Maternitats sense filtres

Explica'ns la teva

La imatge idealitzada que ens han venut de la maternitat sovint no coincideix amb la realitat. Hi ha una cara oculta -soledat, esgotament, dolor físic, poc suport social, insatisfacció, depressió, cost laboral...- que ha començat a emergir des que són les mateixes dones les que escriuen el relat de la maternitat, ja sigui a la literatura o en format documental. També hi ha moltes maneres de ser mare. Volem explicar maternitats reals i per això us demanem que ens expliqueu com és la vostra. Com l’esteu vivint? Què esteu trobant a faltar? Quines ajudes necessitaríeu? Com ha impactat en la vostra trajectòria professional? Està complint les expectatives? Us sentiu acompanyades socialment? Us sentiu jutjades?

Nom o àlies:

Email:

Edat actual

Edat al parir

La teva història:

* Queden 1200 caràcters

La teva imatge (opcional):

Navega

Arxiu en format .jpg, mida màxima 2 Mb.

Les vostres històries:

  • LAIA FORTUNY NICOLAU

    Part amb fórceps. Se l'emporten a aspirar. Clivelles al pit. Enganxat quasi tot el dia. No dormo. Em fan mal els pits. Em fan mal els baixos. Té gana. No tinc gana. Plora. Ploro. Complentem lactància materna. Ploro moltíssim. Agafa pes. Somric. Revisió al CAP, aconsellen deixar de fer mixte. Faig cas. Plora. Té gana. Torno a la mixta. Ploro, no sóc bona mare, no tinc prou llet per alimentar-lo. Còlics...serà perquè li faig mixta? Plora, ploro. Agafa pes. Somriu. Moro d'amor.
    En definitiva...una muntanya russa de sentiments i sobretot inseguretats. A partir del mes i mig la cosa va millorar. Mals de panxa fora, i el nen un trosset de pa. Van ser les hormones? Va ser que li va costar el primer contacte amb el món? O potser va ser que vaig ser capaç d'entendre que cap nen ve amb un manual d'instruccions? Quan ens vam anar coneixent la cosa va anar millorant.
    Ara tinc una nena d'1 any, i el meu postpart no ha tingut res a veure amb el primer. Dubtes pocs, incerteses poques. Estrés moolt! No m'arriba la vida a fer tot el que haig de fer. Una pena perdre'm coses dels 2 perquè per desgràcia no em puc multiplicar.
    Però sé que m'adaptaré igual que l'altra vegada! Per ells tot val la pena

  • Mònica

    Part molt bo, patiment perquè no s'agafava bé al pit fins que hem van ensenyar (el primer mes) va pendre pit fins els 15 mesos . Els primers mesos cansanci però lícit per coneixens ell i nosaltres. Estrès cap, ara té 4 anys.

  • Natàlia

    El part va ser maquíssim llàstima que va ser provocat. Per sort la meva filla va començar a mamar de seguida i va sortir de l'hospital guanyant pes. Ha estat un experiència fantàstica i amb ganes de tornar-hi.
    Tot just fa una setmana que vàrem deixar el pit i ho portem bé. El proper mes farà 2 anys i l'únic que podem dir que ens costa una mica és menjar, és bastant selectiva però és que jo ho vaig ser molt fins als 30 anys, jejeje.
    Hem tingut sort que no ha estat massa malalta i a més a més va començar a parlar molt aviat i ens fa riure molt, ho xerra tot!
    He anat més cansada l'últim mig any que al principi, ara ja pesa molt i al fer pit i voler dormir amb mi era més cansat.
    VAL MOLT LA PENA!

  • Judit Salvadó

    Mare primerenca als 27 de bessons. Part vaginal, de bessons, amb ajuda de fòrceps provocat a les 37 setmanes amb 3 i 3,5 kg cada nen. Lactància mixta, depressió postpart, adaptació de 2 a 4 persones. Ajuda familiar escasa pel càncer de la besàvia. Incorporació laboral a les 18 setmanes amb jornada de 9 a 13 i de 15 a 19.00h amb conciliació inexistent i horari laboral incompatible amb el marit. Als 5 anys sota meditació em veig obligada a deixar a una banda la meva carrera professional i em dedico exclusivament a la casa i fills. Al cap d'un temps torno a ser mare d'una nena, amb alletament matern, "colecho" . De 4 a 5 passem a ser a casa i amb casi 4 anys de la nena continuo despertant-me cada 2 hores amb ella tot i ja no haver alletament i continuant amb el colecho. Poca ajuda, inexistència de la meva carrera professional .... però no ho canvio per res del món. Ser mare i poder formar part de la seva evolució i educació com a persones és el millor regal que pot tenir una dona.

  • Cris

    Part amb fórceps, nena de 4 kg. Em vaig quedar amb el ferro per terra. Cap problema per enganxar-se al pit però no agafava pes; s'hi adormia abans de xuclar el greix. Mixta fins al mes i mig. Les meves llàgrimes: com pot ser que no agafi pes si em passo nit i dia amb la nena enganxada? Frustració veient com endrapava el biberó. Després alletament matern exclusiu i encara ara li dono pit que ja té 21 mesos. Estic embarassada de la meva segona filla. L'esperem pel juny. No sé ni com ho farem però ho farem. :)

  • Marina

    Embaràs molt complicat. La nena no creixia bé. Em van diagnosticar la preeclampsia a les 30 setmanes i em van ingressar a l'hospital. A les 35 setmanes em van fer la cesària perquè la nena no es va girar. Al néixer pesava 1750kq. La van posar directament a l'icubadora. Jo no la vaig conèixer fins l'endemà perquè després de l'operació vaig patir alguna complicació. El post part moooolt doloros.
    La lactància un drama perquè no li podia donar el pit estan a l'incubadora. Intentava plorant treure llet amb el tira llet però no sortia res. A partir del 2 mes feia lactància mixta i després del 4t més nomes llet artificial. Patia masa i no estava segura que menges prou. Ara te 16 mesos es preciosa i jo finalment feliç

  • Rosa

    Estrés. Nen que sembla que no acaba de créixer. Ve petit. Molts plors per la por a que s'adelanti el part i les conseqüències. Arribem a la setmana 40. El nen és petit. Induir part. El meu part ideal no s'assembla en res al que jo havia pensat. On està la piscina? Averiguo que el cocsis està mal soldat, possiblement d'una caiguda. Em repeteixen és petit, torno a empènyer, finalment surt. 2,6 kg tampoc era tant petit. Pujada de la llet....Horror, això no baixarà mai em pregunto. Necessito mugronera perquè no s'enganxa. Nits d'insomni, sorolls que emet que espanten mentres dorm. Per sort, pocs colics. No vol dormir. Amb 4 mesos a l'hamaquita veient les eleccions americanes. Toca tornar a la feina. El xumet o el bibe te'l prens tu mami. Esta molt enganxat a la seva tetita, a après a fer-ho solet. Mon pare me l'acosta a la feina perquè mengi perquè des de que marxo a les 8 per fins que torno a les 15h es nega a menjar res. Ara toca compaginar feina, nens, casa, etc. Haig de fugir de casa com un ninja per anar a treballar, control. la els meus moviments. És ara amb 2.5 anys que sembla que comencem a dormir millor i acepta que la mami treballa i torna. Tot i així, no canvio res.

  • Helena

    El meu primer fill in vitro; i la segona filla, sorpresa!
    El primer part, placenta prèvia i a la setmana 27 hemorràgia molt bèstia. Vaig patir per si la criatura seguia dins o havia caigut; sensació horrible. Corrents a l'hospital. Van madurar els pulmons del nen. Uns dies ingressada i cap a casa aguantant la criatura dins, en repòs absolut. Després de 2 setmanes d'anar i tornar de l'hospital, a la setmana 29, cesària d'urgència. Vaig tenir els 2 parts, dilatació més contraccions i la cesària d'urgència. Tot això amb la cara de la doctora expressant que la cosa no anava bé. Al cap de pocs minuts, neix en perfecte estat i respirant perfectament. Li dono un petó i a la incubadora. Després del part, relaxació absoluta. No podia veure al meu fill, perquè estava molt dèbil. Transfusió de sang. Després de 2 dies ingressada a l'hospital sense poder veure al meu fill, per fi el veig. Ja us podeu imaginar l'alegria i felicitat que vaig tenir en aquell moment.
    El segon part, a la setmana 20 cerclatge d'urgència, i en repòs absolut durant 4 mesos. Va néixer a la setmana 36, després de discutir amb la doctora si cesària o part natural.
    Després del que he passat, no ho canvio per res del món.

  • caparrassa

    Tota la vida fugint de la maternitat.Tenia un pla A, l'acolliment. Als 38 m'enamoro i vull ser mare. Massa tard. La vida mana, rebutjo hormonar-me. Dol superat. Descartat el pla B, anem per l'A. Dos acolliments de nadons, 2 embarassos de 5 hores! El primer nadó s'està a casa una setmana, el segon gairebé 2 anys. Els comiats trenquen el cor -nou dol- però compensa tant! Els nostres fills "de plàstic" ens van fer pares. Ara practico la maternitat inversa: mare amb alzheimer. Hi ha moltes maternitats i les reivindico, crec que cal fer-ho.

  • Magee Lesco

    La meva nena farà un any. És el segon embaràs. El primer el vam perdre a les 18 setmanes després d’una placenta prèvia que gairabé acava amb la meva vida. Vaig parir. El primer part (sense epidural) va ser infinitament més dolorós que el segon. Però la segona filla va arribar al món sana. 3,400km. Es va enganxar ràpid i tot anava bé. A les 48 hores... oooh! Plora! Què li passa? No para! Te gana... aiiii mare que no agafa pès. Una setmana. Dues setmanes. A la cinquena: lactància mixta! “pels meus ovaris que li trec la llet de fòrmula!”. Una hora de nena a la teta, una hora de treu-llet... horror! Surten 4 gotes! Al tercer mes ho vam aconseguir (gràcies Carlos González! Pero no a mares i àvies i tietes... pediatres i infermeres desinformades). Quin despropòsit social, ningú entén i tothom jutja la criança amb apego... estic sola però el somriure de la nena m’indica que ho estic fent bé. Vida laboral? Pago una dona perquè vingui 4 hores als matins, jo treballo amb mitja neurona que em queda de no dormir una nit sencera des de fa un any. Diuen que serà així fins els 3 però em nego a deixar de fer collit (el pare no es desperta a la nit!). Ella és ma meva prioritat. L’adoro i m’adora.

  • Laia

    La maternitat és una muntanya russa, on els sentiments pujen, pujen i pujen i de cop, patapaf, caus al buit, et sent trista, sola, decepcionada. Pasen els mesos i tornes a pujar amunt, ben amunt i ... un altre cop caus.
    Sóc mare de dos fills, dissenyadora, dona i molt feliç de ser-ho. Me quedat embarassada 4 vegades i mai ningú m'havia explicat que era la maternitat fins que m'ho he trobat, així, de cop. El mes dur de tot plegat és la pressió de no saber si estic educant correctament els meus fills, tot alló que els ensenyo i com els ho ensenyo... marcarà en gran part la resta de la seva vida i a casa ho intentem plegats, el meu marit i jo, però la presió de la nostres carreres professionals, la presió social per manternir un cos 10, l'economia, fa que no poguem destinar tot el temps, recurços,i la paciència necessària als nostres fills... i aixó em posa trista.

  • Núria

    Mai cap ajuda.Vuit anys sense dormir una nit sencera.Problemes amb l'alletament.A la familia tothom tenia la seva feina i obligacions.I la maternitat continúa durant tota la vida....i els problemes creixen amb la persona.

  • Mar Roca

    Part molt prematur a causa de preclampsia que gairebé em causa la mort. Neix la meva segona filla a les 28 setmanes i amb 700 grams. No la veig perquè després de la cessarea la porten corrents a la incubadora i a mi a la UCI. Al cap de 3 dies surto de la UCI i la veig, molt petita i feble, no ens asseguren que arribi a demà, ens diuen que hem de viure al dia. Es passa gairebé 3 mesos ingressada a neonatología i el meu marit i jo anant i venint de l'hospital a casa perquè tenim una altra filla de 4 anys que també hem de cuidar. Comquè no pot pendre pit em trec la llet amb tirallets però en surt poca, a lhospital tot són pressions pq no tinc llet. Em passo el dia enganxada al tirallets, finalment em surten clivelles. La nena se'n surt sense més seqüeles que una displàcia pulmonar. Ara ja estem a casa, amb còlics i dormint poc. Fem llet de fórmula pq amb l'estrès se'm talla la poca llet que tenia. Tinc un sentiment horrible per no fer lactància materna. Ho hem passat fatal però l'estrès no ens deixa pensar en el q portem a l'esquena. Tot sembla haver acabat bé....ara estem contents. Aviat tornaré a treballar amb por de demanar una reducció per poder-les cuidar i q em fassin fora.

  • Sandra

    Després de moltes operacions i 3 in vitro hem quedo de bessones. El primer trimestre amb pèrdues, per tant repòs. Supero el primer trimestre però a la setmana 24 hem fan cerclatge vaginal per dilatació, torno al repòs però ara absolut. Només m'aixeco del llit per anar al bany. Part per Cesarea, la primera nena ve de cul i es impossible part vaginal.
    Després del part, tinc una reacció al·lèrgica...... superada la reacció comencem amb alimentació llet materna, la llet no puja i desespero. Unes infermeres diuen pit a demanda i altres cada 2h. Una de les nenes només pesa 2.1kg i va perden pes...... fins el 1.9kg.... ploro per la impotència, ploro per els consells de totes les mares, avies, tietes..... que et donen.... Per fi, a casa amb el relax.... puja la llet, començo a donar el pit.... una de les bessones agafa bé, l'altre..... la mes petita no pot i hem trec la llet i li dono amb el biberó... semblo una vaca, tot el dia amb els pits a fora.... així durant 3 mesos... no puc mes... estic esgotada... ploro per sentir-me mala mare per deixar de donar els pits a les nenes.... però ha sigut i es la millor experiència de la meva vida.

  • Anna

    Mare de 3. Treballadora. Parts i cura de salut en la sanitat pública. La criança, cura i educació de la canalla, evidentment ha estat compartida amb molts: pare, avies, avis, cangurs, família, monitors, mestres.... Quan eren petits la conciliació familiar passava per un dispendi enorme de diners , sobretot a l'estiu, en activitats extres: casals, menjador, matiners o colònies. Amb reducció de jornada (35 hores) decisió presa al tenir un sou més petit que el pare. Conscient que no hi ha altra manera de tirar endavant si volia continuar treballant, sempre he procurat que la relació amb la resta de col·laboradors sigui bona i d'agraïment. I sobretot, constància, il·lusió i no deixar de cantar i ballar mai.
    Compartir és estimar, estimar és viure.

  • Èlia

    part provacat, molt bonic però vaig trobara faltar un bon acompanyament del llevador. vaig acabar amb l'epidural qua no la volia, però va faltar conecció pacient-preofessional. això amb la meva llevadora no hagues passat.
    La nena va nèixer amb frenet, amb dificultats per mamar em va fer moltes ferides i els pediatres no ho consederaven important (ella no perdia pes) vaig haverd'anar a la privada perque solucionar el tema delfrenet. A més jo tinc isquemia i ha difcultat molt la lactància. Els 3 primers mesos han estat molt durs. Però poc a poc en anem coneixent i anem aprenent una de l'altre, continuem sense dormir i amb dolor, però amb calma i suport (grup de suport lactància, llevadores, família) tot és fa més fàcil i comença a ser molt bonic. Només em sap greu no haver gaudit d'aquets 3 primers mesos de maternitat.

  • Marta Gregori

    Quan vaig estar preparada, vaig tenir la filla més desitjada del món.
    El seu pare va sentir gelos i em va començar a maltractar psicològicament, a part de no fer res per ella. Em va costar un any fer-lo fora del meu pis. Ni la família em va recolzar.
    A partir d'aquí, la nena va deixar de plorar per començar a parlar. Ja no hi havia tensió a casa.
    Vaig acceptar una pensió ridícula a canvi de no anar als jutjats, on ens tallarien la lactància donant-li caps de setmana sencers al pare. Li vaig donar pit tant com va voler: 3 anys i mig (tot i treballar i viatjar per negocis)!
    Per sorpresa meva, alguns homes es van alegrar molt que m'hagués separat. Una superwoman que saben q no els demanarà res la major part de la setmana (perquè cuida la nena), però amb qui poden gaudir de tant en tant, en paral·lel a la seva altra parella.
    No sé com, vaig sortir amb un noi que no es comprometia. I cada vegada que jo l'abandonava, ell em recuperava amb falses promeses...fins que em va prometre fills. Això si, quan li vaig dir que estava embarassada, ens va fer fora de casa.
    Ara tinc dues nenes immillorables, casa pròpia, feina de responsabilitat i maldecaps pels incompliments dels seus pares.

  • Teresa

    1er embaras fantàstic , part totalmemt al revés de lo imaginat, però molt contenta de com va anar. Post part horroros, intent de lactància materna, acabem amb biberó. La societat avui en dia no entén que hi ha la possibilitat de NO PODER alletar al teu fill. Que pot ser que no es pugui. Que no depèn de la quantitat de dolor que aguantis. No necessitem com a mares aconsefuir una medalla al dolor i patiment. La prioritat és estar tots bé i amb el bibi vam deixar de plorar tots i n'estic extremadament contenta.

    Em queda un mes i mig per conèixer el meu segon fill. En aquesta ocasió no m'he generat cap expectativa ni pel part ni per l'alletament. Tot el que vingui serà fantàstic mentre siguem feliços tots i a partir del primer dia de l'embaràs no escolto cap consell, perquè l'experiència m'ha ensenyat que he de seguir el meu instint.

  • Jéssica

    Ser mare m'ha canviat la vida. I realment a millor. Però ni l'embaràs, ni el part, ni el pospart van ser fàcils... L'embaràs va ser horrorós, tot i que la inmesa majoria de gent creu que una dona embarassada està inmersa en una felicitat absoluta... em passava el dia vomitant, del llit al sofà, amb naùsees horroroses, dèbil i sense poguer fer res... es va fer absolutament llaaarg.... Va nèixer el meu fill, no hem dormit cap nit sencera des d'aquell dia... els primer dos anys despertarva cada 20-30'.. . com a molt dormia 2 hores seguides... alguna vegada. Ara té 4 anyets, és el nen més meravellós del món... i continua sense dormir gaire, només vol jugar... però és lo millor que ens ha pogut passar... impossible imaginar tant d'amor... Ara torno a estar embarassada i la història es repeteix... Noves renúncies professionals, personals, de parella de tot tipus... Crec que estar embarassada, parir i el pospart no és sempre lo millor del món, però si crec que tenir un fill és descobrir l'amor incondicional...Ànims a totes!

  • Mònica

    De baixa des de la set 30 per contraccions i risc de part prematur: Molt patiment. Finalment trenca la bossa a les 40 setmanes i dos dies però el meu cos no es posa de part. Anem a l'hospital i decidim esperar a que el meu cos reaccioni sense oxitocina. Al cap de 16 hores m'indueixen el part i comença el dolor. Va ràpid i el nen està patint amb cada contracció. Em treuen la oxitocina. El nen ve de través i amb el cordó en bandolera. Em porten a quiròfan per fer-me una cesària però en l'últim intent al mateix quiròfan el nen aconsegueix sortir amb ajuda del ginecòleg i una enfermera asseguda sobre la meva panxa. Fractura de coxis durant l'expulsiu. El nen s'enganxa de seguida però no agafa pes. Al cap d'1 mes comencem amb lactància mixta i als 2 mesos arriba finalment als 3 kg. Als 7 mesos torno a estar embarassada. El segon arriba a les 40 setmanes sense problemes (no tinc temps per fer-ne massa cas). Començo a notar contraccions i truco a ma mare perquè es quedi amb el gran (té 16 mesos). En menys d'1 hora a l'hospital i als 15 minuts neix el segon, dreta, sense epidural i sense trencar la bossa (la trenca el metge quan comença a sortir). Tenir fills és una aventura irrepetible!!

  • Núria

    Embaràs bo, part correcte, tot i que vaig haver d'acceptar que la matrona em trenques la bossa sense el meu consentiment i dos intents de maniobra de Kristeller, on la meva ginecòloga li va cridar l'atenció . 1.000 Gracies!
    Aterrar a casa, com la llar que es, va ser acollidor. El que puc definir com més incòmode, van ser les múltiples visites que varem rebre donant contradictoris consells gratuïts que no havia demanat. La única cosa que desitjava era està els tres junts per conèixer-nos.
    Alletament matern durant 13 mesos a demanda perquè així ho vaig sentir dins meu, sense fer cap mena de cas a "professionals" de la sanitat, altres mares, gent desconeguda, veïns, taxistes... no sabia que un gran percentatge de la població tenia doctorats en alletament matern.
    A partir del seté mes, quan m'incorporo a la meva feina, topada amb la realitat. Nits sense dormir i dies a contra corrent on sembla que no puguis arribar a tot, et sents contínuament malament, indignada i enrabiada amb la societat, el món, l'univers... pero el vas a recollir a la llar d'infants i tots aquests sentiments s'esvaeixen instantàniament. La millor decisió de la meva vida!

  • Ona Jane

    He tingut dos embarassos molt bons, i dos parts genials, el primer amb 22 anys, part vaginal natural, molt respectat, el segon amb 24 anys (fa 2 mesos), molt molt ràpid, però molt bonic i respectat, també natural.
    La lactancia sempre m’ha anat molt bé, actualment fem tandem. Al principi amb l’arribada de la petita Lia va ser dur tant per mi com pel Kai, però ara ja estem bé, tots hem trobat el nostre lloc, i gaudim de la lactancia.
    La meva parella viatge molt per oci i feina, per tant la criança la major part la asumeixo jo, així ho he triat també. Es molt sacrificat, però per mi molt gratificant. Sempre m’ha anat molt bé compartir, fer tribu. Per aconseguir-ho he hagut de anar a grups de criança, lactancia, activitats amb mares... ja que les meves amigues no es troben en el mateix moment vital que jo per tant no em poden entendre en alguns aspectes. I fer tribu es molt important, la maternitat s’ha de compartir.
    Estava estudiant a la universitat, al ser mare no m’ho van posar fàcil, així que vaig deixar-ho! Ara estudio on-line i bé! En quant al món laboral, no he tingut mai feina fixe, però trobo que es difícil conciliar! Jo prioritzo estar amb els meus fills!

  • Ana

    El nostre primer fill va ser molt desitjat. Un embaràs sense més problemes que una mica de fàstics, una lumbàlgia final, ciàtica i cremors. Això sí que va ser el pitjor que recordo: ja podia menjar poc o molt, suau o fort, TOT em cremava la boca de l'estòmac... Setmana 40+6. Començo contraccions. Trenco aigües i anem a l'hospital. 8h aguantant contraccions i tinc moltes ganes d'empènyer... Em fan un tacte i estic de 4cm... Em desanimo molt i demano epidural, no puc més... Es para tot i cap al tard comença a haver-hi patiment fetal. 3 ginecòlegs a la sala i em episiotomía + fòrceps + maniobra de Kristeller. Avui en sóc conscient i em sento molt malament després d'haver patit aquest tipus de violència obstètrica. No permeteu mai això. Hi han formes de parir respectuoses, aquesta NO ho és pas. 19 h més tard, va nèixer el nostre fill i no dormim gaire des d'aleshores, ara n'ha fet tres anyets. La lactància i el post part són una muntanya russa d'emocions. I molt, molt més dur del que t'han explicat mai. Més concienciar les mares als cursos del postpart i la lactància que no tant el part... Ànims a totes. Malgrat tot, el viatgeval moltíssim la pena :-)

  • Lili

    Ara mateix tinc una nena que està a punt de fer 4 anys i un nen que està a punt de fer-ne 2. Els records que tinc dels embarassos són fantàstics, els enyoro sovint, em sentia radiant. Els dos parts (molt diferents) els vaig tenir a Sant Pau. Cap dels dos parts va ser ràpid ni fàcil. Vaig descobrir la sanitat pública i uns grans i propers professionals que ens van acompanyar perfecte. El primer post part complicat, moltes llàgrimes, cansament, clivelles i solitud. Molta solitud. El segon postpart un altre món, més aviat una lluita per estar sola amb el meu bebè. I sí, cansament, cos desfigurat, esquena maltractada, dificultats amb el temps per conciliar tot el que caldria i dubtes d'estar-ho fent bé més sovint del que m'agradaria. Però hi tornaria ara mateix. Seria ideal rebre un suport econòmic per poder dedicar-te més temps a la criança o bé per poder mantenir la feina i tenir suport. És dur haver d'escollir però no es pot arribar a tot i menys quan els nens són tan petits. O treballes i fas carrera professional o ets mare amb dedicació d'hores. I seria perfecte tenir més espais de socialització, més espais on fer tribu amb facilitats.

  • Aelenoa

    Ser mare està sobrevalorat. Parlar de compenses és una il.lusió creada.
    Tinc dos fills i m'els estimo incondicionalment. Gràcies a la maternitat he treballat i integrat sobretot la paciència, l'escolta activa, l'adaptabilitat i he anat al pol oposat de l'egoisme, del només pensar en un mateix. He après molt i no paro! em sento agraïda però a vegades amb el cor encongit i en veu baixa....perquè també he rebut la duresa que comporta: l'entrega, el patiment, el descontrol, el reclam, l'exigència, el que sembla que sigui un deure't a ells i per ells sota el lema: "ets la mare".
    Per una altre banda, dividir-se no és possible, la concil.liació laboral i familiar en aquest pais no existeix, així que cal triar. I jo, vaig triar ser mare a per totes!!! He estat per tot arreu: conductora, infermera d'urgències, cuinera, cuidadora, educadora, coet espacial, així com un llarg etcetera inacabable...
    Però cal viure-ho per parlar-ne....hi ha tema per no parar d'escriure!!!

  • Ana

    La meva primera filla va ser el meu tercer embaràs. Desitjada ella i el part com res al món. Va venir de natges, així que faig derivació per part de natges que, després de 28 hs acaba en cessàrea... Una culpa... Postpart duríssim, amb molt de dolor per la operació, sembla ser que va ser una cessàrea una mica així així. Necessito tota la calma del món, la meva filla per mi, olorar-la, mirar-la, gaudir-la i es plantifica la sogra a casa, que ve de l'altra part del món. Ella i els seus consells. Acaba tan malament la cosa que marxa abans. A partir d'aquí torno a la meva calma. Creix sent una nena molt demandant, avui als tres anys i mig encara fem pit i collit. El seu germà arriba dos anys i mig després, gairebé aconsegueixo parir-lo, li vaig veure el cabell i tot, però no està ben encaixat i es fa caca a dintre. Cessàrea. Culpa.
    El més dur és saber que la meva filla m'ha de compartir, que el petit te unes primeres setmanes amb poca de la calma i silenci que va tenir ella. Jo sento que soc la pitjor mare del món. Ningú m'havia explicat com es pateix amb el segon, aquesta culpa que et ve de sobte.
    Ara, 11 mesos després, és meravellós. No tinc ni un moment però això, per mi, és vida.

  • Karine Fauria

    Embaraç inesperat... embaraç dolç feliç i viatjant entre 3 paisos... espera plena de ganes i de dubtes... part molt desagradable... fins i tot violent, agressiu i molt poc respectuos de la mare... pero una filla magnifica, extraordinaria i magica... amb unes mans inmenses i uns ulls com dues perles... por de no saber... misteri de totes aquestes emocions noves que surgeixen del res... inquietuds... il.lusions... desil.lusió de no tenir prou llet... magia de poder compartir tots els moments, fins i tot l'alimentació amb el pare... som una triada... som una familia... som unió... amor desbordant... amor inquietant... amor incondicional... amor per sobre de tot... i la magia del aprenentage, la maduració, el creixement, el descobriment... la admiració d'aquest ser petit i fragil que cada dia es fa mes gran i mes lliure, mes independent... caminar... parlar... llegir... enamorar-se... plorar... cantar... abraçar... la admiració d'aquesta nova persona unica, generosa, bella, i forta... una filla unica... una amor sin limit... un amor desbordant... una historia meravellosa!

  • M.

    La maternidad es maravillosa. Lo que más me gusta es que te pone de ' peus a terra.' todas las ideas que tienes sobre lo que será ser madre se giran y se transforman y siempre te sorprende como acaba siendo en realidad.

    Pero la sociedad no está montada para ser madre (ni padre). La conciliación es imposible, ser madre (o padre, si quieres realmente ejercer) es incompatible con ciertas trayectorias o 'éxitos' profesionales.

    Yo perdí la oportunitat de asumir un cargo de dirección en el trabajo. No porque me lo de negarán, sino porque lo rechacé. Era consciente de que no podría hacerlo todo.
    Mi pareja dejó de viajar en su trabajo y también eso cambió de alguna manera su trayectoria profesional. No nos arrepentimos pero hay un determinado camino laboral en el que no encajan los hijos.

    Mi cuñada trabaja hasta las 20h. Quiere tener otro hijo pero no tiene claro cómo si prácticamente no ve al que tiene.

    Si tienes un/a hij@, de alguna manera vas a tener que gestionar la vida laboral y personal, y es difícil no tener remordimientos de algún tipo.

  • Anna

    Els embarassos i els parts, perfectes. Ser mare i pare requereix un procés d'adaptació, de 2 a 3 i de 3 a 4. I no és fàcil. Les hormones, la família (tothom sap i vol dir la seva), l'estrés, les preocupacions (lactància), el cansament (no dormir). I quan ja superes això, hi ha el retorn a la vida laboral on la conciliació laboral és inexistent, on quedar-te a casa a cuidar dels teus fills si estan malalts està mal vist, on els horaris laborals no tenen res a veure amb els horaris dels nens. I que carai, per què ens hem de perdre el creixement dels nostres fills? Però per fer-ho, per què hem de renunciar a ser unes bones professionals? Per què hem de renunciar a les nostres carreres? Sóc mare, però també sóc dona, treballadora, amiga, parella... Crec que a nivell social encara ens queda molt de camí per fer, la igualtat home- dona és inexistent i la conciliació familiar (REAL) brilla per la seva absència.

  • Bet Poch Martí

    De nou només teniu en compte les maternitats biològiques.
    Les maternitats adoptives som les grans oblidades.

  • Joana

    Tenim 2 filles com 2 sols.
    La primera va néixer fa quasi 7 anys, amb dilatació i comare a casa, amb la meva parella pendent en tot moment. Recordo molt de mal, molta intensitat. Als 7 cm anam a l'hospital i la nostra filla neix vestida, dins la bossa amniòtica. Un alletament fantàstic, una mica difícil al principi perquè no obria bé la boca. Unes sessions d'osteopatia i llest. 27 mesos mamant.
    La segona va néixer a casa fa 3 anys i 2 mesos, va ser més ràpid, amb participació més activa del meu marit, i també v néixer dins la bossa, als seus braços. Alletament immediat i ininterromput 23 mesos.
    Dues experiències meravelloses, les més originals de les nostres vides. I aprenent, gaudint i esgotant-nos dia a dia.
    Gràcies

  • MP

    Tres parts diferents: 1) llarg demanant epidural al cap de més de 12 hores amb contraccions, han de posar-sobre meu per ajudar a treure'l 2) venia de cul, la varen gurar a les 37 setmanes, neix a les 38 per trencament lleu de la bossa, acaben induïnt part, però tot dins un respecte (excepte frases ximples anestessista) 3) natural en una sala de parts naturals al hospital, magic. Molt bon record de tots tres.

    Alletaments llargs, últim fins passats els 3. Des del primer part, trobada amb els instints més animals en tots sentits: felicitat, por, protecció, .... Clivelles als pits, morenes, compreses post part, augments meus de pes desmesurats, cansament, (últim fill amb al.lèrgies, dormia malament, problemes de pell, respiratoris....fins que ho varem detectar. Patiment.)
    Però en general, sense engoixes excessives i fort empoderament co
    Al llarg del primer any de maternitat em va començar a atrapar. Al pare la paternitat. Canvi de prioritats, ritmes, ....amb tres i treballant jornada completa (molta flexibilirat), sense suport familiar proper,.... la vida personal dels dos, ara, és gairabé inexistent. Però plena.
    La nostra societat i govern no cuida gens la maternitat/paternitat.

  • Abril

    Recordo l'embaràs com una època molt creativa. Escrivia molt i mirava moltes pel·lícules. Una bona etapa. No tenia feina i vaig fer 1entrevista en una botiga. Em diuen que si però abans de signar el contracte confesso que estic embarassada. Diu que no em pot contractar, q un cop tingui el fill em farà fora i que el puc denunciar. Dic q això (denunciar) no és el que penso fer. I dic la veritat. Però no em contracta. Era un bon home, recordo pensar. Només tenia por i la por de vegades ens fa actuar així.
    En L neix, és un bon part. Però no sé, no tinc instint... El 1er dia no ell vull agafar en braços, per inseguretat, només estic bé amb ell al llit, allà sé que no caurà o etc. Als dos dies el visiten la seva familia paterna (són de França) i per aquest motiu es queden a casa. A casa! Ens invaeixen.Durant 3 setmanes. Circulen diferents familiars a casa. Em molesta quand l'agafen com si fos 1joguina ells i els nebots de 7anys i els seus pares ni tan sols em demanen 'permis'. Els hi diuen: el vols agafar? Té (veig com les petites mans maldestres e inexpertes d'aquells nens de 7 anys agafen als meu fill). No em trobo. Només em vull tancar a l'habitació, amb en L però no puc. Invasió.

  • Mama Panda

    6anys per quedar-me embarassada. Tractament FIV tot va anar bé. Part induit . Lactancia dolorosa 4 mastitis, perles i obstruccions. Fa 18mesos que no dormo mes de 1hora 30min seguides. Estic esgotada. El puerperi molt dur emocionalment. Es fan moltes classes prepart però molt poc et preparen per la realitat de esdevenir mare.Que trobo a faltar? Em trobo a faltar a mi. Els models de criança actuals i la vida laboral no estan sintonitzats. La culpa, la maleida culpa sempre esta pressent, sempre em sembla que no arribo a tot. Al ser mare "gran" també tenim els avis grans i no tenim l'ajuda que abans es tenien.

  • Laia

    Fins el dia que vaig saber que estava embarassada, dubtava en si volia ser mare o no. El buscàvem, però era una divisió constant de por a perdre la meva vida: treballar tant com volia, esport, muntanya, parella...em quedo embarassada ràpid. Durant l'embaràs, em sentia jutjada per no mostrar una felicitat absoluta. Tenia por al que venia. Em trobava molt bé i vaig poder fer vida "normal" fins qüasi al final. No tenia una idea exacte de part, no volia generar expectatives. Que anés bé, això era tot. Des que vaig trencar aigües fins que vaig tenir el meu fill en braços van passar 28 hores. Finalment va acabar en cesària però tots dos en perfecte estat. El post part, horrible: nadó plorant, jo també. No enteníem que li passava, no tenia llet, enganxat tota l'estona al pit, un et diu una cosa, l'altre un altre...cada cop que li tocava menjar jo mirava al cel. Enfadada amb el curs prepart. Molt parlar del part i del romanticisme de la lactància materna però no dels inconvenients que la mateixa té, als alts i baixos emocionals, al no explicar-te que no passa res si sents que no estàs enamorada del fill. Vaig passar al bibe i vaig començar a gaudir. No sóc més feliç, sóc diferent.

  • Griselda

    Part provocat, 41+3 setmanes, no baixa i acabem amb uns fórceps. Em sento en un part informat i respectat en tot moment, amb tota l'atenció mèdica necessària. Això no treu els 7 punts i la rehabilitació de sol pèlvic que he hagut de fer durant quasi un any, i per privat ja que per desgràcia a nivell públic tot va molt tard (encara no estaria ni a mig camí de la rehabilitació). Problemes per donar el pit superats als 20 dies. Molt suport de la parella, la família part respectant-part intrusiva (com a tot arreu suposo).
    Difícil tornada a la feina, reestructuració de plantilla, acomiadaments. I jo, en un any, no he avançat. Sóc la que abans feia moltes coses però ara "no hi ets per la tarda no? ah tens la reducció..." Molt poca motivació per anar a treballar i moltes més ganes d'estar amb el meu fill i no perdre'm res!
    Contenta per com ho porto, tot i les males nits (16 mesos, encara fa pit i es desperta molt), emocionada de veure com les dones ens donem suport, però trista per veure com la societat jutja la maternitat i la veu com un tràmit i ens exigeix que tornem a ser les d'abans quan crec que és imposible. Ara, com a mare sóc una versió millorada de mi mateixa. Buscant el segon

  • Tanit_

    Embaràs desitjat i tranquil.Vaig parir en un hospital públic on, considero vaig tenir un part respectuós, amb professionals que em van acompanyar. Cada persona gestiona les seves emocions i dolors com pot, jo gràcies al ioga i la preparació mental (i finalment l’epidural als 8 cm!) vaig viure una experiència preciosa amb serenitat i molta joia. La maternitat els primers mesos: incertesa i descoberta, amb els ulls i amb el cor! Gestionar inseguretats i canvis hormonals, un repte. A vegades m’he sentit sola, encara que tothom em volgués fer costat. Reincorporar-me a la feina va ser difícil: deixar el meu fill des dels 4 mesos i mig a l’escola bressol a les 7 del matí perquè tots dos treballem en una altra ciutat i no tenim avis que ens puguin ajudar; haver de treure’m de llet, tancada al lavabo de l’oficina, perquè vaig triar fer LME fins als 6 mesos;... I que el pes de la casa i la cura del petit recauen més en mi, perquè treballo menys hores... Però intento viure cada dia de manera conscient i positiva, gaudint en família, del co-llit i l’alletament, perquè aquest és un temps limitat i preciós. Intento escoltar-me, respectar les emocions i estimar-me per poder estimar millor.

  • S

    Jo sempre he volgut ser mare, però no em calien fills biològics. Volia ser mare jove, amb parella o sense. Però quan vaig conèixer la meva parella vaig canviar d'opinió, el que volia era formar una família amb aquella persona. El primer membre que vam unir va ser una gata, que estava molt malalta, que em va despertar tots els instints, que l'hem cuidat i cuidem. I al cap de res ja buscàvem el nostre primer fill. Embaràs perfecte, a excepció de nàusees, part inducció enganyada, però va néixer molt ràpid, no fos cas que naixes en dissabte, no va ser bo, però tampoc dolent. Post part genial, pujada de llet super ràpid, pits a l'aire durant 3 mesos. En aquell moment no treballava, vaig tornar a treballar i estudiar quan tenia 11 mesos, lactància fins que va voler, 21 mesos. No hem dormit en 2 anys i mig. Ara esperem el següent, embaràs bo, amb més nàusees i més malestar, treballant, acabant un màster, no dormint prou. No ho canviaria per res del món. Per la feina no veig despertar al meu fill entre setmana, però el seu somriure a primera hora d'un dissabte no te preu. Ens vam preparar molt pensant que no tornaríem a dormir, que hi hauria plors, etc. i gaudim cada moment al màxim!!

  • Astrid

    Un part preciós gràcies en part a l'anestèsia, el suport de la meva parella i la gran feina de l'equip assistencial i també, suposo, a la meva calma i confiança en que tot aniria bé. Els primers dies l'estat d'eufòria em mantenia amb molta energia però després va venir "el bajon". He passat moments molt durs perquè el meu petit no s'agafava bé al pit i em feia molt mal però jo no he defallit, al final hem aconseguit millorar la tècnica i després de 2 mesos continuem amb lactància materna exclusiva. Jo defenso que la maternitat és a parts iguals bonica i molt dura, no s'ha d'amagar la duresa dels primers mesos perquè moltes mares pateixen en silenci i no és just que ens haguem de sentir tant soles. Tenir dubtes i pors és el més normal del món i no per això ens hem de sentir males mares.

  • Cris

    Vaig tenir un embaràs fantàstic, la ciàtica em va tocar la moral al final, però en general bé. La nena no volia encaixar-se i ja tenia assumit que sera una cesària, aixñi va ser i va fer el pell a pell amb el seu pare ( em varen adormir tota) La recuperació d'una cesària és molt dura, no deixa de ser una operació grossa, i no tens temps per recuperar-te, ja no et pots cuidar de tu. Les primeres enganxades al pit jo plorava de dolor i va costar que deixés de fer mal. A casa els primers dies molt bé, només dormia i menjava, després venen aquells dies que no saps on pares, el meu home va tornar a treballar al cap de 5 dies i la nena no parava mai quieta. Em trobava cada dia a les 6 o 7 del matí ja voltant pel carrer pq no plorési jo no acabés boja. Dubtes, inseguretats, soledat (tot i tenir un GRAN suport familiar).
    NO crec en les classes PRE-part, i crec que s'hauria de fer formació i suport al POST-part, que és quan és més complicat tot. Ara la nena ja te 3 anys, és fantàstica i el millor que hem fet mai. Però no enganyo mai a ningú, el primer any per mi va ser MOLT DUR. Ara és el millor del món.

  • ANNABEL BUIXADERA MOR

    Part llarg, jo molt jove, en un entorn totalment desconegut per mi. Tinc mal record del part, quan em van posar la nena a sobre vaig pensar que lletja i que faig ara amb ella. Vaig tenir remordiments durant molts anys per haver tingut aquest pensament. També per tenir moltes vegades la sensació que jo no servia per ser mare donat que moltes vegades estava cansada i segurament em superava la situació.
    Vaig repetir, perquè volia que la meva filla pogués gaudir de la relació de germans, donat que la meva experiència amb les meves germanes és brutal per a bé. Vaig tenir un altra nena, el part tampoc em va agradar, realment aquesta idea que ens venen de gaudir del part jo no la trobo. L' experiència com a mare va ser diferent, ja tenia més edat (29) i moltes coses ja les sabia.
    El resum de tot això, és que tot i viure l'experiència de manera angoixant i amb culpabilitat, les meves filles es senten cuidades i estimades. Desitjo que les pugui ajudar amb les meves vivències si mai desitgen ser mares i poder explicar-los-hi que les coses no son tan boniques i senzilles com ens les venen. I que si de vegades desitjaries no haver estat mare, no passa res, no ets mala mare ni mala persona.

  • Cristina

    Ell ara té 8 mesos. Un part molt bo. Vaig arribar ja 4cm dil.latada. Però vaig patir amb la lactància materna els primers dies. Havia de posar-me en posicions molt rares perquè agafés bé. A més li vam donar una mica de pipa al 3r dia perquè estava molt nerviós i llavors al mamar em feia mal al mugró i patia perquè sabia que això pot complicar la lactància. Em vaig comprar d'emergència un tirallets perquè em feia mal. Estava ja molt trista pensant que no el podria alletar i de sobte, 7 dies després del part, vam trobar una bona posició i oli en un llum! Encara mama ara. Ara, aquella primera setmana, fatal... i se m'hi va ajuntar el Baby blues: un dia no podia parar de plorar i no sabia per què. Conversava amb la família plorant. No hi podia fer res. I del que no em van avisar és que durant l'embaràs també es passen alts i baixos emocionals forts que t'esperes menys que al postpart. A mi em va agafar una petita obsessió per una cosa trista que em va passar i no podia deixar de pensar-hi malgrat feia molt temps de tot. Per sort vaig entendre que era una qüestió hormonal. Ara, tot val la pena quan el veus a ell :)

  • Martini

    Jo vull fer una mica de crítica, quan el feminisme (O gent en veu del feminisme) crítica un tipus O altre de maternitat!! Jo he disfrutat molt la maternitat , amb lactància materna, co-llit, porteig i tot el regitzell de coses que fan que sigui "menys còmode", i en certes ocasions m'he sentit a dir que era menys feminista per fer aquestes eleccions.
    Doncs sí la maternitat no és igual per homes que per dones, i pretendre que ho sigui ho trobo si més no agosarat.

  • Alexandra

    És tan inmensa la maternitat, tan sobrehumana l’emoció que sents, tan inexplicable, infinita, desbordant, que a vegades no saps on comences ni un acabes tú.
    I a partir d’aquí, tot, tot, tot és possible. Amb les seves llums i amb les seves ombres.

  • Ester

    A partir de ser mare he posat en clar que desitjava tenir fills i formar una família. L' experiència de la maternitat m'ho ha confirmat. Com tantes coses a la vida, fins que no les vius, no les coneixes. Ser mare, vist ara amb el temps amb una filla de 13 anys em va donar pas a una altra dimensió. Ja des del primer moment la sensació de que passava per davant un tren de profunda transformació personal al que podia pujar o no, s'ha mantingut en els anys. Canvi de prioritats, d'organització del temps, dels espais, econòmica també, familiar, de cercle de relacions, d'orientació laboral, d' oci.
    La maternitat ha estat un motiu de canvi personal intens i profund que m'ha portat a mirar-me nua davant el mirall, preguntant-me qui soc, com vull viure i el sentit de les coses. Mirant enrere em sento feliç d'haver-me donat aquesta oportunitat.
    Parir gran té les seves pegues. M'ho explicaran a mi! La impossibilitat de tenir més fills n'és un exemple que he patit en primera persona. Però no m'imagino ni als vint-i cinc ni als trenta iniciant aquest viatge amb el nivell de consciència que estic fent.

  • Eli

    En Manel va neixer part vaginal a les 41+6. Volta de cordo, miconi, parada respiratoria
    Als 3 dies de vida tornem amb parada respiratoria a lhospital, el meu fill es moria. Jo em canviaria per ell 1000 vegades.
    Clivelles. Adeu a la tan desitjada lactancia materna. Em sento sola.... i aixo que estic rodejada de gent. La panxa penja, tinc estries, estic horrorosa.
    A les 6 setmanes vaig tornar a la feina, perque soc autonoma, i si no treballo no facturo, i si no facturo... no menjem.
    Tot acaba passant. El nen sobreviu, la mama intenta sobreposar-se a tot, i la vida pasa.
    El meu fill és el millor del mon, i mereix una mare feliç.

  • MartaLi

    La Rita va arribar després de pasar un embaràs amb marejos, cremors d'estómac, 2 infeccions bucals i un part de 26 hores que va acabar en una cesària. Quan sortim de l'hospital i comença el post-part la cosa no millora gaire més. La pressió que una mateixa s'inflingeix per fer be les coses -
    "si tothom ho ha fet també he de poder-ho fer jo" - és una constant. Les hormones van fer de mi una persona interpretativa. Per sort tot pasa i la cosa no és que millori o empitjori sino que va canviant, l'experiència ajuda i la facilitat que tenim els humans per adaptar-nos ajuden a sobreviure. :)

  • Anna

    Primer trimestre, nàusees i vòmits superat. Segon trimestre relaxant, tranquil. Tercer trimestre baixa laboral i temps per mi i per ell, per preparar tot, anar a classes pre part, etc. Anem a aquestes classes on tal i com es diuen, t'expliquen tot el relacionat amb el PART, el que fa més "por" a afrontar. Ja ja ja. El part amb sort dura unes poques hores. Lu que ve després no. Un mes i mig abans del esperat es trenquen tots els meus plans i el nen neix, amb aigües tenyides i 2 kg de pes. Se'l emporten corrents. No el veig fins l'endemà. El pare m'ensenya una foto on surt ple de tubs, vies i oxigen. Aquest no era el part que m'havien explicat a les classes.El primer que vaig agafar va ser un tira-llets i no el meu fill... Neoants un temps i cap a casa. No dormim.
    De dia tot es veu diferent, surts a passejar, a comprar, el veus feliç i tu ets feliç... treus temps per cuidar-te d'on pots. Però quan arriba la nit, pànic total.
    La gent opina, "abrigue'l", "aquest nen té gana", "no l'acostumis als braços", "a la nostra època els hi donàvem i no passava res". Tothom en sap més que tu. La maternitad és un gran canvi de vida però és l'amor més gran que tens i que pots donar-li.

  • Maria Bonich

    Tres embarassos,tres parts vaginals, som afortunats. En 7anys mare, treballadora i compromesa de les causes justes. I quan penso que em defineix, penso amb supervivència. Quan tens un fill amb discapacitat, com és el nostre cas, passes a ser una supervivent. Sents la soledad del sistema i pateixes la falta de conciliació familiar. Cansament i felicitat, un binomi perfecte que ens defineix. Família nombrosa, un orgull. I si, necessito els meus moments de soledad, d'egoisme, de parella, d'amistat i de retorn a la juventud on res era important i ens quedava tot per descobrir. M'enriqueix veure créixer persones encara lliures de pensament, em fa feliç veure compartir espai generacional, la paciència dels avis, l'amor incondicional dels tiets i el joc confidencial dels cosins. I culpabilitzo el temps d'allò que m'he perdut i que ja no podré viure. Intento prendre consciència de tot i oblidar el que em fa mal. Visc el día com si no hagués demà i estimo més, com si no hagués avui. Renuncio a hores de son per sentir-me lliure. Em molesta la gent que busca ser el top del tops i busco compartir per aprendre. Ploro, ric i gaudeixo com tothom.

  • Mare sincera

    La maternitat m'ha obligat a millorar-me com a persona. Vaig deixar de pensar en mi i gairebé les meves decisions sempre són presses pensant en ells. Però si no tens un recolzament social, aquesta situació pot ser encara pitjor. Això em fa pensar que no val la pena que es tracta de patir i ningú t'ho avisa. Hi ha molta pressió social sobre les dones. Jo crec que la maternitat són els cadenats de l'amor.

  • Judit

    Tinc 2 fills. Dos postparts diferents. El primer part va anar bé. L'estança a l'hospital molt estressant: familiars a totes hores, sense respectar descansos i amb consells a tort i a dret ( segur que té gana,mal de panxa,fred, son, calor, només faràs pit?, no s'enganxa bé, jo faria biberó, bla bla...). Quan vaig aterrissar a casa em vaig desmoronar: i ara què? El pare amb tan sols 15 dies de permís... Et trobes sola moltes vegades, desanimada, cansada, trista, a vegades ni tan sols saps descriure com et sents... Diuen que, malgrat això, quan te'l mires veus que tot ha valgut la pena...jo no vaig tenir aquest sentiment fins al cap de mooolts mesos.
    Vaig fer lactància fins als 9 mesos, no ho vaig poder allargar més per la feina...Al principi amb dolor, inseguretats, al cap del mes i mig millor...
    Amb el segon fill ha anat tot més rodat, tens més experiència...Tot i que cada fill és diferent, saps que tot passa i intentes premdre't les coses de forma diferent (no sempre pots).El segon no té ni 4 mesos i demà ja s'acaba el permís maternal...i ara què?Toca fer mil i una peripècies per arribar a tot, sense poder estar mai al 100% amb res...
    La maternitat és bonica, però és sacrificada.

  • Qvc

    Embaras sense complicacions. Part sorpresa a les 38 setmanes....3hores des d la primera contracció i gairebé neix al cotxe. I jo q tot el q volia era una epidural, només en vaig tenir als últims 10minuts per poder empènyer. Recuperacio Postpart normal...sembla q thagi passat un camió per sobre. Sort del pare que s’ocupava De la intendencia durant les 3 setmanes de baixa. A partir de llavors, ella i jo ens les fem soles. Esgotador però val la pena. Donar el pit es un rotllo...els mogrons destrossats i no m’agrada gens estar amb el pit a fora tot el Sant dia a les 2 setmanes fem mixte i a les 6 ja només fem biberons. Dubtes de mala mare em van durar 2 dies. Després, Molt millor i sense complexes. a mi m’ha salvat q soc una persona poc romàntica i no esperava flautes i violins ni al’hora del part ni després. La maternitat es duríssima i ens ho venen al revés. D’aquí venen les frustracions i el sentiment de culpa. Si tens clar q el part es una experiència meravellosa pel fet de donar a llum però una carnisseria física i el postpart es dur tan físic com psicològicament (i q no doomriras mai mes(, ja tens la meitat superat. L’altre meitat se supera amb els somriures del nadó....

  • Pilar

    L’experiència d’altres dones van ser clau per poder fer-me una idea del què m’esperava i no vingués res de nou. Llegir relats de part em va fer tocar de peus a terra, i vaig necessitar molta preparació per afrontar el part. Tot i així, porto tres mesos sense poder seure amb condicions, què va passar? Segons l’hospital res en concret. Vaig trobar a faltar que a l’hospital m’ajudessin amb el pit enlloc d’amenaçar-me en donar-li llet de fórmula. No m’estranya que hi hagi dones que abandonin la LME. La coresponsabilitat de la parella i l’ajuda de la família van ser claus. El grup de lactància al CAP imprescindible per no abandonar, tot i que quan ja no pugui més la deixaré, sense pressió. Sóc empresària, i me n’he adonat q tothom està molt content per tu però que surti la seva feina. M’ha sorprès que entre dones també ens boicotegem. Sense remordiments seguiré amb el meu projecte professional i de vida. La baby està ben atesa, fa LME i sembla feliç. Falta tribu, i treure’ns del cap tots els mites tan de lactància com de criança, i creure en el teu instint és important. Som mares, som fortes. Tb falten ajudes per mares autònomes, per ex. la 1/2 jornada per guarda legal o dret a lactànci

  • nurialmeda

    Jo mo he volgut mai fills pero la meva parella si.Vaig intentar convençal de que be que estavam i tot el no podriem fer.Al final claudico i tenim 2..El primer part provocat perque no volia sortir i quan el van portar la meva parella em va explicar com s´agafava ja que no ho habia fet mai..Vaig tindre depresió post part..El segon tota la seva por era que tornes a pasar per el mateix..va se part natural i en contra del que es diu em va anar millor..el primer era absorvent i amb 2 s´habia de repartit el temps..tot més tranquil..La idea del segon era meva perque sóc filla unica i es una merda així que volia que almenys es fessin pinya ells 2..Errat ..es porten menys de 2 anys i cada u va per lliure..
    La vida et posa a lloc..
    Ara toca dir que me´ls estimo molt i no em penedeixo de la decisió...be la segona part no es veritat ,segueixo pensant que estaria de conya sense fills encara que per descontat barallo com una lleona per ells i me´ls estimo molt.
    Tenen més de 20 anys i aquesta es la meva experiencia

  • Cristina

    No pensava ser mare, però al final em vaig decidir. No per pressió social, si no per motius personals que em van animar. Fins llavors mai havia llegit res ni m'havia informat sobre la maternitat. Quan vaig començar a fer-ho vaig quedar-me molt sorpresa. Em va sorprendre veure tantes mares considerant la maternitat com un tema gairebé místic. El mateix amb el tema de l'alletament i de la criança. Mai m'havia parat a pensar en que hi hagués tanta controvèrsia en com s'havia de parir, com s'havia d'alletar, com s'havia de jugar, introduir els aliments, etc... He provat a mantenir-me allunyada de tantes corrents i opinions però resulta francament difícil. Per una banda m'agrada parlar de les meves experiències però saber-me contínuament jutjada resulta francament molest. Existeixen massa "super-mamis" que creuen que tenen la veritat absoluta sobre allò que cal i no cal fer. Trobo a faltar més naturalitat i menys misticisme. Trobo a faltar més ajudes per la conciliació. Em sento jutjada sempre i per massa gent i massa motius. Crec que s'ha iniciat una tendència de sobrevalorar el que és la maternitat i se li ha restat la naturalitat que havia tingut fins fa un parell de generacions.

  • Sílvia

    Mai havia tingut instint maternal, fins que vaig trobar la parella ideal i un llibre: "La maternidad y el encuentro con la propia sombra" de la Laura Gutman. Llavors se'm van despertar les ganes de ser mare. Però no tenia ni idea de com seria tot plegat! He passat de gaudir molt estant sola i gaudir molt amb la meva parella, a ser mare de família numerosa! Qui m'ho havia de dir! Entremig he hagut de fer els dols que no vaig fer per les dues interrupcions voluntàries d'embaràs que he fet en altres moments vitals. Una als 17 i una als 30. Aleshores ni se'm passava pel cap ser mare! Això també és parlar de la maternitat. Els 3 embarassos portats a terme els he gaudit molt. El 1er part, clínica privada i passar pel tubo, epidural, ventoses, forceps, maniobres, episiotomia i punts a tope. Els altres dos parts, a casa, amb una llevadora sàvia i experimentada, amb un acompanyament brutal. Les dones estem oblidant el què és parir perquè la societat ens cosifica. I ens treu el poder de ser dona, mare, àvia. Sobre ser mare, què dir, tots els tòpics són certs. Cansament, amor, entrega, felicitat... em quedo amb totes les dones que he trobat pel camí. Ah i la conciliació no existeix. És fals

  • Noemí Conesa

    Vaig tenir un part força bo a un hospital públic on considero que em van tractar força bé perquè hi havia moments d'incertesa on creien que m'haurien de fer cesària però al final no va ser necessari. Però vaig passar un post-part terrible, al part vaig demanar l'epidural i vaig tenir tots els efectes secundaris d'aquest fàrmac... dolors d'esquena molt intensos, de cames, de cap... tot i que la meva filla dormia molt bé jo no podia descansar degut a aquests dolors tant forts durant les primeres setmanes. Vaig tenir també problemes per alletar, no tenia prou llet i a sobre amb moltes clivelles als pits. Molts altibaixos emocionals, sentiments molt forts i nous. Per sort em van poder aconsellar i vaig aconseguir alletar i encara ara que té un any li dono el pit de tant en tant. Trobo que no hi ha prou informació ni acompanyament en aquest moment tant important de la vida d'una persona, m'he sentit molt sola i vulnerable per tot el cansament acumulat, a sobre visc a l'estranger així que no tinc la meva família aprop. Crec també que socialment hi hauria d'haver moltes més ajudes, estem criant als adults del demà, penso que és la feina que hauria de ser més ben pagada de totes.

  • Ana Barona

    Ningú explica el canvi existencial que pateixes com a ésser humà, et transforma i no sempre treu millor de tu. Massa instrumentalitzacio del part, mal insuportable als mugrons, canvis d'humor inexplicables O una mini persona que estimes, però no coneixes, el dubtes,les pors i els primers mesos són de catarsis. Després et diuen que tot és més fàcil...però crec que encara em falten anys per veure les facilitats, avui en dia casi un anys després només hi veig les dificultats, ara amb l'escola i el menjador són 485€ perquè no vem aconseguir placa a la pública, pero com per sort cobrem mil euros no tenim opcions a cap ajuda.
    No és fàcil tot i que es maco. Però les i institucions s'han de posar del costat de les famílies, totes, les vacunes les llets tot som molt i molts diners a sobre diuen 6 mesos de lactància exclusiva (per què suporta el dolor) però als 4 mesos marxes a treballar amb reducció d'una hora per lactancia, hola?
    Diuen que compensa i 10 mesos després crec que si. Però si em faltes la meva parella, no podríem fer front a la quantitat de despeses que necessiten.
    Es injust el.preu de les.escoles, de les vacunes i de tot lo relacionat amb el nadons.

  • Maria

    Primer part, complicat i dolorós davant una certa indiferència del personal mèdic i la meva inexperiència en aquests casos. Després tot bastant bé, tot i que hi ha una gran solitud i desconeixement. El segon part, complicat , però més curt i ja no ets primerenca i resulta diferent. Millor tracta. Segueixen 6 anys sense dormir més de dues hores seguides cada nit i aixecant-me a tot hora. El pediatre s'interessa més per la meva salut que la del nadó que té més bon aspecte. La vida social es redueix a continues visites al metge. Arrossego son i cansament.
    En aquell moment vaig trobar a faltar, recolzament de la parella, familiar i social. Les meves converses es reduïen a converses infantil. Vaig deixar de banda, endarrerir la meva trajectòria professional. Contenta de ser mare, educar, créixer i viure moments únics. Anys després vaig començar a treballar i segueixo. Quan em podré jubilar? No ho sé... els anys que vaig estar criant i educant els meus fills de manera exclusiva no contabilitzen con anys treballats. Així que inicis precaris i jubilació també?!

  • AT

    Sempre vaig tenir clar que volia ser mare.
    Primer embaràs, 32 anys, no planificat, relació a distància incipient, prenc una decisió duríssima i avorto. M'estimava el nen, moltíssim, però no era el moment ni el pare. Encara en guardo el record (mental) i el tinc present com el meu primer fill. Complex, tot plegat.

    Segon embaràs, 37 anys. Part provocat, físicament terrible, males praxis a un hospital públic de primer nivell (Maternitat del Clínic, em van tocar els inútils del torn), estrip de la vagina fins l'anus, afectació neurològica, incontinència fecal. El puerperi? sense calces, una faldilla negra i llarga, i fent-me caca desfeta a sobre perquè se m'escapava (que netejava jo mateixa, de la vergonya). Rehabilitació durant 18 mesos fins que la vaig suspendre per buscar un nou embaràs. Quan tingui el segon fill (si arriba) m'hauran d'operar

    Tercer embaràs, 40 anys. Avortament retingut a les 11 setmanes.

    Actualment (41 anys), intentant ser mare de nou

    El pitjor de ser mare és perdre la independència i haver de donar explicacions per tot. I tot i tenir un company que fa coses, el pes real és per la mare. Has de ser a tot i quan no arribes encara et sents més culpable.

  • Núria

    Vaig tenir un part sense problemes, tot i que van ser 25 hores. Lactància materna amb èxit, tot i que se’m van fer clivelles, em feien molt mal. La nena ha sortit prou tranquil.la, tot i que encara recordo les nits en que no dormia més d’una hora i mitja seguida. El meu home està implicat amb la paternitat al màxim, pro sempre acabo carregan’t-me jo més feina. He pogut conciliar bé la feina amb la família (reducció) pro ara vaig més de cul que mai. Facis com ho facis sempre et sents desacreditada en algun moment o altre... És sacrifici i ningú et regala res. Pro quan els veus saps el que és l’amor pur, incondicional, únic! A mi em compensa.

  • Ana L

    Llegeixo les aportacions de les altres mares i sento que tinc molt en comú amb les seves històries . Per això no m hi vull entretenir.

    Em faig però una pregunta : on son els pares de les criatures? Davant tanta dificultat, el cansament extrem, els dubtes , les incerteses i en definitiva la responsabilitat gegant que amb els fills mai acaba.....
    I no serà de nou que la maternitat es també i lamentablement, un tema de gènere?
    V

  • t

    Un avortament espontani i després de 6 inseminacions arriba l embaràs tan desitjat... jo amb 38 anys, embaràs complicat i malgrat voler part natural arriba amb cesària...gran acompanyament de la ginecologa, malgrat tot vivència en positiu de tot plegat. El primer any fantàstic, lactància materna i collit fins l,any i mig, dormim poc però no hi ha plors fins que als 8 mesos m incorporo a la feina amb reducció de jornada. Després arriba un altre avortament espontani...aprenem a dir adéu quan la natura ho decideix...Familia de 3 fins que per sorpresa arriba un embaràs amb 44 anys i una criatura de 5, però les proves de diagnòstic prenatal ens donen molt males notícies, s'ha de decidir què fem, ràpid, la més dificil decisió de la nostra vida...sens dubte. Decidim aturar embaràs. Anem a l'hospital,ens provoquen el part. Un part amb contraccions i dilatació complerta, però el dolor emocional ho envaeix tot i no deixa espai al dolor físic. Aprenem novament a dir adéu a algú q ens ha convertit en familia de 4. Ningú parla de la maternitat dels adéus, però per sort sempre acostuma a aparèixer una a altre mare, que com tu, ha viscut el mateix i et dóna la ma i t'abraça

  • Gemma

    4 embarassos , 3 fills, 1 pare .... en resum la meva família aquí estimo molt moltíssim, 1º part del tot medicalitzat amb una comodrona horrorosa, una filla preciosa amb qui vam començar aprendre a fer de pares, lactància materna molt dura i amb molt poca ajuda professional, 2º part molt dur a les 20 setmanes ens vam despedir del fill q esperàvem i de qui també vam aprendre moltíssim, 3 part molt maco i molt íntim en plena nevada del 8 de març del 2010 lactància materna molt mes tranquil.la però mes estrès, 4 part i 3 fill ell ens aportat un viure la maternitat/paternitat de una forma molt diferent, mes tranquil.la, mes segura i millor, es el ens faltava ara som la família complerta, gràcies als Avis q només han fet avis quan ells han volgut i per urgències, els educadors/ educadores amb qui han tingut q passar un munt hores, els pares hem treballat jornades complerta es pot fer i es fantàstic , ara siguem sincers també es molt dur i estressant.

  • Maria Fortuny

    A mi el patriarcat em va caure com una llosa al damunt ja que quan estava en el punt més crític de la meva carrera professional, a les portes d’aconseguir que el meu projecte fos una realitat em vaig quedar embarassada i tot se’n va anar en orris. Molt amablement es va anar fent una bomba de fum al meu voltant i els meus col·legues van deixar de comptar amb mi. Vaig escollir la maternitat i el món em va donar l’esquena: dies de dolor, soledat, por i una tristesa infinita. Ganes de recuperar la meva vida d’abans i no tenir cap fill. Vaig anar-me’n a viure a França malgrat no tenir-hi res i m’he sentit vella prematurament. He tingut dos fills mes i he après a relativitzar els temors, amb l’experiència, la informació i de la ràbia, he aconseguit una maternitat pausada i tranquil·la que gaudeixo a cada moment, pero m’han faltat gairebé quatre anys, tres fills, moltes llàgrimes i molta frustració. No he tornat a treballar i de vegades sento vergonya de dir que soc mestressa de casa, de tant com la societat ens fica al cap la idea que no existeix el triomf si no arriba a través de l’èxit professional.

  • ross

    Part instrumentat amb pales, després de 36 hores. Em vaig posar de part un diumenge al matí i la llevadora em va enviar a casa "fins que se'm regularitzessin les contraccions”, que mai es van regularitzar perquè el nadó s’havia girat. Vaig entrar a urgències l’endemà al matí a primera hora i em van dur directa a quiròfan. Van anunciar les pales. El nadó va néixer en perfecte estat. Jo vaig despertar amb una cremor intensa a la zona vaginal que m’ha costat sis anys deixar enrere. El ginecòleg mantenia que tot estava bé. La fisio de sòl pèlvic tampoc va saber diagnosticar. Sis mesos més tard, un altre fisio-osteòpata va diagnosticar afectació de nervi pudendo i altres lesions relacionades. El dolor era constant durant el dos primers anys. Impossibilitat de dur pantalons, teixits no naturals.Fins que em van recomanar un ginecòleg a Terrassa que em va fer la primera infiltració.I vaig començar a recuperar-me, lentament.Era el primer part. Sense experiència. La manca d’empatia al meu entorn era descoratjadora. Vaig haver de deixar córrer i encara no m’he atrevit a tornar-hi,”no fos cas que tot tornés”. Només fa 1 any que he deixat de tenir cap mena de dolor. I em vaig sentir moolt sola.

  • M.Teresa Maeso Vidal

    Vam triar adoptar. Va costar molts nervis i gairebé tres any de papers i espera. Des que la vam anar a buscar a Xina és, sens dubte, el millor que hem fet. Els primers tres anys va estar sempre molt costipada, febrades molt altes, anades constants a urgències i pediatre. La conciliació aquí no existeix. Tot i que teníem bons horaris laborals, teníem cangur i anava a l' escola bressol. La família ens va ajudar quan podien, però tothom tenia treball. Sempre ha estat una nena feliç, extrovertida, divertida i molt intel·ligent. Cada dia em sento joiosa de tenir-la. Ja té 18 anys. Som una família feliç. Animo sempre a que la gent adopti.

  • IJazz

    Avui es una dia trist com a mare, vaig donar a llum la meva filla al Gener de 2018 des de aquell moment he intentat conciliar la meva feina com autonoma amb la criança. Ha sigut molt dur, les hores de feina s’han reduit un 50% i les visites al pediatra inesperades i la falta de descans formen part del meu dia a dia.. Despres d’un any molt dur al Gener vaig decidir buscar una feina estable i me trobat amb moltes ofertes pero clar... els horaris que em demanen no son compatibles amb la meva filla i amb les seves necessitats amb un any de vida. Avui, he anat al inem per demanar un subsidi de 400€ que segons em va dir despres de l’ultima feina estable, tenia dret... lo pitjor ha sigut trobarme que despres de ser autonoma, no tinc dret a res... sincerament l’unic que pogut fer quan he surtit d’alla ha sigut plorar... plorar perque encara que he treballat molt dur i he pagat els meus impostos i seguretat social... no tinc dret a res... així de dur es fa ser mare amb els temps que corren, sort que el meu marit m’estima i el tinc al meu costat... aixi com els somriures de la meva petita princesa... pero no hi ha dret a que les mares d’avui no podem viure la nostra maternitat amb dignitat.

  • Gemma

    La meva maternitat ha sigut un cúmul d’emocions positves i negatives. Després de més de 4 anys d’intents de buscar l’embaràs, amb tota la càrrega de frustració que suposa, vaig quedar embarassada havent passat abans per una operació d’ovaris (amb diagnostic d’endometriosi inclòs) i un avortament. Ara, que el meu fill té 22 mesos, estic començant a gaudir d’aquesta etapa de la vida, però m’ha costat una dura recuperació de la cesària que em van fer (el meu nen veniaa de natges, amb volta de cordó umbilical al coll i quasi 4kg de pes) i una llarga depressió post-part. Puc dir que per més que em van explicar alguns aspectes de la maternitat, m’he adonat al ser mare que mai ningú va atrevir-se a dir-me les veritats dures i fosques de tenir criarures. No tot és tan dramàtic en el fons, però tampoc tant bonic com ens volen fer creure. Combinar vida laboral i maternitat és el següent entrebanc quan has començat a veure la llum després dels primers mesos de la nova vida maternal. Un despropòsit més, un repte personal que sé que durarà molt de temps Força a les dones, a totes, les que volen ser mares i no poden, les que no volen i ho acaben sent, les que gaudeixen de ser-ho i les que no

  • Dolors Morera Roset

    Em vaig quedar embarassada als 28 amb parella, era la primera de l'equip q em quedava embarassada(treballaba en un Consell Comarcal). A acabar la baixa de maternitat coincidia amb la finalitzaciódel contracte, em tenien de fer fixa (com van fer amb la resya de la plantilla) o acumiadarme, em van acumidar. Les paraules van ser "vens per preguntar per les vacances pendents... les tens indefinides ja no treballes amb nosaltres" . Pel segon embaràs treballaba, en una empressa privada, em van propossar un ascents. Quan van saber q estaba embarassada ja era efectiu l'ascent. Les paraules del coordinador (representant del gerent) "si ho arrivo a saber, t'hauriem propossat el canvi" . La conciliació laboral i famíliar sempre va ser complexa. Em vaig separa, conciliació familiar i laboral sempre va ser complexa. La salut em va passar factura, una llarga baixa q acaba en acumidament. Ara després dels anys he aconseguit una feina estable (tot l'estable del món laboral actual)., amb una malaltia crónica i totes les seves seqüel. les.contenta amb la meva professió i disfrutant-la.

  • Mireia Serra Vilà

    Un post part d'infern per culpa d'una lactància plena d'entrebancs evitables des del primer minut si haguéssim tingut al costat els professionals adequats vetllant pel nostre alletament matern. El meu fill tenia el frenet lingual curt i ningú ho va detectar. Les conseqüències van ser unes ferides inhumanes als mugrons, una mastitis subclínica, i una pèrdua important de pes del meu fill. Em vaig veure obligada a suplementar-lo amb llet de fórmula i biberó (tampoc em van informar dels bancs de llet materna, ni dels sistemes alternatius de suplementació per no perjudicar la nostra lactància). Tot plegat ha fet que no poguéssim seguir amb una LME i tot i cuidar molt la lactància mixta el nen s'ha acabat decantant pel biberó, rebutjant el pit i havent d'abandonar del tot la lactància materna.
    Jo tenia molt clar que volia alletar al meu fill durant mínim dos anys, per tots els beneficis que comporta per la salut, i pel vincle que es genera entre mare i fill. Ho haguera pogut fer si haguéssim rebut l'atenció adequada des del principi i si els protocols hospitalaris i l'entorn social es dediquessin més a empoderar a la dona en un moment tan sensible i vulnerable com el post part.

  • rosa medina fabregas

    Fa 5 anys que visc a Dinamarca, 3 del quals estic amb la meva parella (un noi holandés). La sorpresa va ser quant vam anar a la primera eco i ens van dir que estava embaraçada de bessons. La sort que vaig tenir es que no havia llegit massa sobre el tema, de manera tot ho vaig agafar amb ganes de fer-ho funcionar i sense pors.
    La llevadora ens va dir que necesitariem ajuda externa almenys el primer mes despés del part així que mons pares (jubilats) es van mudar a Copenhagen 2 mesos :) Mons pares ens van ajudar molt i els hi agrairé sempre.

    Recordo l'últim més de l'embaraç MOLT dur (molt pesada, em costava caminar, respirar...) al final em van diagnosticar preclamsia i vaig estar 3 dies a l'hospital abans de que em provoquesin el part (setmana 38).

    Recordo sentir-me molt sola els mesos abans del part (em van fer parar de treballar a la setmana 23) i després de que mons pares tornessin a Bcn. Copenhagen a l'hivern es molt fosc i no tinc cap amiga que tingui bebés. Per altra banda aqui l'estat organitza reunions amb altres mares que estan en ta situació pero a mi no em va funcionar (els danesos tenen les seves amistats i no volen complicacions)

  • Victòria

    Va ser cesària, programada a les 37 setmanes. Tot va anar bé. Els dies d’hospital, vaig ser com un robot, feia el que em deien, no era jo... amb em pit, va trigar en pujar la llet fins al darrer dia. Tothom mirant si la nena xucla a o no xuclava... molta pressió. Vam sortir, cap a casa, vaig recobrar el sentit i vaig començar a ser conscient. Poc a poc, el meu company va ser clau, fins aquell dia el pes de ser pares el portava jo, a partir d’aquell moment ja vam començar a compartir. Des de vam arribar a casa i fins al cap d’un mes, cada dia a les 19.00h plorava, primer durant 30 min, poc a poc va durar menys. El meu company em deia, tranquila, es el desajust hormonal, poc a poc... senti un buit a dins meu, i plorava, a la vegada em sentia malament perquè se suposava que havia d’estar feliç. Al tercer dia, vaig comprendre que era hormonal i que quan venia havia de plorar i esperar que es pases, estava al súper plorant, però pagant a caixa i amb la nena al pit... va ser lactant fins als 18 mesos. La meva baixa de maternitat la vaig cedir al meu marit i vam poder estar els dos amb la nena gairebé 6 mesos. Això va ser clau per fer equip al 50-50.

  • Bego San Martín

    Primera filla. Jo molt jove i amb un caire inconscient encara. Idealitzant prèviament el fet, tal i com se m’havia empapat al cervell amb articles de revistes.
    Has de donar pit, amb l’implícit de ser “bona mare”. Dono pit i ella mossega. Primera setmana ella amb gana i jo amb ferides. Cremes al pit, despullada per casa i anar gotejant llet. Mastitis i quaranta de febre, tres de seguides. Desànim per tot, plors d’ella i plors meus. Familiars aconsellant que mossegués un mocador quan donés el pit i així apaivagava aquell dolor. I jo lluitant amb mi mateixa i amb aquells pensaments de ser “bona mare”, d’arribar on se’m demana cultural i socialment. Coneixent sense poder conèixer la meva filla. Totes dues diferents de com èrem, portades pel neguit. Un pare amb poques habilitats per gestionar la situació i que em feia sentir sola davant la muntanya russa.
    I d’un impuls surt una trucada: “si us plau, retireu-me la llet, estem esgotades”. I de l’esgotament, depressió postpart. I de la depressió, començar de nou. Ara, la meva primera filla i jo ens coneixem i ens estimem.
    Amb el segon, ja no era tan inconscient ni idealitzava res del que podia venir. Tot va anar molt millor!

  • Sol

    Vaig decidir marxar de l’escola concertada on treballava un 8 de març, en veure i viure tristement com les meves caps i algunes companyes em culpabilitzaven per demanar-me reducció de jornada, tenint dues filles menors de 3 anys. Val a dir que l’horari que em van fer va ser el pitjor de tot el claustre. No volia seguir en un entorn laboral amb aquesta manca de valors, on la professió demana actituds col.laboratives i predicar amb l’exemple. No era el cas: doblement trist. Ara estic a la pública, contenta i feliç d’haver pres aquesta decisió tan encertada: cal dir ‘no’ i ensenyar a dir ‘no’ quan no es respecta el més essencial. Hem de demostrar a les nostres filles que som valentes, que volem estar en ambients amables -que afavoreixin el respecte, el creixement personal i professional.

  • la mami

    M'encanta ser mare pero trobo a faltar temps per a mi, per fer coses o per simplement no fer res. Tot i que em sento felic de tenir a la meva filla en la meva vida, a vegades trobo a faltar la meva vida d'abans. Ser pares es una prova de foc per la parella.

  • Idoia

    He parit dues vegades, dos nens. Espectacular, diferent, gutural, emocionant i emocional, animal, amb pors i plors i rialles... I tot i que en el segon vaig patir força al llarg de l'embaràs, ser mare m'ha donat molta força com a dona; però, tant de bo, hagués llegit més sobre el post-part perquè les conseqüències poden ser desastroses.
    Ningú et prepara ni mentalment ni emocional quan 'tot' ha passat. I a més, de cara a tothom has d'estar súper xupi i feliç perquè és el que toca i et deixes de veure i de mirar-te.
    Tornes a ser tu però al mateix temps ets una altra. Conjugar aquestes parts és el que m'ha costat de debò i ha estat especialment dur. No l'embaràs en sí.

  • Esther

    Tots els relats, els consells, les energies, són per a les mares de la canalla petita. Ningú no t'avisa que després de la infantesa ve l'adolescència. I ja ho diuen, "quan són petits te'ls menjaries, però quan són grans, te'n penedeixes de no haver-te'ls menjat".
    La maternitat no acaba quan el teu fill fa catorze anys. El que acaba és el tram dolç.

  • Marta Llorens Piqueras

    En Pau va néixer a finals de maig de fa dos anys a Florida, Estats Units. Jo en aquells moments treballava i un mes abans vaig decidir deixar la feina. El fet de viure a l'estranger sense cap familiar a prop, llista d'espera a les guarderies més el seu elevat preu, no tenia baixa maternal pagada encara que hi havia la probabilitat de tenir una baixa sense sou, però amb la restricció de no poder visitar la família al cap dels mesos, més un malestar general a la meva feina, va fer que decidís deixar la feina. Els primers 6 mesos van ser molt bonics, però després van començar els meus alts i baixos. Em sentia perduda, estava enfada amb el món i amb mi mateixa, sentia que la societat em deia que ara només podia ser mare i havia d'abandonar les meves ambicions professionals. Sentia una pressió al meu voltant. Moltes vegades volia tirar la tovallola, deixar els meus plans de futur, però jo sentia que ho volia tot, volia ser mare, volia ser dona, volia treballar, volia ser jo al 100

  • Tàlia

    Molta il.lusió dipositada. Primera patacada, el postpart, és prou dur pel poc que se'n parla. A ser mare se n'aprèn cada dia. Més que les recomanacions, el més important és escoltar el teu propi instint. Hi ha dies de tots els colors, però jo ho recomano. N'hem tingut dos de fills, o sigui q hem repetit experiència. La veritat és que em trobo a faltar , vull dir jo, com a persona. Em pregunto si jo seria la mateixa persona sense haver tingut els fills.

    Gran tema! La maternitat des de la visió de les que els parim.

  • Anna

    He gestionat com he pogut una cesària d'urgència, a nits i nits de mal dormir, a l'esgotament extrem i la sensació de no ser capaç de fer les coses bé que se'n deriva, la frustració I el dolor (físic) de no haver pogut fer la lactància materna, el cost d'oportunitat que ha tingut (i que encara te) en l'àmbit laboral, a no sentir-me jo en aquest nou cos, a no tenir "dret" a estar malalta, a no tenir mai mai mai temps per tu... i sempre intentat ficar la millor de les cares, o millor dit, la millor de les caretes.

  • Elisabeth

    Vaig parir bessonada als 38 per cesària, passades les 12 de la nit (els petits venien de peu) i durant la cesària vaig estar sola (sense la meva parella) i van trigar 4 hores en donar-me el nen i la nena (el pare va ser amb ells uns minuts només, en una altre sala). A la sala de reanimació on em van dur després de la cesària no poden estar els recen nascuts, deien. El part va anar bé, jo estava perfecte però compartia reanimació amb pacients amb altres tipus d'operacions. Sola en aquella sala fins que va venir la meva parella, sense els nens. Com pot ser que durant tota aquella estona (4h o més) els nostre fills no estiguessin amb nosaltres? ells estaven perfecte, ni incubadores, ni cap perill. Un cop a l'habitació, passades les 4 de la matinada, ens van portar el nen i la nena, per fi eren amb nosaltres!!! Comencava la segona part, alletar. A l'hospital va ser dificil, però un cop a casa (als 3 dies) i l'ajuda d'una doula amiga vam tirar endavant . Lactància fins els dos anys i mig i no pas gràcies a l'ajut del personal mèdic. Una pena!! Confio que amb el temps les futures mares i pares tinguin més suport d'aquest col·lectiu...mentre ens tindran a les mares que ja ho hem viscut.

  • Gemma

    Quan tenia 30 anys vam deixar de posar barreres i la sorpresa va ser que no em quedava embarassada. Els meus pares es van separar quan jo en tenia 16, va ser una ruptura molt dolorosa i sempre vaig pensar que em condicionaria alhora de tenir fills. Després de 3 anys buscant vam començar a fer-nos proves i la resposta dels metges va ser "diagnòstic idiopàtic", és a dir, no hi havia cap raó perquè no em quedés embarassada. L'únic que vam trobar va ser teratozoospermia en el meu marit, però l'embaràs en aquest cas, segons els metges, podia ser factible. Mesos d'esperar, ens deriven a una sexòloga, la pressió cada vegada és més gran, entre nosaltres les relacions sexuals es tornen una obligació, amigues que es queden embarassades a la primera, finalment un metge ens diu que hem fer una fecundació in vitro. Em nego, no pot ser, segur que podem provar alguna altra cosa abans, em dic. Jo sabia que la separació dels pares va fer que tingués molta por a ser mare, però fins al punt de no quedar-me embarassada? Començo un tractament d'acupuntura que dura un any i mig, finalment fem dues inseminacions que no surten. Acabem fent una in vitro, i ara sóc mare de bessons! Comencen altres lluites

  • Marina

    Després d'un embaràs fantàstic, a un mes de parir, la llevadora em va dir que anava de natges. Al ser mare primerenca hauria de ser cesària programada. No em vaig poder contenir les llàgrimes, jo tenia clar que volia tenir un part natural, si convenia de natges.
    Però parlant-me sobre els riscos va aconseguir posar-me la por al cos així que em vaig informar i vaig canviar d'hospital, allà em farien una versió externa per girar-la. I si, tot un èxit, amb una maniobra de poc menys de dos minuts tenia la nena col·locada.
    Quatre dies més tard se'm desprèn la placenta i començo a tenir pèrdues de sang. Finalment acaba sent cesària (que ens va salvar la vida a les dues). Dues transfusions i en cinc dies a casa i amb clivelles als dos pits.
    Sostenir el dolor es fa tan dur, però el convenciment de voler donar el pit, evitant biberó a tota costa fa que les ferides vagin a menys, amb l'ajuda de mugroneres.
    Dies més tard, mastitis. Mastitis? Això què és? Per què mai havia sentit aquesta paraula? Febrades de 39°C, tremolors i pressió súper baixa m'acompanyen més d'una setmana. Acaba fent un absés. Altre cop a quiròfan. Tot es posa a lloc.
    Fa 5 dies hem abandonat mugroneres, la Z té 5mesos.

  • Mgp

    1er embaràs amb 30anys tot perfecte fins la setmana 38, part induït tinc problemes amb la meva pressió, el nen està patint. No sento que es parir tot es artificial ! El meu instint maternal no es desperta, veig una personeta que no conec...a poc a poc ens fem l un a l altre. 2on embaràs als 38, complicat als 6 mesos tinc còlics nefritics, no puc pendre qualsevol medicació ella es a dins !! 2on part induït...no se el que es parir !!! Faig lactància , torno a tenir còlics!!! Jo a l hospital d urgències i ella a casa !! Li donen biberó. Prioritzo la meva salut. Em sento com si fos una mare a mitges!!! Començo a aprimar-me molt, cansanci ...dos fills treballo 6h fora d casa, deu ser normal!Nous còlics ... mil proves. Finalment detectent un hipertiroidisme primari. Operació i em recupero ràpid. Ara puc dir que tinc dos fills meravellosos...però la maternitat no es facil !

  • Sònia

    I a les aspirants a mare que ens fan sentir malament per no haver-ho aconseguit? Les que vam dedicar anys de la nostra vida, energia, diners i un cost emocional irreparable? Arribes als 39 amb el teu últim fracàs "sentimental", desitjant tenir fills des dels 20.T'han venut que ser mare és la culminació de la teva realització com a dona. Però tu no pots. Aleshores sola dius: "ara o mai". Tres anys de tractaments: 4 inseminacions amb tractament, 2 in vitros, 4 inseminacions més (cicles naturals, sense tractament ja). Desfeta emocional. No sóc una dona complerta. Intentes consolar-te dient-te: "ha sigut molt dur, provablement ho idealitzaves, no n'hi ha per tant" i et contesten: "però compensa, val la pena, et perds una de les millors experiències del món". La societat del segle XXI continua fent xantatge emocional a la dona amb la maternitat. La maternitat està sobrevalorada.

  • Cris

    Des del meu punt de vista es parla molt de la maternitat i poc de la paternitat. Segons la meva experiència són vassos comunicants. El pare del meu fill es va poder comoactar baix paternitat, vacances i hores q li devia la feina, de manera q vam estar 3 mesos Els dos cuidant del nadó al 100%. El darrer mes de baixa, quan vaig estar sola amb el nadó em vaig adonar de cop de cansat i exigent, tan físicament com psicologicament, és la maternitat “sola” 8h al dia. El part i la lactància materna van anar bé. El primer mes va ser dir, sentia q no controlava el meu cos: entre les molèsties del post-part i la pujada de la llet. Després està sent una experiència molt bonica, però plena de contrastos i amb molta feina de mantenir tots els aspectes de la meva vida personal (amistats, parella, pares...) i profesdional tan equilibrats com sóc capaç. Estic convençuda q si el pare no estigués tan implicat la meva vida s’hagués desequilibrat. Per mi la baixa de paternitat des de l’inici porque tota la família s’adapti a la nova realitat és molt important. També deixar fer al pare, ningú neix ensenyat, si no donés confiança al pare en el tracte amb el nadó, participi de la cura del nadó al 100%.

  • cantireta

    Vaig parir la Beatriu tota sola (son pare, el meu ex) feia de transportista, amb anestèsia, perquè el ginecòleg va decidir que era molt gran la criatura (54 cm i 4,2 kg). No recordo res de res, i encara em fa ràbia. Bé, que havia de néixer per Nadal , però s'avançà 3 dies .Vaig passar el mes aquell a casa els pares, acompanyada els caps de setmana, i mon pare va agafar un atac de gelosia. Un cop a casa nostra féiem l'horari que podíem, ella i jo érem felices i sempre em meravellava que sortís tanta llet de dins meu.

    El Lluc fou diferent. Em van fer l'amniocentesi per l'edat, tot bé. Però el dia després de néixer va entrar en coma. De l'hospital privat on me volien fer fora perquè ja havien cobrat vam passar al públic, on ens van salvar a tots dos: l'UCI ens va tornar l'esperança i la humanitat, i estimo amb un amor incondicional el Dr. Solé, cap de neonatologia de l'Arnau de Vilanova. 1 mes a l'UCI... Diagnosi? Paràlisi cerebral, epilèpsia i TEA. Tanta feina...

    Vaig abandonar la dona per ser mare. NO va saber fer-ho bé: me feia portar el fill als meus recitals poètics,per si de cas.

    Tinc una nova parella. A ells 3 no els canvio per res del món. I a ma mare, tampoc.

  • LarisaDem

    Quarta filla de família nombrosa i un vingué, la torna. A casa la mare ens va mimar a tots, i ella sempre sacrificada i estimant. Al tenir la nostra primera filla, em vaig adonar de que jo havia desaparegut com a persona. Només tenien en compte la nena. Ens portaven enganxades. Hem vaig quedar embarassada al donar de la mar i als 11 mesos naixia la segona filla. Tot eran bolquers i sort que treballava mitja jornada. Als dos anys i mig, la tercera i abans de cinc anys naixia el nostre fill. Era com caure en un pou, per més que els estimis. Sort ho repeteixo, que podia pagar una mainadera amb el meu sou, i treballar era una sort. Ni que fos menys valorada ni que fes més feina que els companys llicenciats o doctors. Ara és parla de compartir les feines de la llar... si,si. Ells en diuen ajudar, però compartir no volen compartir la feina. Ara les dones tenen 16 setmanes de baixa maternal. Jo no vaig rebre ni un més. No estava en Nòmina. I ho vaig suportar. Fins que vaig ser cap de departament i em van donar d'alta com abans de casares. Els temps han millorat, però la maternitat no és un camí de roses com ens ho feien veure. Aquest país és de masclistes .

  • Iolanda Vila Viladomiu

    Gracies per aquest portal que permet compartir veritats i realitats.En el meu cas els embaraços (2 fills i un abort) queda enrrera, pero la maternitat es de per vida, i si et transforma.Recordo arribar a casa de la clínica amb el meu fill en braços i la sensació de que "la casa havia canviat". Les primeres nits sense dormir i pensar: i això com s'aguanta?. Recordo sentir-me dividida, deixant-lo a contracor a la llar d'infants, i com paradoxalment al entrar en el despatx la sensació de "respirar"!, perquè podia funcionar al MEU ritme!. Sentia que "l'alliberament de la dona" era mentida, perquè treballar no era una lliure elecció , era una necessitat per pagar factures, i em dividia. De cop el be dels fills passa a ser lo primer fins oblidar-te de les teves necessitats! .He renunciat a oportunitats laborals vocacionals, fins reconneixer que "la meva principal empresa es la familia" i a partir d'aquí s'ordena tot. Amb tot no he deixat el meu fil vocacional. Crec que l'aportació en el mon laboral i la societat d'una dona que es mare es extraordinariament valuosa i necessaria perquè esta arrelada i plenament connectada amb el valor VIDA.