Maternitats sense filtres

Explica'ns la teva

La imatge idealitzada que ens han venut de la maternitat sovint no coincideix amb la realitat. Hi ha una cara oculta -soledat, esgotament, dolor físic, poc suport social, insatisfacció, depressió, cost laboral...- que ha començat a emergir des que són les mateixes dones les que escriuen el relat de la maternitat, ja sigui a la literatura o en format documental. També hi ha moltes maneres de ser mare. Volem explicar maternitats reals i per això us demanem que ens expliqueu com és la vostra. Com l’esteu vivint? Què esteu trobant a faltar? Quines ajudes necessitaríeu? Com ha impactat en la vostra trajectòria professional? Està complint les expectatives? Us sentiu acompanyades socialment? Us sentiu jutjades?

Nom o àlies:

Email:

Edat actual

Edat al parir

La teva història:

* Queden 1200 caràcters

La teva imatge (opcional):

Navega

Arxiu en format .jpg, mida màxima 2 Mb.

Les vostres històries:

  • LAIA FORTUNY NICOLAU

    Part amb fórceps. Se l'emporten a aspirar. Clivelles al pit. Enganxat quasi tot el dia. No dormo. Em fan mal els pits. Em fan mal els baixos. Té gana. No tinc gana. Plora. Ploro. Complentem lactància materna. Ploro moltíssim. Agafa pes. Somric. Revisió al CAP, aconsellen deixar de fer mixte. Faig cas. Plora. Té gana. Torno a la mixta. Ploro, no sóc bona mare, no tinc prou llet per alimentar-lo. Còlics...serà perquè li faig mixta? Plora, ploro. Agafa pes. Somriu. Moro d'amor.
    En definitiva...una muntanya russa de sentiments i sobretot inseguretats. A partir del mes i mig la cosa va millorar. Mals de panxa fora, i el nen un trosset de pa. Van ser les hormones? Va ser que li va costar el primer contacte amb el món? O potser va ser que vaig ser capaç d'entendre que cap nen ve amb un manual d'instruccions? Quan ens vam anar coneixent la cosa va anar millorant.
    Ara tinc una nena d'1 any, i el meu postpart no ha tingut res a veure amb el primer. Dubtes pocs, incerteses poques. Estrés moolt! No m'arriba la vida a fer tot el que haig de fer. Una pena perdre'm coses dels 2 perquè per desgràcia no em puc multiplicar.
    Però sé que m'adaptaré igual que l'altra vegada! Per ells tot val la pena

  • Mònica

    Part molt bo, patiment perquè no s'agafava bé al pit fins que hem van ensenyar (el primer mes) va pendre pit fins els 15 mesos . Els primers mesos cansanci però lícit per coneixens ell i nosaltres. Estrès cap, ara té 4 anys.

  • Natàlia

    El part va ser maquíssim llàstima que va ser provocat. Per sort la meva filla va començar a mamar de seguida i va sortir de l'hospital guanyant pes. Ha estat un experiència fantàstica i amb ganes de tornar-hi.
    Tot just fa una setmana que vàrem deixar el pit i ho portem bé. El proper mes farà 2 anys i l'únic que podem dir que ens costa una mica és menjar, és bastant selectiva però és que jo ho vaig ser molt fins als 30 anys, jejeje.
    Hem tingut sort que no ha estat massa malalta i a més a més va començar a parlar molt aviat i ens fa riure molt, ho xerra tot!
    He anat més cansada l'últim mig any que al principi, ara ja pesa molt i al fer pit i voler dormir amb mi era més cansat.
    VAL MOLT LA PENA!

  • Judit Salvadó

    Mare primerenca als 27 de bessons. Part vaginal, de bessons, amb ajuda de fòrceps provocat a les 37 setmanes amb 3 i 3,5 kg cada nen. Lactància mixta, depressió postpart, adaptació de 2 a 4 persones. Ajuda familiar escasa pel càncer de la besàvia. Incorporació laboral a les 18 setmanes amb jornada de 9 a 13 i de 15 a 19.00h amb conciliació inexistent i horari laboral incompatible amb el marit. Als 5 anys sota meditació em veig obligada a deixar a una banda la meva carrera professional i em dedico exclusivament a la casa i fills. Al cap d'un temps torno a ser mare d'una nena, amb alletament matern, "colecho" . De 4 a 5 passem a ser a casa i amb casi 4 anys de la nena continuo despertant-me cada 2 hores amb ella tot i ja no haver alletament i continuant amb el colecho. Poca ajuda, inexistència de la meva carrera professional .... però no ho canvio per res del món. Ser mare i poder formar part de la seva evolució i educació com a persones és el millor regal que pot tenir una dona.

  • Cris

    Part amb fórceps, nena de 4 kg. Em vaig quedar amb el ferro per terra. Cap problema per enganxar-se al pit però no agafava pes; s'hi adormia abans de xuclar el greix. Mixta fins al mes i mig. Les meves llàgrimes: com pot ser que no agafi pes si em passo nit i dia amb la nena enganxada? Frustració veient com endrapava el biberó. Després alletament matern exclusiu i encara ara li dono pit que ja té 21 mesos. Estic embarassada de la meva segona filla. L'esperem pel juny. No sé ni com ho farem però ho farem. :)

  • Marina

    Embaràs molt complicat. La nena no creixia bé. Em van diagnosticar la preeclampsia a les 30 setmanes i em van ingressar a l'hospital. A les 35 setmanes em van fer la cesària perquè la nena no es va girar. Al néixer pesava 1750kq. La van posar directament a l'icubadora. Jo no la vaig conèixer fins l'endemà perquè després de l'operació vaig patir alguna complicació. El post part moooolt doloros.
    La lactància un drama perquè no li podia donar el pit estan a l'incubadora. Intentava plorant treure llet amb el tira llet però no sortia res. A partir del 2 mes feia lactància mixta i després del 4t més nomes llet artificial. Patia masa i no estava segura que menges prou. Ara te 16 mesos es preciosa i jo finalment feliç

  • Rosa

    Estrés. Nen que sembla que no acaba de créixer. Ve petit. Molts plors per la por a que s'adelanti el part i les conseqüències. Arribem a la setmana 40. El nen és petit. Induir part. El meu part ideal no s'assembla en res al que jo havia pensat. On està la piscina? Averiguo que el cocsis està mal soldat, possiblement d'una caiguda. Em repeteixen és petit, torno a empènyer, finalment surt. 2,6 kg tampoc era tant petit. Pujada de la llet....Horror, això no baixarà mai em pregunto. Necessito mugronera perquè no s'enganxa. Nits d'insomni, sorolls que emet que espanten mentres dorm. Per sort, pocs colics. No vol dormir. Amb 4 mesos a l'hamaquita veient les eleccions americanes. Toca tornar a la feina. El xumet o el bibe te'l prens tu mami. Esta molt enganxat a la seva tetita, a après a fer-ho solet. Mon pare me l'acosta a la feina perquè mengi perquè des de que marxo a les 8 per fins que torno a les 15h es nega a menjar res. Ara toca compaginar feina, nens, casa, etc. Haig de fugir de casa com un ninja per anar a treballar, control. la els meus moviments. És ara amb 2.5 anys que sembla que comencem a dormir millor i acepta que la mami treballa i torna. Tot i així, no canvio res.

  • Helena

    El meu primer fill in vitro; i la segona filla, sorpresa!
    El primer part, placenta prèvia i a la setmana 27 hemorràgia molt bèstia. Vaig patir per si la criatura seguia dins o havia caigut; sensació horrible. Corrents a l'hospital. Van madurar els pulmons del nen. Uns dies ingressada i cap a casa aguantant la criatura dins, en repòs absolut. Després de 2 setmanes d'anar i tornar de l'hospital, a la setmana 29, cesària d'urgència. Vaig tenir els 2 parts, dilatació més contraccions i la cesària d'urgència. Tot això amb la cara de la doctora expressant que la cosa no anava bé. Al cap de pocs minuts, neix en perfecte estat i respirant perfectament. Li dono un petó i a la incubadora. Després del part, relaxació absoluta. No podia veure al meu fill, perquè estava molt dèbil. Transfusió de sang. Després de 2 dies ingressada a l'hospital sense poder veure al meu fill, per fi el veig. Ja us podeu imaginar l'alegria i felicitat que vaig tenir en aquell moment.
    El segon part, a la setmana 20 cerclatge d'urgència, i en repòs absolut durant 4 mesos. Va néixer a la setmana 36, després de discutir amb la doctora si cesària o part natural.
    Després del que he passat, no ho canvio per res del món.

  • caparrassa

    Tota la vida fugint de la maternitat.Tenia un pla A, l'acolliment. Als 38 m'enamoro i vull ser mare. Massa tard. La vida mana, rebutjo hormonar-me. Dol superat. Descartat el pla B, anem per l'A. Dos acolliments de nadons, 2 embarassos de 5 hores! El primer nadó s'està a casa una setmana, el segon gairebé 2 anys. Els comiats trenquen el cor -nou dol- però compensa tant! Els nostres fills "de plàstic" ens van fer pares. Ara practico la maternitat inversa: mare amb alzheimer. Hi ha moltes maternitats i les reivindico, crec que cal fer-ho.

  • Magee Lesco

    La meva nena farà un any. És el segon embaràs. El primer el vam perdre a les 18 setmanes després d’una placenta prèvia que gairabé acava amb la meva vida. Vaig parir. El primer part (sense epidural) va ser infinitament més dolorós que el segon. Però la segona filla va arribar al món sana. 3,400km. Es va enganxar ràpid i tot anava bé. A les 48 hores... oooh! Plora! Què li passa? No para! Te gana... aiiii mare que no agafa pès. Una setmana. Dues setmanes. A la cinquena: lactància mixta! “pels meus ovaris que li trec la llet de fòrmula!”. Una hora de nena a la teta, una hora de treu-llet... horror! Surten 4 gotes! Al tercer mes ho vam aconseguir (gràcies Carlos González! Pero no a mares i àvies i tietes... pediatres i infermeres desinformades). Quin despropòsit social, ningú entén i tothom jutja la criança amb apego... estic sola però el somriure de la nena m’indica que ho estic fent bé. Vida laboral? Pago una dona perquè vingui 4 hores als matins, jo treballo amb mitja neurona que em queda de no dormir una nit sencera des de fa un any. Diuen que serà així fins els 3 però em nego a deixar de fer collit (el pare no es desperta a la nit!). Ella és ma meva prioritat. L’adoro i m’adora.

  • Laia

    La maternitat és una muntanya russa, on els sentiments pujen, pujen i pujen i de cop, patapaf, caus al buit, et sent trista, sola, decepcionada. Pasen els mesos i tornes a pujar amunt, ben amunt i ... un altre cop caus.
    Sóc mare de dos fills, dissenyadora, dona i molt feliç de ser-ho. Me quedat embarassada 4 vegades i mai ningú m'havia explicat que era la maternitat fins que m'ho he trobat, així, de cop. El mes dur de tot plegat és la pressió de no saber si estic educant correctament els meus fills, tot alló que els ensenyo i com els ho ensenyo... marcarà en gran part la resta de la seva vida i a casa ho intentem plegats, el meu marit i jo, però la presió de la nostres carreres professionals, la presió social per manternir un cos 10, l'economia, fa que no poguem destinar tot el temps, recurços,i la paciència necessària als nostres fills... i aixó em posa trista.

  • Núria

    Mai cap ajuda.Vuit anys sense dormir una nit sencera.Problemes amb l'alletament.A la familia tothom tenia la seva feina i obligacions.I la maternitat continúa durant tota la vida....i els problemes creixen amb la persona.

  • Mar Roca

    Part molt prematur a causa de preclampsia que gairebé em causa la mort. Neix la meva segona filla a les 28 setmanes i amb 700 grams. No la veig perquè després de la cessarea la porten corrents a la incubadora i a mi a la UCI. Al cap de 3 dies surto de la UCI i la veig, molt petita i feble, no ens asseguren que arribi a demà, ens diuen que hem de viure al dia. Es passa gairebé 3 mesos ingressada a neonatología i el meu marit i jo anant i venint de l'hospital a casa perquè tenim una altra filla de 4 anys que també hem de cuidar. Comquè no pot pendre pit em trec la llet amb tirallets però en surt poca, a lhospital tot són pressions pq no tinc llet. Em passo el dia enganxada al tirallets, finalment em surten clivelles. La nena se'n surt sense més seqüeles que una displàcia pulmonar. Ara ja estem a casa, amb còlics i dormint poc. Fem llet de fórmula pq amb l'estrès se'm talla la poca llet que tenia. Tinc un sentiment horrible per no fer lactància materna. Ho hem passat fatal però l'estrès no ens deixa pensar en el q portem a l'esquena. Tot sembla haver acabat bé....ara estem contents. Aviat tornaré a treballar amb por de demanar una reducció per poder-les cuidar i q em fassin fora.

  • Sandra

    Després de moltes operacions i 3 in vitro hem quedo de bessones. El primer trimestre amb pèrdues, per tant repòs. Supero el primer trimestre però a la setmana 24 hem fan cerclatge vaginal per dilatació, torno al repòs però ara absolut. Només m'aixeco del llit per anar al bany. Part per Cesarea, la primera nena ve de cul i es impossible part vaginal.
    Després del part, tinc una reacció al·lèrgica...... superada la reacció comencem amb alimentació llet materna, la llet no puja i desespero. Unes infermeres diuen pit a demanda i altres cada 2h. Una de les nenes només pesa 2.1kg i va perden pes...... fins el 1.9kg.... ploro per la impotència, ploro per els consells de totes les mares, avies, tietes..... que et donen.... Per fi, a casa amb el relax.... puja la llet, començo a donar el pit.... una de les bessones agafa bé, l'altre..... la mes petita no pot i hem trec la llet i li dono amb el biberó... semblo una vaca, tot el dia amb els pits a fora.... així durant 3 mesos... no puc mes... estic esgotada... ploro per sentir-me mala mare per deixar de donar els pits a les nenes.... però ha sigut i es la millor experiència de la meva vida.

  • Anna

    Mare de 3. Treballadora. Parts i cura de salut en la sanitat pública. La criança, cura i educació de la canalla, evidentment ha estat compartida amb molts: pare, avies, avis, cangurs, família, monitors, mestres.... Quan eren petits la conciliació familiar passava per un dispendi enorme de diners , sobretot a l'estiu, en activitats extres: casals, menjador, matiners o colònies. Amb reducció de jornada (35 hores) decisió presa al tenir un sou més petit que el pare. Conscient que no hi ha altra manera de tirar endavant si volia continuar treballant, sempre he procurat que la relació amb la resta de col·laboradors sigui bona i d'agraïment. I sobretot, constància, il·lusió i no deixar de cantar i ballar mai.
    Compartir és estimar, estimar és viure.

  • Èlia

    part provacat, molt bonic però vaig trobara faltar un bon acompanyament del llevador. vaig acabar amb l'epidural qua no la volia, però va faltar conecció pacient-preofessional. això amb la meva llevadora no hagues passat.
    La nena va nèixer amb frenet, amb dificultats per mamar em va fer moltes ferides i els pediatres no ho consederaven important (ella no perdia pes) vaig haverd'anar a la privada perque solucionar el tema delfrenet. A més jo tinc isquemia i ha difcultat molt la lactància. Els 3 primers mesos han estat molt durs. Però poc a poc en anem coneixent i anem aprenent una de l'altre, continuem sense dormir i amb dolor, però amb calma i suport (grup de suport lactància, llevadores, família) tot és fa més fàcil i comença a ser molt bonic. Només em sap greu no haver gaudit d'aquets 3 primers mesos de maternitat.

  • Marta Gregori

    Quan vaig estar preparada, vaig tenir la filla més desitjada del món.
    El seu pare va sentir gelos i em va començar a maltractar psicològicament, a part de no fer res per ella. Em va costar un any fer-lo fora del meu pis. Ni la família em va recolzar.
    A partir d'aquí, la nena va deixar de plorar per començar a parlar. Ja no hi havia tensió a casa.
    Vaig acceptar una pensió ridícula a canvi de no anar als jutjats, on ens tallarien la lactància donant-li caps de setmana sencers al pare. Li vaig donar pit tant com va voler: 3 anys i mig (tot i treballar i viatjar per negocis)!
    Per sorpresa meva, alguns homes es van alegrar molt que m'hagués separat. Una superwoman que saben q no els demanarà res la major part de la setmana (perquè cuida la nena), però amb qui poden gaudir de tant en tant, en paral·lel a la seva altra parella.
    No sé com, vaig sortir amb un noi que no es comprometia. I cada vegada que jo l'abandonava, ell em recuperava amb falses promeses...fins que em va prometre fills. Això si, quan li vaig dir que estava embarassada, ens va fer fora de casa.
    Ara tinc dues nenes immillorables, casa pròpia, feina de responsabilitat i maldecaps pels incompliments dels seus pares.

  • Teresa

    1er embaras fantàstic , part totalmemt al revés de lo imaginat, però molt contenta de com va anar. Post part horroros, intent de lactància materna, acabem amb biberó. La societat avui en dia no entén que hi ha la possibilitat de NO PODER alletar al teu fill. Que pot ser que no es pugui. Que no depèn de la quantitat de dolor que aguantis. No necessitem com a mares aconsefuir una medalla al dolor i patiment. La prioritat és estar tots bé i amb el bibi vam deixar de plorar tots i n'estic extremadament contenta.

    Em queda un mes i mig per conèixer el meu segon fill. En aquesta ocasió no m'he generat cap expectativa ni pel part ni per l'alletament. Tot el que vingui serà fantàstic mentre siguem feliços tots i a partir del primer dia de l'embaràs no escolto cap consell, perquè l'experiència m'ha ensenyat que he de seguir el meu instint.

  • Jéssica

    Ser mare m'ha canviat la vida. I realment a millor. Però ni l'embaràs, ni el part, ni el pospart van ser fàcils... L'embaràs va ser horrorós, tot i que la inmesa majoria de gent creu que una dona embarassada està inmersa en una felicitat absoluta... em passava el dia vomitant, del llit al sofà, amb naùsees horroroses, dèbil i sense poguer fer res... es va fer absolutament llaaarg.... Va nèixer el meu fill, no hem dormit cap nit sencera des d'aquell dia... els primer dos anys despertarva cada 20-30'.. . com a molt dormia 2 hores seguides... alguna vegada. Ara té 4 anyets, és el nen més meravellós del món... i continua sense dormir gaire, només vol jugar... però és lo millor que ens ha pogut passar... impossible imaginar tant d'amor... Ara torno a estar embarassada i la història es repeteix... Noves renúncies professionals, personals, de parella de tot tipus... Crec que estar embarassada, parir i el pospart no és sempre lo millor del món, però si crec que tenir un fill és descobrir l'amor incondicional...Ànims a totes!

  • Mònica

    De baixa des de la set 30 per contraccions i risc de part prematur: Molt patiment. Finalment trenca la bossa a les 40 setmanes i dos dies però el meu cos no es posa de part. Anem a l'hospital i decidim esperar a que el meu cos reaccioni sense oxitocina. Al cap de 16 hores m'indueixen el part i comença el dolor. Va ràpid i el nen està patint amb cada contracció. Em treuen la oxitocina. El nen ve de través i amb el cordó en bandolera. Em porten a quiròfan per fer-me una cesària però en l'últim intent al mateix quiròfan el nen aconsegueix sortir amb ajuda del ginecòleg i una enfermera asseguda sobre la meva panxa. Fractura de coxis durant l'expulsiu. El nen s'enganxa de seguida però no agafa pes. Al cap d'1 mes comencem amb lactància mixta i als 2 mesos arriba finalment als 3 kg. Als 7 mesos torno a estar embarassada. El segon arriba a les 40 setmanes sense problemes (no tinc temps per fer-ne massa cas). Començo a notar contraccions i truco a ma mare perquè es quedi amb el gran (té 16 mesos). En menys d'1 hora a l'hospital i als 15 minuts neix el segon, dreta, sense epidural i sense trencar la bossa (la trenca el metge quan comença a sortir). Tenir fills és una aventura irrepetible!!

  • Núria

    Embaràs bo, part correcte, tot i que vaig haver d'acceptar que la matrona em trenques la bossa sense el meu consentiment i dos intents de maniobra de Kristeller, on la meva ginecòloga li va cridar l'atenció . 1.000 Gracies!
    Aterrar a casa, com la llar que es, va ser acollidor. El que puc definir com més incòmode, van ser les múltiples visites que varem rebre donant contradictoris consells gratuïts que no havia demanat. La única cosa que desitjava era està els tres junts per conèixer-nos.
    Alletament matern durant 13 mesos a demanda perquè així ho vaig sentir dins meu, sense fer cap mena de cas a "professionals" de la sanitat, altres mares, gent desconeguda, veïns, taxistes... no sabia que un gran percentatge de la població tenia doctorats en alletament matern.
    A partir del seté mes, quan m'incorporo a la meva feina, topada amb la realitat. Nits sense dormir i dies a contra corrent on sembla que no puguis arribar a tot, et sents contínuament malament, indignada i enrabiada amb la societat, el món, l'univers... pero el vas a recollir a la llar d'infants i tots aquests sentiments s'esvaeixen instantàniament. La millor decisió de la meva vida!

  • Ona Jane

    He tingut dos embarassos molt bons, i dos parts genials, el primer amb 22 anys, part vaginal natural, molt respectat, el segon amb 24 anys (fa 2 mesos), molt molt ràpid, però molt bonic i respectat, també natural.
    La lactancia sempre m’ha anat molt bé, actualment fem tandem. Al principi amb l’arribada de la petita Lia va ser dur tant per mi com pel Kai, però ara ja estem bé, tots hem trobat el nostre lloc, i gaudim de la lactancia.
    La meva parella viatge molt per oci i feina, per tant la criança la major part la asumeixo jo, així ho he triat també. Es molt sacrificat, però per mi molt gratificant. Sempre m’ha anat molt bé compartir, fer tribu. Per aconseguir-ho he hagut de anar a grups de criança, lactancia, activitats amb mares... ja que les meves amigues no es troben en el mateix moment vital que jo per tant no em poden entendre en alguns aspectes. I fer tribu es molt important, la maternitat s’ha de compartir.
    Estava estudiant a la universitat, al ser mare no m’ho van posar fàcil, així que vaig deixar-ho! Ara estudio on-line i bé! En quant al món laboral, no he tingut mai feina fixe, però trobo que es difícil conciliar! Jo prioritzo estar amb els meus fills!

  • Ana

    El nostre primer fill va ser molt desitjat. Un embaràs sense més problemes que una mica de fàstics, una lumbàlgia final, ciàtica i cremors. Això sí que va ser el pitjor que recordo: ja podia menjar poc o molt, suau o fort, TOT em cremava la boca de l'estòmac... Setmana 40+6. Començo contraccions. Trenco aigües i anem a l'hospital. 8h aguantant contraccions i tinc moltes ganes d'empènyer... Em fan un tacte i estic de 4cm... Em desanimo molt i demano epidural, no puc més... Es para tot i cap al tard comença a haver-hi patiment fetal. 3 ginecòlegs a la sala i em episiotomía + fòrceps + maniobra de Kristeller. Avui en sóc conscient i em sento molt malament després d'haver patit aquest tipus de violència obstètrica. No permeteu mai això. Hi han formes de parir respectuoses, aquesta NO ho és pas. 19 h més tard, va nèixer el nostre fill i no dormim gaire des d'aleshores, ara n'ha fet tres anyets. La lactància i el post part són una muntanya russa d'emocions. I molt, molt més dur del que t'han explicat mai. Més concienciar les mares als cursos del postpart i la lactància que no tant el part... Ànims a totes. Malgrat tot, el viatgeval moltíssim la pena :-)

  • Lili

    Ara mateix tinc una nena que està a punt de fer 4 anys i un nen que està a punt de fer-ne 2. Els records que tinc dels embarassos són fantàstics, els enyoro sovint, em sentia radiant. Els dos parts (molt diferents) els vaig tenir a Sant Pau. Cap dels dos parts va ser ràpid ni fàcil. Vaig descobrir la sanitat pública i uns grans i propers professionals que ens van acompanyar perfecte. El primer post part complicat, moltes llàgrimes, cansament, clivelles i solitud. Molta solitud. El segon postpart un altre món, més aviat una lluita per estar sola amb el meu bebè. I sí, cansament, cos desfigurat, esquena maltractada, dificultats amb el temps per conciliar tot el que caldria i dubtes d'estar-ho fent bé més sovint del que m'agradaria. Però hi tornaria ara mateix. Seria ideal rebre un suport econòmic per poder dedicar-te més temps a la criança o bé per poder mantenir la feina i tenir suport. És dur haver d'escollir però no es pot arribar a tot i menys quan els nens són tan petits. O treballes i fas carrera professional o ets mare amb dedicació d'hores. I seria perfecte tenir més espais de socialització, més espais on fer tribu amb facilitats.

  • Aelenoa

    Ser mare està sobrevalorat. Parlar de compenses és una il.lusió creada.
    Tinc dos fills i m'els estimo incondicionalment. Gràcies a la maternitat he treballat i integrat sobretot la paciència, l'escolta activa, l'adaptabilitat i he anat al pol oposat de l'egoisme, del només pensar en un mateix. He après molt i no paro! em sento agraïda però a vegades amb el cor encongit i en veu baixa....perquè també he rebut la duresa que comporta: l'entrega, el patiment, el descontrol, el reclam, l'exigència, el que sembla que sigui un deure't a ells i per ells sota el lema: "ets la mare".
    Per una altre banda, dividir-se no és possible, la concil.liació laboral i familiar en aquest pais no existeix, així que cal triar. I jo, vaig triar ser mare a per totes!!! He estat per tot arreu: conductora, infermera d'urgències, cuinera, cuidadora, educadora, coet espacial, així com un llarg etcetera inacabable...
    Però cal viure-ho per parlar-ne....hi ha tema per no parar d'escriure!!!

  • Ana

    La meva primera filla va ser el meu tercer embaràs. Desitjada ella i el part com res al món. Va venir de natges, així que faig derivació per part de natges que, després de 28 hs acaba en cessàrea... Una culpa... Postpart duríssim, amb molt de dolor per la operació, sembla ser que va ser una cessàrea una mica així així. Necessito tota la calma del món, la meva filla per mi, olorar-la, mirar-la, gaudir-la i es plantifica la sogra a casa, que ve de l'altra part del món. Ella i els seus consells. Acaba tan malament la cosa que marxa abans. A partir d'aquí torno a la meva calma. Creix sent una nena molt demandant, avui als tres anys i mig encara fem pit i collit. El seu germà arriba dos anys i mig després, gairebé aconsegueixo parir-lo, li vaig veure el cabell i tot, però no està ben encaixat i es fa caca a dintre. Cessàrea. Culpa.
    El més dur és saber que la meva filla m'ha de compartir, que el petit te unes primeres setmanes amb poca de la calma i silenci que va tenir ella. Jo sento que soc la pitjor mare del món. Ningú m'havia explicat com es pateix amb el segon, aquesta culpa que et ve de sobte.
    Ara, 11 mesos després, és meravellós. No tinc ni un moment però això, per mi, és vida.

  • Karine Fauria

    Embaraç inesperat... embaraç dolç feliç i viatjant entre 3 paisos... espera plena de ganes i de dubtes... part molt desagradable... fins i tot violent, agressiu i molt poc respectuos de la mare... pero una filla magnifica, extraordinaria i magica... amb unes mans inmenses i uns ulls com dues perles... por de no saber... misteri de totes aquestes emocions noves que surgeixen del res... inquietuds... il.lusions... desil.lusió de no tenir prou llet... magia de poder compartir tots els moments, fins i tot l'alimentació amb el pare... som una triada... som una familia... som unió... amor desbordant... amor inquietant... amor incondicional... amor per sobre de tot... i la magia del aprenentage, la maduració, el creixement, el descobriment... la admiració d'aquest ser petit i fragil que cada dia es fa mes gran i mes lliure, mes independent... caminar... parlar... llegir... enamorar-se... plorar... cantar... abraçar... la admiració d'aquesta nova persona unica, generosa, bella, i forta... una filla unica... una amor sin limit... un amor desbordant... una historia meravellosa!

  • M.

    La maternidad es maravillosa. Lo que más me gusta es que te pone de ' peus a terra.' todas las ideas que tienes sobre lo que será ser madre se giran y se transforman y siempre te sorprende como acaba siendo en realidad.

    Pero la sociedad no está montada para ser madre (ni padre). La conciliación es imposible, ser madre (o padre, si quieres realmente ejercer) es incompatible con ciertas trayectorias o 'éxitos' profesionales.

    Yo perdí la oportunitat de asumir un cargo de dirección en el trabajo. No porque me lo de negarán, sino porque lo rechacé. Era consciente de que no podría hacerlo todo.
    Mi pareja dejó de viajar en su trabajo y también eso cambió de alguna manera su trayectoria profesional. No nos arrepentimos pero hay un determinado camino laboral en el que no encajan los hijos.

    Mi cuñada trabaja hasta las 20h. Quiere tener otro hijo pero no tiene claro cómo si prácticamente no ve al que tiene.

    Si tienes un/a hij@, de alguna manera vas a tener que gestionar la vida laboral y personal, y es difícil no tener remordimientos de algún tipo.

  • Anna

    Els embarassos i els parts, perfectes. Ser mare i pare requereix un procés d'adaptació, de 2 a 3 i de 3 a 4. I no és fàcil. Les hormones, la família (tothom sap i vol dir la seva), l'estrés, les preocupacions (lactància), el cansament (no dormir). I quan ja superes això, hi ha el retorn a la vida laboral on la conciliació laboral és inexistent, on quedar-te a casa a cuidar dels teus fills si estan malalts està mal vist, on els horaris laborals no tenen res a veure amb els horaris dels nens. I que carai, per què ens hem de perdre el creixement dels nostres fills? Però per fer-ho, per què hem de renunciar a ser unes bones professionals? Per què hem de renunciar a les nostres carreres? Sóc mare, però també sóc dona, treballadora, amiga, parella... Crec que a nivell social encara ens queda molt de camí per fer, la igualtat home- dona és inexistent i la conciliació familiar (REAL) brilla per la seva absència.

  • Bet Poch Martí

    De nou només teniu en compte les maternitats biològiques.
    Les maternitats adoptives som les grans oblidades.

  • Joana

    Tenim 2 filles com 2 sols.
    La primera va néixer fa quasi 7 anys, amb dilatació i comare a casa, amb la meva parella pendent en tot moment. Recordo molt de mal, molta intensitat. Als 7 cm anam a l'hospital i la nostra filla neix vestida, dins la bossa amniòtica. Un alletament fantàstic, una mica difícil al principi perquè no obria bé la boca. Unes sessions d'osteopatia i llest. 27 mesos mamant.
    La segona va néixer a casa fa 3 anys i 2 mesos, va ser més ràpid, amb participació més activa del meu marit, i també v néixer dins la bossa, als seus braços. Alletament immediat i ininterromput 23 mesos.
    Dues experiències meravelloses, les més originals de les nostres vides. I aprenent, gaudint i esgotant-nos dia a dia.
    Gràcies

  • MP

    Tres parts diferents: 1) llarg demanant epidural al cap de més de 12 hores amb contraccions, han de posar-sobre meu per ajudar a treure'l 2) venia de cul, la varen gurar a les 37 setmanes, neix a les 38 per trencament lleu de la bossa, acaben induïnt part, però tot dins un respecte (excepte frases ximples anestessista) 3) natural en una sala de parts naturals al hospital, magic. Molt bon record de tots tres.

    Alletaments llargs, últim fins passats els 3. Des del primer part, trobada amb els instints més animals en tots sentits: felicitat, por, protecció, .... Clivelles als pits, morenes, compreses post part, augments meus de pes desmesurats, cansament, (últim fill amb al.lèrgies, dormia malament, problemes de pell, respiratoris....fins que ho varem detectar. Patiment.)
    Però en general, sense engoixes excessives i fort empoderament co
    Al llarg del primer any de maternitat em va començar a atrapar. Al pare la paternitat. Canvi de prioritats, ritmes, ....amb tres i treballant jornada completa (molta flexibilirat), sense suport familiar proper,.... la vida personal dels dos, ara, és gairabé inexistent. Però plena.
    La nostra societat i govern no cuida gens la maternitat/paternitat.

  • Abril

    Recordo l'embaràs com una època molt creativa. Escrivia molt i mirava moltes pel·lícules. Una bona etapa. No tenia feina i vaig fer 1entrevista en una botiga. Em diuen que si però abans de signar el contracte confesso que estic embarassada. Diu que no em pot contractar, q un cop tingui el fill em farà fora i que el puc denunciar. Dic q això (denunciar) no és el que penso fer. I dic la veritat. Però no em contracta. Era un bon home, recordo pensar. Només tenia por i la por de vegades ens fa actuar així.
    En L neix, és un bon part. Però no sé, no tinc instint... El 1er dia no ell vull agafar en braços, per inseguretat, només estic bé amb ell al llit, allà sé que no caurà o etc. Als dos dies el visiten la seva familia paterna (són de França) i per aquest motiu es queden a casa. A casa! Ens invaeixen.Durant 3 setmanes. Circulen diferents familiars a casa. Em molesta quand l'agafen com si fos 1joguina ells i els nebots de 7anys i els seus pares ni tan sols em demanen 'permis'. Els hi diuen: el vols agafar? Té (veig com les petites mans maldestres e inexpertes d'aquells nens de 7 anys agafen als meu fill). No em trobo. Només em vull tancar a l'habitació, amb en L però no puc. Invasió.

  • Mama Panda

    6anys per quedar-me embarassada. Tractament FIV tot va anar bé. Part induit . Lactancia dolorosa 4 mastitis, perles i obstruccions. Fa 18mesos que no dormo mes de 1hora 30min seguides. Estic esgotada. El puerperi molt dur emocionalment. Es fan moltes classes prepart però molt poc et preparen per la realitat de esdevenir mare.Que trobo a faltar? Em trobo a faltar a mi. Els models de criança actuals i la vida laboral no estan sintonitzats. La culpa, la maleida culpa sempre esta pressent, sempre em sembla que no arribo a tot. Al ser mare "gran" també tenim els avis grans i no tenim l'ajuda que abans es tenien.

  • Laia

    Fins el dia que vaig saber que estava embarassada, dubtava en si volia ser mare o no. El buscàvem, però era una divisió constant de por a perdre la meva vida: treballar tant com volia, esport, muntanya, parella...em quedo embarassada ràpid. Durant l'embaràs, em sentia jutjada per no mostrar una felicitat absoluta. Tenia por al que venia. Em trobava molt bé i vaig poder fer vida "normal" fins qüasi al final. No tenia una idea exacte de part, no volia generar expectatives. Que anés bé, això era tot. Des que vaig trencar aigües fins que vaig tenir el meu fill en braços van passar 28 hores. Finalment va acabar en cesària però tots dos en perfecte estat. El post part, horrible: nadó plorant, jo també. No enteníem que li passava, no tenia llet, enganxat tota l'estona al pit, un et diu una cosa, l'altre un altre...cada cop que li tocava menjar jo mirava al cel. Enfadada amb el curs prepart. Molt parlar del part i del romanticisme de la lactància materna però no dels inconvenients que la mateixa té, als alts i baixos emocionals, al no explicar-te que no passa res si sents que no estàs enamorada del fill. Vaig passar al bibe i vaig començar a gaudir. No sóc més feliç, sóc diferent.

  • Griselda

    Part provocat, 41+3 setmanes, no baixa i acabem amb uns fórceps. Em sento en un part informat i respectat en tot moment, amb tota l'atenció mèdica necessària. Això no treu els 7 punts i la rehabilitació de sol pèlvic que he hagut de fer durant quasi un any, i per privat ja que per desgràcia a nivell públic tot va molt tard (encara no estaria ni a mig camí de la rehabilitació). Problemes per donar el pit superats als 20 dies. Molt suport de la parella, la família part respectant-part intrusiva (com a tot arreu suposo).
    Difícil tornada a la feina, reestructuració de plantilla, acomiadaments. I jo, en un any, no he avançat. Sóc la que abans feia moltes coses però ara "no hi ets per la tarda no? ah tens la reducció..." Molt poca motivació per anar a treballar i moltes més ganes d'estar amb el meu fill i no perdre'm res!
    Contenta per com ho porto, tot i les males nits (16 mesos, encara fa pit i es desperta molt), emocionada de veure com les dones ens donem suport, però trista per veure com la societat jutja la maternitat i la veu com un tràmit i ens exigeix que tornem a ser les d'abans quan crec que és imposible. Ara, com a mare sóc una versió millorada de mi mateixa. Buscant el segon

  • Tanit_

    Embaràs desitjat i tranquil.Vaig parir en un hospital públic on, considero vaig tenir un part respectuós, amb professionals que em van acompanyar. Cada persona gestiona les seves emocions i dolors com pot, jo gràcies al ioga i la preparació mental (i finalment l’epidural als 8 cm!) vaig viure una experiència preciosa amb serenitat i molta joia. La maternitat els primers mesos: incertesa i descoberta, amb els ulls i amb el cor! Gestionar inseguretats i canvis hormonals, un repte. A vegades m’he sentit sola, encara que tothom em volgués fer costat. Reincorporar-me a la feina va ser difícil: deixar el meu fill des dels 4 mesos i mig a l’escola bressol a les 7 del matí perquè tots dos treballem en una altra ciutat i no tenim avis que ens puguin ajudar; haver de treure’m de llet, tancada al lavabo de l’oficina, perquè vaig triar fer LME fins als 6 mesos;... I que el pes de la casa i la cura del petit recauen més en mi, perquè treballo menys hores... Però intento viure cada dia de manera conscient i positiva, gaudint en família, del co-llit i l’alletament, perquè aquest és un temps limitat i preciós. Intento escoltar-me, respectar les emocions i estimar-me per poder estimar millor.

  • S

    Jo sempre he volgut ser mare, però no em calien fills biològics. Volia ser mare jove, amb parella o sense. Però quan vaig conèixer la meva parella vaig canviar d'opinió, el que volia era formar una família amb aquella persona. El primer membre que vam unir va ser una gata, que estava molt malalta, que em va despertar tots els instints, que l'hem cuidat i cuidem. I al cap de res ja buscàvem el nostre primer fill. Embaràs perfecte, a excepció de nàusees, part inducció enganyada, però va néixer molt ràpid, no fos cas que naixes en dissabte, no va ser bo, però tampoc dolent. Post part genial, pujada de llet super ràpid, pits a l'aire durant 3 mesos. En aquell moment no treballava, vaig tornar a treballar i estudiar quan tenia 11 mesos, lactància fins que va voler, 21 mesos. No hem dormit en 2 anys i mig. Ara esperem el següent, embaràs bo, amb més nàusees i més malestar, treballant, acabant un màster, no dormint prou. No ho canviaria per res del món. Per la feina no veig despertar al meu fill entre setmana, però el seu somriure a primera hora d'un dissabte no te preu. Ens vam preparar molt pensant que no tornaríem a dormir, que hi hauria plors, etc. i gaudim cada moment al màxim!!