot tems per el disgust de perda tot els estavils de la seva vida. Aixo es espoli. desgraciadament no te la meva familia cap comprobant. Gracies per tot l'interest que el diari esta posant.
  Salutacions,
  Angelina