Com et sents sense poder sortir de casa?

Fes-nos arribar els teus dubtes sobre com gestionar les emocions i la pedagoga Eva Bach els respondrà

El confinament, el dol per morts properes i la incertesa sobre quan i com s’acabarà la pandèmia i es tornarà a la normalitat ens generen emocions complicades. Necessitem eines i recursos per calmar i gestionar el que sentim. I, sobretot, necessitem parlar-ne, acompanyar-nos i ajudar-nos els uns als altres. En parlarem amb la pedagoga Eva Bach, una de les pioneres en la introducció de l’educació emocional i el creixement personal en els àmbits educatiu i familiar a Catalunya, que farà un taller telemàtic per a totes les edats amb l'ARA el dimecres 15 d'abril a les 18 h. Et proposem que ens facis arribar les teves experiències, dubtes i inquietuds en aquest mur de participació perquè els pugui respondre. Compra aquí les entrades.
 

Nom o àlies:

Email:

La teva història:

* Queden 1200 caràcters

La teva imatge (opcional):

Navega

Arxiu en format .jpg, mida màxima 2 Mb.

Les vostres històries:

  • mal0sa

    El confinament sola a casa el porto bé pq sé q serà un temps. Però el q més m amoïna és quan m imagino la nostra vida d després, potser sense abraçades, petons, trobades amb els amics i la família... Necessito gaudir de la meva vida social x ser feliç.
    M agradaria q en parléssim.
    Gràcies

  • Sarmi

    Del bon humor i la curiositat dels primers quinze dies per la nova experiència que suposava el confinament, les dues segones estàn suposant un repte per gestionar la irritabilitat, la frustració i l'aclaparament. L'activitat física i les rutines ja no són suficients. És difícil tenir espai propi en un pis petit amb criatures que estan tenint menys drets que els gossos. L'assertivitat acaba substituïda pel desbordament emocional, que té el benefici de la descàrrega de tensió però el perjudici del mal que pot suposar a la resta i el sentiment de culpa. A part d'acceptar que tota aquesta moguda mental i emocional és normal, podem fer quelcom més que ens ajudi a estar més centrats?
    Gràcies

  • Núria Nogués

    Personalment,el més complicat son la variacions en l'estat d'ànim i també m'agradaria abordar tècniques d'autocontrol

  • F Xavier Gil Aysa

    Tinc a casa un "adolescent" de 20 anys que no es porta gens bé amb la seva germana, de 13.
    No s'hi ha entès gairebé mai, entre altres raons perquè ell va trencar absolutament tota relació amb la mare quan ella va marxar de casa, i la germana no.
    Ell, a més, té un caràcter força associal, molt rígid en horaris i procediments (ritualista, quasi), gens empàtic, fred, desafiant, i molt egocèntric.
    Amb mi, es comporta de manera molt infantil, o bé desafiant, si intento que s'adapti a la vida "en convivència": m'acusa sovint de "sempre em dius que tot el que faig està malament", "a ella no la renyes mai"... i I alhora fa els horaris que li sembla... es lleva a les 12 de la nit, i se'n va al llit a les tres o les quatre de la tarda....
    El poc contacte "social" l'havia tingut fa temps en un esplai i un grup casteller, que va deixar "per edat", i darrerament el tenia amb els seus companys de classe (Estudia a una Escola Superior d'Art Dramàtic, Dramatúrgia i Direcció d'escena' , i ara quasi no el manté, només una mica online.
    Jo teletreballo, i tampoc no posa fàcil: entra "a saludar", o a dir-me "vaig a beure aigua".....
    La situació es tensa molt, i vaig molt cansat.

    (se m'acaba l'espai)

  • Cris

    Tenim dos fills petits, de 5 i 8 anys i he de dir que aquest temps de confinament, a mi personalment, m'ha anat bé per baixar el ritme, descansar, viure amb menys i valorar el temps en família. Però especialment, m'ha servit per conèixer aspectes dels meus fills que, abans amb l'estrès del dia a dia, no veia. Ara me preocupa que el gran, de 8 anys, comença a tenir problemes a l'escola. El meu home m'avisava, però jo no ho creia i pensava que anava amb la mitja de la classe. Ara que feim deures amb ell, veig que li costa centrar-se, no presta atenció, no està gens motivat, només vol perdre el temps i fer beneitures amb el germà petit. Ell és molt reservat, no ens parla ni de l'escola ni dels companys. Al final, però ens ha arribat a dir que la mestre no li agrada gens, perquè no el tracta bé. El resultat del trimestre han estat 2 matèries suspeses. Ens preocupa la seva manca d'interés, que l'etiquetin amb suspensos tan jove, com afrontar el tema de la mestra i que, amb tot això del confinament, comenci l'escola amb un retràs encara més gran respecte als altres.

  • Imma Paltor

    Estic a casa jo sola, amb la companyia de la meva gossa. Em comunico amb la família i els amics per les xarxes socials. Inclús tinc una amiga que és la meva veïna. Vull tenir informació però la controlo. Tinc aficions que puc fer a casa, lectura, escriptura, música, bricolage, etc..... però és una vivència única, llarga i voldria parlar-ne i conèixer els efectes que té i pot tenir en la nostra forma de ser.
    Visc a Menorca i sóc mestra i psicóloga jubilada. Tinc un fill de 35 anys, confinat amb el seu gos.

  • Lu

    La meva parella viu a l'estranger i el no tenir data de quan podrem tornar a veure'ns em provoca bastanta ansietat. En aquest temps hem perdut ja tres vols i no sabem quan podrem tornar a abraçar-nos. Ens comuniquem a diari i intentem animar-nos l'un a l'altre quan un té el dia més baix. A banda d'això jo visc amb el meu fill de tres anys i mig i tot i que tenim la sort de tenir una mica de zona exterior, és un nen del tot motriu i que necessita cansar-se física i mentalment molt. El no poder cansar-se està més agresiu i autoritari que mai. En general ja té caràcter però ara amb això costa molt fer-lo entrar en raó i que no es posi a cridar, plorar o voler donar cops per qualsevol cosa, això fa que jo també perdi la paciència molt més ràpid i em provoqui una gran frustració de no saber com gestionar-ho tot plegat.
    Gràcies

  • aluap

    Sóc la Paula. Tinc 29 anys. Sóc parella, filla, germana, neboda néta.... Sóc metgessa i ara fa una setmana que també sóc pacient. Vaig començar un llistat de símptomes compatibles amb COVID. part de tots els símptomes físics que descric tan bé, he passat aquesta darrera setmana per estats emocionals. Mirat amb perspectiva ,que sempre és més fàcil crec que el primer va ser la por: por a veure perillar el meu estat de salut (sense voler la raó quedaba emboirada per la por a empitjorar, em venien al cap molts dels casos greus que he vist aquests dies a l'hospital). També he passat per adonar-me que la meva feina vocacional realment també m'exposa a emmalaltir... suposo que és una cosa que assumeixes però que poques vegades pots viure realment. L'altre sentiment que m'ha visitat aquests dies ha estat la culpa: sentir-me culpable de veure que podia emmalaltir la meva parella pel fet que jo no havia fet bé l'aïllament al domicili
    Sentiments i pensaments desagradables, però enten que reactius a la situació i part del procès que em toca viure) que s'acumulen en forma de molèstia al pit que m'acompanya gairebé totes les hores del dia. Com puc anar desfent poc a poc aquesta angoixa?

  • Imma Barbal Sabarich Sabarich

    Jo he de dir que, en general, em sento bé. He tingut inclús moments de felicitat. També d’altres de por i angoixa per la malaltia i possible contagi. Estic amb teletreball, migdia; que em va bé per endreçar el dia. La meua parella (sanitari, surt a treballar amb mesures de protecció, però no té malalts contagiats). El nostre fill, també a casa, és estudiant i becari i també està entretingut. La nostra filla viu amb el seu company a la mateixa ciutat. Atenem la mare, gran, que viu sola, en el mateix edifici, i li faig cada dia una estona de companyia.
    Tenim activitats individuals, altres conjuntes per compartir, com veure alguna pel·lícula, jugar a jocs de taula. Prendre el sol. Menjar tranquil·lament junts. El que més m’agrada és saber que tenim temps i no tenir pressa. I estar tranquil·lament amb les persones que estimes.

  • Anna'S

    Estic vivint el confinament amb sentiments molt diversos. Per una banda , la sort de que és més important que hem de fer el meu marit i les meves filles (17 i 15 anys), és quedar-nos a casa . Nosaltres quatre podem estar junts i hem aconseguit tenir moments de tot, de jugar junts, veure una peli, fer els àpats plegats etc i també d'altres moments en els quals cadascú està en el seu espai , tant per treballar , fer feina o per tenir els nostres moments d'intimitat . Us haig de dir però que trobo a faltar aquells sopars que ens barallàvem per demanar la paraula i explicar-nos el dia .
    Per altra banda tinc altres sentiments més tristos com per exemple que la meva mare està sola a casa , a pocs dies de fer 80 anys , tinc la sort de viure molt aprop i sóc el seu "únic" contacte , però no la puc abraçar , les visites les faig de poca estona i a la "distància reglamentària", cada vegada que marxo de casa seva m'invaeix una tristor molt gran , li costa dormir a la nit ....darrerament ha de deixar el llum encès i tot per poder dormir.
    Ah ! i trobo molt a faltar caminar a l'aire lliure .....
    Com gestionar tot això ?

  • Isa

    Estic a casa confinada amb el meu marit i dos fills adolescents de 15 i 17 anys. En general penso que ho portem força bé tots quatre: tenim estones d'estar junts, sobretot durant els àpats i veient alguna pel.lícula o série; i també tenim moltes estones que cadascú fa la seva. Trobo especialment a faltar sortir a caminar, sobretot fora de la ciutat...veure natura..
    M'angoixa una mica el teletreball perquè tinc la sensació que, tot i passar moltes hores davant l'ordinador (massa!), no em cundeixen prou.
    I també em preocupa a vegades pensar com serà la nostra vida després de tot això, quin món estem deixant als nostres fills i filles.

  • Maria Del Mar Jose Roca ROCA

    A mesura que passen els dies es va fent més difícil de gestionar el temps que passem a casa. Observo en tots els membres de la família una apatia creixent, especialment en els nens, que ja semblen cansats de totes les activitats proposades. A part d'estar amb la familia més propera no poden fer res del que els agrada: anar a l'escola, fer esport, veure els avis i resta de família, jugar amb els amics... Necessiten moure's i, si no es té pati o jardí, al principi els feia gràcia ballar o fer exercicis a dins de casa però ara ja no els motiva. I jo particularment ho porto bé a estones, no sóc d'estar a casa i no poder sortir i sobretot no saber quan ho podré fer em dóna sensació de claustrofòbia. Estic segura que ens en sortirem però no serà fàcil.
    També m'agradaria preguntar a la Sra. Bach com hem d'abordar amb els nens el tema de la durada que tindrà aquesta situació. Ningú ho sap. Però de cara als nens no vull ser massa optimista i donar falses esperances ni dir que pot anar per llarg i aleshores desmotivar.

  • Dolors Clota Garcia

    Ahir dimarts em vaig reincorporar a la feina, des de casa, com a professora de secundària (ESO i Batxillerat). Si ja de forma presencial em costava una mica gestionar la pressió que acabem transmetent als alumnes de cara a la selectivitat, des de la distància encara se'm fa més difícil. En alguna ocasió m'han comentat: " Portem dos anys sentint a parlar només de la selectivitat i de com de treballar de valent per superar-la i ara... l'haurem de fer al juliol! Si ja tenim els plans fets per després d'aquests dies tan terribles! Com els podem acompanyar? Gràcies, Eva!

  • Nome

    Passem dies complexos amb la incertesa de no saber quan tornarem a la "normalitat". Em preocupa si serem capaços d'acompanyar les diferents frustracions i pors que estem sostenint aquests dies. Famílies i també docents.

    Cada persona està vivint situacions personals i intrasferibles, algunes de molt greus i d'altres que ens poden semblar menys importants però que per qui les viu poden ser molt significatives. Penso en la tornada a l'escola d'infants i adolescents, colònies i viatges de fi de curs que no es podran fer, retrobaments que no seran i comiats que no arribaran mai.

    Com ho gestionarem tot això? Ens podem preparar?

    Gràcies!

  • Margarita Masferrer Anglada

    Soc metgessa retirada i visc la reclusió a casa amb el meu marit i la nostra cussa. Les hores passen sense poder fer tot el que voldria. A l' inici del confinament per trobar- me molt lligada al mòbil i a les notícies. Ara havent superat la pressió de les xarxes em trobo més tranquil.la.
    Les emocions hi son, continuament, lligades al patiment de essers estimats propers, però que no podem veure ni abraçar.
    També em preocupa com poder ajudar en aquesta situació de soletat i com serà la reincorporació al " món" si el virus continuarà trobant-se entre nosaltres..

  • Tala

    Tinc dos fills, un de tres anys i mig i una nena de 4 mesos. El fill gran va començar a mostrar gelos de la germana petita al gener (coincidint amb el retorn del pare a la feina i la tornada a l'escola després de Nadal). Tenia rebequeries que no havia vist mai i poc a poc estàvem aconseguint baixar el número i la intensitat.
    El confinament ens ha posat a prova un altre cop, el pare està teletreballant a l'habitació i jo tot el dia amb els nens. Al principi prou bé però la 2a setmana van incrementar les rebequeries (han tornat a baixar ja) i es va començar a mostrar desafiant en tot moment, especialment amb la mare. Aquests quatre dies de festa en que els 2 hem estat tot el temps la calma ha arribat un altre cop en gairebé tots els moments.
    Intento tenir present que els gelos són normals, que la situació de confinament ens afecta a tots i dificulta la templança i l'energia per afrontar qualsevol situació que pugui sorgir, però el dia a dia emocionalment m'enfonsa.
    Com es pot gestionar les diferents emocions quan canviar la dinàmica amb un fill suposa un desgast mental tan gran durant gairebé tot el dia i hi ha més emocions negatives que positives?

  • Maria Martí Francàs

    En aquest moment em sento una mica frustrada, he fet la inscripció al taller, em consta com a reserva feta però no he rebut el correu electrònic de confirmació amb l'enllaç.
    Sóc mestra i estic preocupada de com els alumnes i les famílies viuen aquesta situació i noto molta pressió social i de docent amb aprenentatges poc significatius i fora de context. M'angoixa la sobreestimulació i poca atenció a les emocions dels infants.