Les vostres històries:

• Xavier Marti López

  L’estiu del 1969 jo era un adolescent de 13 anys, i el meu criteri estava força influenciat per la propaganda ianqui que ens arribava per terra, mar i aire. No em vaig quedar despert la matinada en què els astronautes se suposa que trepitjaren la lluna, encara que l’endemà la tv en blanc i negre de l’època en va repetir una vegada i una altra les imatges, mentre sentíem un Jesús Hermida emocionat, que sucumbia èpicament a les gestes espacials dels americans del nord. Crec que va ser un anunci publicitari d’exhibició del potencial tecnològic d’una nació que volia donar al món un missatge de poder econòmic, polític i d’hegemonia militar. Amb els anys,la convicció que potser tot era un muntatge ben planificat i ben teatralitzat ha anat guanyant punts en la meua concepció del que va esdevenir. “Us ho creieu tot!” cridava un llaurador de l’horta, dirigint-se escèptic, als espectadors de la tv d’un bar, mentre bevia un cafè. Potser tenia raó.

• NúriaM

  Tenia 4 anys. Feia calor. Teníem tot obert de bat a bat i la persiana verda passada per la barana fent ombra al balcó. El tv, un zenith, acabat d'estrenar per l'ocasió. El pare va trobar que era una bona excusa per comprar el primer aparell. Jo recordo estar sota la taula mirant amunt i suposo que les notícies del Telediario tv1, no havia d'altre, i en matisos de grisos veure la peuada a la imatge.

• Antoni Segura Riu

  Amb una enorme expectació, jo la nit anterior ja vaig preparar tot el material necessari per tenir de primera ma el record d'aquell dia especial: taula del menjador de casa, trípode i la màquina de fotografiar. Tinc 12 fotografies d'aquell dia i una mes d'un collage que vaig fer amb pósters que van sortir en una revista arran de la visita que van fer els astronautes a Espanya. Es poden dir moltes coses de l'arribada de l'home a la llunya, fa poc temps va venir a Lleida un dels astrofísics de la base de seguiment de satèl·lits de la NASA i INTA. Segons Neil Armstrong "Sense les vítals comunicacions mantingudes entre l'Apolo XI i l'estació madrilenya el nostre aterratge en la Lluna no hauria estat possible" Tot això i la xerrada que ens va fer l'astrofísic, molt interessant, i els projectes que ara porten a terme en fa pensar que tot és possible, l'arribada i més.

• ViperaAsis

  Jo vaig néixer el 24 de Juliol. El dia que van tornar.

• Josep Mª Bisbe

  Aquell dia jo tenia 15 anys i en la casa no teniem TV, però jo tenia una radio preparada. Al despertar-me vaig engegar la radio però sols vaig poder sentir com el Cirilo Rodríguez deia " i mentre veiem els astronautes damunt la lluna tanquem la connexió" . Hauria d'haver posat un despertador, però no en tenia.

• Victòria Almuni Balada

  Jo tenia 7 anys i la meva germana 4. Estavem amb els nostres avis materns, uelos com es diu a la zona del Maestrat, passant les vacances. La televisió estava a una entrada molt gran que antigament havia estat cafè. Com que no teniem sofàs, ens preparaven una cadira tombada amb el respatller inclinat i coixins, així podiem estar assegudes al terra i regitades al respatller. Ens van deixar quedar per veure l'arribada. Ens va semblar fascinant en aquell moment. Sempre ho he recordat.

• Bernat

  Havia anat amb el meus pares de viatge a Londres. Tenia 16 anys, a punt de fer-ne 17. Ens allotjàvem a l’hotel Savoy. Aquella nit ens vam aixecar per veure l’allunatge en directe a l’habitació de l’hotel. Confesso que va ser molt emocionant, especialment mentre esperàvem la connexió amb els astronautes amb en Jesús Hermida posant el seu to dramàtic habitual. El tema dels viatges espacials m’apassionava. Llegia tota mena de llibres i buscava informació per tot arreu perquè aleshores no hi havia internet, esclar. El que més em consta entendre ara és com s’ho van arreglar els tècnics de la missió tenint en compte que la informàtica estava a les beceroles.

• Cesqueralt

  Relat inèdit de la meva mare, Dolors, 75a No sé com explicar-ho, aquella època la tele era en blanc i negre, i la gent érem diferents d’ara A casa tots se’n van anar a dormir, jo hem vaig quedar desperta fins a les tres o les quatre de la nit, no ho recordo gaire be. Però va ser un moment molt impressionat quan es va obrir la porta de la nau hi va sortir l’Amstrom. Estava caminant sobre la Lluna!! Semblava impossible, no m’ho creia, però era real. Em vaig emocionar moltíssim, per mi va ser un espectacle mai vist.

• Joaquim Morera Amat

  Jo tenia 15 anys acabats de fer el maig. Estavem a Santander a l'Hotel Real, un hotel de 5 estrelles, tot un luxe, amb motiu de la celebració dels Campionats d'Espanya de Natació, ja que el meu pare era el secretari de la Federació Espanyola de Natació (FEN) i tots els directius s'allotjaven en aquell hotel, llavors bastant decadent i deteriorat, no com és ara, una vegada reformat. Sempre m'havien fascinat les novel·les de ciència ficció i d'aventures, era un àvid lector de les novel·les de Jules Verne, que ja havia escrit una novel·la sobre el viatge a la Lluna, i d'Isacc Asimov, del qual m'havia llegit tot la saga de les Fundacions, a més de ser un cinèfil empedreït que havia vist com tres o quatre vegades la pel·lícula "2001, una odisea en el espacio" del gran Stanley Kubrick, estrenada un any abans, en versió castellana, naturalment. Nosaltre no teniem despertador i varem demanar que ens truquessin per llevar-nos cap a les 3 de la matinada, que era l'hora prevista per a l'allunatge, però, malauradament, no ens van trucar ens vam perdre la transmissió en directe, tot i que al llevar-nos el telediari ja repetia les imatges de N. Armsgtrong posant el peu a la Lluna . Emocionant.

• Maria Rosa Salvadó Masdeu Masdeu

  Soc de Barcelona. Tenia 16 anys. Estavem al menjador de casa el pare, la mare, l'àvia Rosa, la meva germana i jo. La veritat és que va ser fascinant. Ens ho vam empassat de totes totes, ho dic per la" llegenda urbana" de que la cosa no va funcionar i com que hi havia tot el món mundial pendent de l'arribada de l'home a la lluna, doncs van emetre les imatges fetes en un plató. Fallades tecnològiques a banda, hi ha una altra possibilitat pel que fa a la sospita de que allò en realitat no va passar. La meva àvia Rosa es va passar tooooota l'estona dient que això d'anar a la lluna s'acabaria en tararit, perquè era el tro de la Mare de Déu i que, per tant, ni tocar-lo i menys passejar-s'hi. I ara parlem de cinema. Fa anys vaig veure una pel·lícula encisadora: The Dish (Austràlia,2000), sobre el paper del Radiotelescopi australià Parkes, de 64 metres, que va fer realment possible -si va ser cert- la retransmissió dels primer passos de l'home a la Lluna. Gran peli!

• Xavier Vicens Burgués

  Estic molt content perquè veig que heu fet cas de la meva proposta d'engegar aquesta secció que us vaig fer fa uns quants dies. El meu germà Ramon i jo estàvem a les Colònies Canterelles d'Estiu de l'Orfeó Lleidatà a Tírvia, teníem 9 i 8 anys, recordo perfectament que aquella nit vàrem estar jugant a la plaça del poble fins que va arribar l'hora, llavors vam entrar al bar del poble per poder veure com el Neil Amstrong trepitjava la lluna, estàvem tots molt emocionats i érem conscients de que vivíem un moment històric, a la casa de colònies no teníem aparell de televisó.

• Francesc Morera Amat

  Soc el germà de Joaquim Morera Amat que ha fet un escrit comentant aquesta fita de l’arribada a la lluna el 1969. He d’afegir a el que ha dit que en aquells temps no hi havia costum de posar un aparell de televisió dins de les habitacions, ni en els hotels de cinc estrelles com el esmentat pel meu germà. Recordo que ve tenir de baixar al hall de l’hotel on hi havia un televisor de tubs i encara en blanc i negre per poder veure les imatges en directe o en diferit de l’allunatge. A l’igual que el meu germà també soc cinèfil i m’encanta sobretot el cinema de ciència ficció. De fet he de dir que aquesta passió pel mon de la imatge i la fotografia ja ens la va inculcar el meu pare que també ho era i que sempre que podia ens portava als cinemes de la nostra ciutat a veure les ultimes estrenes cinematogràfiques, fos cinema estranger o les típiques espanyolades dels anys 60 encara sota la dictadura del general Franco. He de dir que aquesta afició pel cinema ens va portar a comprar-nos una càmera de cinema en format Super-8 on filmàvem en rotlles de tres minuts de durada els documentals de les nostres excursions i viatges. Una altre de les nostres passions. Amb els anys el que va començar c

• Francesc Morera Amat

  El meu germà fa referencia a una pel•lícula del director de cinema Stanley Kubrick “2001 una odissea del espacio”, pel•lícula que ens va marcar molt i que els que vam néixer a la dècada dels 60 recordarem pel que va representar. He de dir que edemes nosaltres vam tenir el plaer de veure-la encara en format de Cinerama, una sistema de projecció en els cinemes que era molt evolvent i que es feia sobre una pantalla corba de 180 graus. Es projectava al Cinerama del carrer Florida Blanca de Barcelona del que la sala agafava el nom. Be com tots sabeu el senyor Kubrick es el culpable del mite que l’arribada a la lluna va ser una estafa i el que la va recrear en un plató va ser ell a canvi d’uns favors que devia a la NASA. Es la famosa conspiració que encara avui dia ens envolta i on el You Tube esta ple de reportatges i documentals que intenten demostrar que tot va ser una presa de pel perquè els Estats Units poguessin guanyar la guerra tecnològica a Rússia en plena guerra freda. Jo no se si va ser un engany però he de dir que per els que ho vam poder veure en directe va ser una experiència que no oblidarem mai.

• Artur Armengol Furriols Furriols

  Tenia disset anys i en una tele que feia poc que havíem comprat,de matinada ho vàrem seguir com qui no s' ho acaba de creure, com si nosaltres també fóssim part de la història. Va ser impressionant.

• Moises Roig Terrades

  La meva dona., el meu fill de un any i mitg i una nena de tres mesos en un balneari prop de Ribes deFreser. Quina nit! Devant la tele en un moment donat vaig sentir un dolor terrible, creia que la dinyaba. Vaig acabar al Hospital de Campdevanol. Vaig tenir el meu primer atac de pedra. La dona espantada, els nens plorant. Als 81 anys per fi e ronyo ha explotat. I ja me l'han. Extirpat. Ara puc veure la lluna desvirgada per l'home. Ben tranqui amb la dona els tres fills i uns nets guapissims. Gracies, lluna! No la trepitx.eu mai mes

• Miquel Àngel Tur

  Jo tenia set anys el pare va venir i em va treure del llit quan encara tenia molta son. Vam anar al menjador. Un d'aquells menjadors amb sofà a una banda, la tele a l'altre i la taula rodona al mig. Vam seure tots els de casa al sofà, ens posarem a mirar la tele i vam arribar tots a la lluna.

• Guillem Volart

  Tenia dotze anys i era de campaments amb el cau a Arbúcies. Com a cosa especial, vam baixar a la vila per anar a un bar que hi hagués televisió. No recordo una emoció especial (potser ja en aquella època ens havíem acostumat a les pel.lícules de ciència ficció). Entre els parroquians n'hi havia algun que sostenia que allò era mentida:-) Més emocionant va ser el retorn de nit i amb lots al lloc d'acampada que, si mal no recordo, era a la Font de la Torbadora (si hi ha algun arbucienc i no l'he encertada, ja m'ho dirà ...).

• Ramón Orquin Resa Resa

  Tenia 25 anys, el meu pare en va cridar per veureu una mica abans de que pases, hu vem viure tots dos, la mare dormia, a titol anecdotic us dire que la revista La Gaceta Ilustrada, va fer un seguit de reportages de tot el proces de envia un home a la lluna per part del govern america, van ser moltes semanas de publicacio, hu tinc tot encuadernat i es tot un llibre, tambe us dire que jo hi pugut tocar una part de las pedras portadas a la terra i me hi pugut posar un trage espacial, aixo hu vaig fer al final dels anys 70, concretament al any 77, sempre he seguit tot el proces de aquet viatge.

• Esther Lara Suriñach

  Jo tenia tres anys, la meva germana dos, i el meu germà sis mesos. La meva mare sempre m 'ha explicat que no ens van despertar, no es van llevar ni els meus pares. O sigui que vaig viure l'arribada de l'home a la lluna dormint, i tampoc no tinc cap record que m'ho expliquessin en llevar-me. Quin greu em sap!!

• mercè casas

  Tenia 21 anys i esperava el meu primer fill. Tenia aquella son dels primers mesos d'embaràs , però entre becaines vaig aguantar fins que la TV va emetre l'espectacle. Semblava de pel·lícula , però era veritat. Què emocionant! Vaig pensar que aquell fill que portava a dins veuria moltes coses extraordinàries. Sempre ho he recordat.

• Mª Angels Viladevall i Solé

  Aquell estiu del 69, jo tenia 23 anys i el passava a Arenys de Mar, el poble de la meva mare, tots esperavem l'esdeveniment amb intriga, curiositat i emocio. Els meus records , son de que varen portar-me la televsio al meu dormitori, del primer pis, ja que a causa d'una grip, la de Hong Kong del 69, de la que varen morir moltes persones, jo estava al llit, des-de el mes de Gener, sense poder sortir ni del dormitori i menys, al carrer i aixo, va ser una gran distraccio per mi, de la que vaig gaudi i que va donar motiu per grans converses, que encara recordo amb emocio, com si haves passat ahir. Els comentaris de si era cert o no... pero jo, tant si ho era com si no, en aquells moments ho vaig gaudir hi molt!

• Lectora corrent

  Passàvem els estius a Arenys de Mar. La meva mare, que ja va preveure que seria una nit llarga, va comprar un munt de tortells a la pastisseria Danés. Els meus pares, els meus germans i jo vam estar davant del televisor tota la durada de la retransmissió. Anàvem menjant tortell acompanyat de gots de llet fresca. Va ser molt emocionant veure la primera vegada que una persona trepitjava la superfície del nostre satèl·lit. Des d'aquella nit, no puc evitar associar els tortells de can Danés amb l'arribada dels humans a la Lluna.

• Ana Aparicio Coca

  Érem quatre a casa, els pares, el meu germà i jo, que estava a punt de fer els setze anys. Tots ells s, en van anar a dormir i jo em vaig quedar sola amb el televisor Inter, al petit menjador que teníem. I recordo haver unit la meva soledat en aquelles hores, sense poder compartir allò que uns deien que era mentira i que jo m, esforçava a creure amb la soledat d, aquells homes. Els veia realment en un ambient tètric i llunyà en les imatges en blanc i negre i no massa bones que rebia. El que si recordo és que el meu cervell no acabava de comprendre la magnitud del fet, però el meu cor, per altre banda, em feia sentir que estava visquent una cosa diferent a tot. Com dic, recordo haver-me trobat molt sola, com ells, pensant en l, immensitat de l, univers.

• Pere Roca Alamarja

  Feia la mili, vaig buscar per tot una tele per veure-ho No en vaig trobar cap. No interessava .

• David Sabatés Coll

  Jo estava a punt de fer sis anys. Els meus pares ens van treure del llit a tots els germans perquè pŕesenciessim el gran esdeveniment. Jo estava recolzat a la porta de la meva habitació que donava al menjador on tothom estava molt excitat. I em vaig adormir allà, de peu , i no recordo pas haver vist el gran moment.

• Jaume Agustí Cullell Cullell

  Em sembla que els humans hem viscut més a la lluna que a la Terra, si no fos així no la tinfriem com la tenim.

• Joan Batista Guillot Quintana

  Si, me'n recordo : ...i sobre tot de la felicitació de Franco : " És una prova de la unitat i la fermesa del poble rus"... o quelcom de semblant. Em vaig quedar embaladit i bocabadat mirant la telé. ...no puc dir res més. Llavors jo tenia 27 anys,

• Victoria-Olga Catalan Fernandez

  Vaig veure o més bé sentir l´arribada (encara no tenÍem TV) per radio, els meus pares encara vivien i jo era amb ells, a FIGUERES, va ser molt emocionant, quasi bé no ens ho poÍíem creure. ¡ FRANCAMENT EMOCIONANT ¡

• Fulgenci Martinez Rosique

  Molt fàcil : aquell dia (i tot l'estiu) estava al campament militar de Els Castillejos fent la mili (en deien IPS) i no ens em van enterar de res, ni jo ni ningú . No hi havia diaris, no hi havia teles i l'exercit no ens va informar de res. Segurament no els semblava important malgrat els EEUU fossin molt amics d'Espanya. Fins finals d'agost que vaig tornar a casa no me'n vaig assabentar!!. Encara que al 69 les coses anaven canviant, era tant trista l'Espanya del franquisme!!.

• Antoni Cuarench Fort

  Llavors tenia 32 anys. Em va satisfer l'èxit per haver assolit un repte extremadament difícil i perquè als Estats Units hi havia un president; el John F. Kennedy que inspirava confiança i era una esperança pel mòn. Sempre m'ha interessat l’astronomia però, la que no es fa de cara a la galeria. (En altres àmbits de la ciència em passa el mateix) Per altra part sóc bastant pessimista pel que fa a la conquesta de l'espai, si no hi ha un gir espectacular, abans, haurem destruït el planeta terra.

• Rosa

  A punt de fer els 13 anys, aquells dies de juliol estava de campaments a Andorra, en un prat lluny de qualsevol població. Només recordo que, estant a Andorra la Vella al migdia, vam entrar en un bar i, sense prendre res perquè no portàvem ni cinc, vam veure a la tv l'astronauta que posava el peu a la lluna. Les imatges borroses i en blanc i negre d'una pantalla de tv que quasi tocava el sostre ens van fer poc efecte. Però recordo que vam dir que era un dia històric. Sempre m'havia pensat que aquelles imatges les havíem vistes en directe i tot just ara m'adono que devien ser les del "telediaro". Però al capdavall, per a nosaltres, allò realment important van ser els vuit o deu dies de campament a Andorra.

• Anselm Crusells Domingo

  El 20 de juiiol de 1969 jo tenia 13 anys, el curs següent havia de fer 4rt de batxillerat amb l'anomenada revàlida elemental. Aquell estiu els meus pares estaven pensant en comprar una televisió, però el que els frenava una mica era que tenien dos fills estudiant, i una televisió podria distreure'ls. Al final van comprar la televisió la setmana abans de l'esdeveniment. La nit del dissabte al diumenge, del 19 al 20 de juliol, no vaig dormir pràcticament gens. Televisión Española havia de televisar en directe l'arribada de l'home a la Lluna i recordo que deien que cap al vespre tard hi conectarien en directe, crec que amb Cabo Cañaveral, perquè en poguéssim ser testimonis hstòrics. Però la connexió en directe no acabava d'arribar mai, vam estar pendents pràcticament tota la nit i no va ser fins quasi a les set del matí que vam poder veure, en unes imatges bastant clares, el mòdul llunar aterrat i un astronauta que intentava xafar la superfície de la Lluna. Neil Armstrong va fer la famosa petjada amb la bota i uns saltirons lents demostrant la menor gravetat de la Lluna. Algun vehí deia "Tot us ho faran creure", però sempre he estat molt orgullòs de poder-m'ho creure i gaudir.

• Josep M. Gibert

  La trobareu recollida al següent enllaç: https://elmon.cat/bellaterradiari/lentrevista/entrevista-josep-maria-gibert-enginyer-nasa Salutacions cordials Josep M. Gibert

• Enric Capdevila Torres

  Soc nascut i visc a Solivella (Conca de Barberà), del maig de 1961. A casa no teniem tv, i amb el pare anarem al Bar de cal Travé per contemplar l'arribada a la lluna. El lloc era ple de gent. En un primer moment un gran silenci a la sala del bar, després un gran aplaudiment de tothom. Recordo com un moment emocionant per tots els allí presents.

• Ceuta

  Tenia 9 anys. Passàvem les vacances a casa els avis i s’acabaven de comprar un televisor. La meva mare em va despertar i ens vam posar tots dos davant l’aparell. La càpsula estava immòbil sobre la superfície lunar i la càmera que enfocava l’escala ja estava desplegada captant les imatges. Va passar molta estona, més d’una hora, i no apareixia cap astronauta. Jo m’adormia, em rendia, deia: “és igual, mare, tinc molta son, m’és igual la lluna.” Ella insistia i al moment culminant em va aguantar el cap perquè visqués aquell instant irrepetible.

• Blanca Masvidal Calpe

  Jo tenia 6 anys, els meus germans, 7 i 3 i la meva germana petita, a punt de néixer. Ho varem viure a Cabrils, a casa els meus avis materns. Els pares ens van llevar de matinada al meu germà gran i a mi, van considerar que ja teniem edat per a viure i recordar aquell esdeveniment. Només recordo això: l’emoció dels adults (pares i avis) i l’excepcionalitat del moment.

• Maria Irene Anglada Badia

  Jo vaig aguantar davant la tele tota l’estona, la família se’n va anar al llit i quan ja baixava l astronauta els vaig avisar i es van llevar per a veure-ho. Quina son, mare meva!!!

• Jordi Pagès Fortuny

  El mateix dia que l'home arribava a la lluna, tres companys i jo assolíem el pic de l'Aneto per primera vegada. Sabíem de l'intent de l'anada a la lluna però no si tot havia anat bé. Va ser al tornar, tots quatre dins d'un 600, quan vam poder preguntar a una persona el resultat del viatge: "tot els ha anat bé" va respondre. Vam estar contents, vam sentir-los més a prop.

• Maite Ferran Marquès

  Jo tenia 9 anys. Llavors vivíem en un mas, prop del poble, al final del carrer principal. Cada estiu, desprès de sopar surtíem a la fresca amb tota la colla d'amics del carrer. Els pares i veïns també sortien a la fresca. Recordo aquella nit, mirar la tele. Una tele en blanc i negre. I els crits de la meva mare, sorpresa, contenta, pel que acabavem de veure, "l'home acabava de trepitjar la lluna". Sempre m'ha acompanyat aquella imatge de la petjada sobre la lluna.