Les vostres històries:

• Vicki Mcguire

  Han tornat de colònies 10 dies amb el Xanascat, una ha fet un curs de monitor i els altres alguna setmana de casals d'estiu. happy wheels Mirem de prioritzar l'any dels fills. Les despeses de d' hipoteca, salut i altres no s'aturen i ens toca estalviar per l'inici de curs, assegurances, matricules esportives, etc. a principis del curs escolar. Farem escapades curtes per trencar una mica la rutina poca cosa més. No dóna per molt tot i tenir feina i qualsevol petita sortida cal multiplicar per 5 les despeses. Els aturats ni m'ho vull imaginar.

• Maurici Cuesta Labèrnia

  Tres mesos de vacances a Eivissa, on vaig néixer, són una passada. Fins als 12 anys, anant a la platja amb la meua mare i la germana, cada dia. En ocasions, una setmaneta a Formentera. A la tarda, bicicleta i jocs amb amics. Per tornar a casa, ma mare ens avisava cridant des del balcó. Sense mòbils! Des dels 12 anys, als estius, treballant i compaginant-ho amb platja i sortir de festa. Una meravella d'estius. Segueixen sent-ho.

• Narcis Caner Mascort

  Ha on estiuejava Jo, enlloc , nascut a Calonge l'any 41 , amb el para treballant al Poble Nou a la Renfe , perquè a el tren petit de Palamós del qual n'era soci cooperativista , no hi tenia feina a la tornada del front , bé temporada a casa dels avis a mig pagès ( per allò de la misèria ) gana els meus pares , jo només misèria , colegio a datos a Calonge , a datos a Palamós , els estius i a vegades els hiverns , fent de pastor i de gos amb un ramat petit de cabras , als 14 anys (abans) vaig començar a apendre de cambré , fins els 29 anys a l'hosteleria d'aquells temps amb jornades a vegades de 18 horas , (no sempre , el mínim 12) els hiverns de manobra i després de aprenent de serraller , com veureu , els records del meus estius són espectaculars

• piluca

  Vam començar quan els nens eren petits, amb una tenda de campanya, voltant pel Pirineu, on no feia tanta calor com a Barcelona. Mica en mica vam anar eixamplant el nostre radi d'exploració: per Espanya, França. I més lluny d'Europa. Aficionats a l'art, la història, la cultura...El què al principi va ser amb una tenda petita , es va convertir en una de gran, una caravana, i finalment una autocaravana. Fins que els nois es van fer grans i vam seguir visitant món nosaltres sols. Hem gaudit molt veient tantes coses interessants, no te les acabes..... També ens hem llençat a pujar a l'avió, no tot es pot visitar per carretera. El Món et regala moltes vivències què només tu les pots sentir, i t'omplen de satisfacció. A gairebé tots els llocs que hem visitat diverses vegades, hi hem trobat molts avenços. Recordo la gran diferència entre el 1979 que vam visitar Praga, i el 1993, que hi vam tornar, vaig sentir una gran emoció en veure com aquella gent per fi gaudia de llibertat, després d'obrir-se el Mur. No tinc paraules per expressar-ho.

• Josep de cal Xato

  L,any 62 jo tenia 7 anys, vivia a Molins de Rei. Va ser el primer estiu que vam anar a Gosol. El tren de via estreta, els "Catalans", ens va portar de Sant Vicenç dels Horts, fins a Martorell, on vam fer transbord a uns vagons de fusta, amb bancs correguts, passant per Manresa, i tota la riba del Lobregat, on hi havia una munió d'estacions en Colonies textils, seguia per Berga fins a Guardiola de Berguedà, on el tren feia final. Allà ens venia a buscar un Land Rover , el de Cal Vermei, i cap a Gosol, per una pista de terra no apta per a turismes. Uns amics dels pares, l'Angel del Bar Sport, ens va deixar una casa, Cal Antonet, preciosa, encara en peu, perque jo estava prou malalt, i em convenia "prendre els aires", deien els metges. Van ser uns quants anys, fins els meus catorze. El tren va desapareixer. Ara nomes arriba a Manresa. La carretera es va anar asfaltant, primer fins a Saldes. Com en cansava molt al caminar, el pare va negociar amb un veí, en Carol, que em deixes la seva euga, la Xata, que em portava, ella a mí, a descobrir els voltants del poble. Primeres ascensions al Pedraforca, al Cadí, a la serra del Verd, ja més gran fins a Andorra, per rutes de contrabandistes.

• El lloc on jo estiuejava, era el paradís: Amistat, llibertat, diversió, natura.... el més bon record de tota la meva vida. I per rematar-ho, la Festa Major.

• LauraCMaresme

  Era una nena esprimatxada de ciutat. Filla única que vivia amb els pares i avis a Sant Andreu del Palomar. A l'estiu (1962 a 1965) em transformava en una petita salvatge. L'àvia no era tan patidora com la mare i em deixava més a la meva, Anàvem a Santa Eulàlia de Ronçana al Vallès Oriental, a la zona del Rieral. Hi havia diverses cases de pagès i una ens llogava un piset on passàvem l'estiu. Els pares venien el cap de setmana. Anar tot el sant dia amunt i avall amb els fills dels pagesos. Veure néixer tot tipus d'animals de granja. Recollir avellanes quan tocava o ajudar a donar menjar als pollets de la granja. Anar al gorg a banyar-nos amb els pares el diumenge. I anar a l'envelat dels de debò quan arribava la Festa Major al casc antic del poble, força lluny d'on estàvem. Calia travessar un petit bosquet de roures o d'alzines per anar a comprar aquells productes que no tenien els pagesos. S'ha de reconèixer que es guanyaven força bé la vida. Treballaven de sol a sol però tenien un cotxe fins i tot. Els pares mai no en van tenir. Viatjàvem amb el cotxe de línia. Quan tornava a ciutat m'ofegava una mica. Al cap d'uns anys els camps van acabar urbanitzats i plens de xalets!

• Jordi Rubio Barris

  Si algun lloc es mantenia any rere any era anar a passar uns dies a Torrechiva, a l'interior de Castelló. De petits no ens hi agradava anar. Vivíem a Sant Cugat del Vallès i el viatge en 600, 6 persones amb la baca plena fins a vessar. Marxàvem de matinada i arribàvem de nit. Torrechiva era un d'aquests petits pobles que hi ha per Espanya, de secà, petit, la casa molt vella i plena de bitxos, sense aigua corrent i quasibé sense electricitat. Tan sols una bombeta per planta. A l'agost celebren la Festa Major que consistia en 2 dies de toro al carrer i embolat de nit fins altes hores de matinada. Intercalaven petites orquestres les poques hores que deixaven descansar l'animal. La festa es rematava amb el sacrifici de l'animal i posteriorment es feia un estofat que ens menjàvem tots els veïns a la plaça.
  Amb l'arribada de l'aigua corrent i la millora de les comunicacions Torrechiva es va anar acostant. No teníem telèfon ni televisió, però no paràvem a casa. El riu Millars ens dóna unes piscines naturals inigualables. A Torrechiva vaig donar el meu primer petó i allà he viscut alguns dels millors moment de la meva vida. Encara hi tinc la casa del besavi, ara arreglada.

• Jordi Rubio Barris

  Si algun lloc es mantenia any rere any era anar a passar uns dies a Torrechiva, a l'interior de Castelló. De petits no ens hi agradava anar. Vivíem a Sant Cugat del Vallès i el viatge en 600, 6 persones amb la baca plena fins a vessar. Marxàvem de matinada i arribàvem de nit. Torrechiva era un d'aquests petits pobles que hi ha per Espanya, de secà, petit, la casa molt vella i plena de bitxos, sense aigua corrent i quasibé sense electricitat. Tan sols una bombeta per planta. A l'agost celebren la Festa Major que consistia en 2 dies de toro al carrer i embolat de nit fins altes hores de matinada. Intercalaven petites orquestres les poques hores que deixaven descansar l'animal. La festa es rematava amb el sacrifici de l'animal i posteriorment es feia un estofat que ens menjàvem tots els veïns a la plaça.
  Amb l'arribada de l'aigua corrent i la millora de les comunicacions Torrechiva es va anar acostant. No teníem telèfon ni televisió, però no paràvem a casa. El riu Millars ens dóna unes piscines naturals inigualables. A Torrechiva vaig donar el meu primer petó i allà he viscut alguns dels millors moment de la meva vida. Encara hi tinc la casa del besavi, ara arreglada.

• EVA M. GONZÁLEZ NAVARRO

  Jo sóc de Barcelona i els estius els passàvem a Tivissa. Era arribar a l'alçada de la Font Vella, i agafar-me una mena d'atac de llibertat. Després d'estar durant mesos pràcticament "tancada" a ciutat, al poble tot el dia (i part de la nit), al carrer. Vaig tenir la millor adolescéncia, festejant amb tot tipus de nois, ballant a totes les festes majors de la comarca, passant els dies a la piscina municipal, passant les nits a la Baranova...... aixxxx!! Quins records i quin estius més meravellosos!! Estimo Tivissa!!

• Estiuejàvem a Vilanova i la Geltrú. Em passava l'estiu entre la platja i els solars que quedaven a la zona de Ribes Roges, on la familia tenia un apartament. Al matí platja i piscina de l'apartament i a la tarda a jugar a futbol, anar en bici, fer cabanes als solars,... M'agradava tant Vilanova que de gran m'hi vaig quedar a viure fins que em vaig adonar que es va convertir en una ciutat plena de franquicies, que tirava a terra edificis antics, potser sense valor arquitectònic però si amb molt de valor històric-sentimental. I plena de quillos-canis-pol·ligoners de l'extrarradi de Barcelona que feien insuportable aquella ciutat.

• Jo sóc del Pirineu. I el poble de la meva familia era Barcelona. Així que les meves vacances eren baixar a Barcelona i passar gairebé ñ els dos mesos entre el pis dels meus avis de les Corts i la torre que tenien a les Planes. Quan el meu avi acabava de treballar anàvem a menjar un mega gelat o un granissat a vegades al portal de l'Àngel i a vegades al carrer Vallespir. I els caps de setmana a la platja de Castelldefels a pasar el dia i on el meu avi em va ensenyar a nedar. Recordo la calor i el vano de la meva àvia. Els riures i confidencies amb ells. La resta de l'estiu a casa meva amics, bici, piscina i gelats i estones mortes al Passeig. GENIAL

• Maba66

  Tot i tenir una família humil aleshores, als estius els pares sempre ens procuraren uns dies de platja, i solíem anar a la costa brava: Llansà, L'Estartit, Blanes... Després, quan jo tenia 11 anys van comprar un apartament a Segur de Calafell, quan només alguns podien. Hi anàvem 2 mesos amb la mare. Carregaven el Renault 5 i cap a allà!! I no podíem córrer a mes de 100!!! Però tant era perquè el que ens esperava allà era fantàstic. Ho recordo amb nostàlgia, dies de colla amb amics, platja mati i tarda, gelat de tarda, trobades als autos de xoc, sortides al mini-golf, discoteca,...i també donant alguna classe de repàs per guanyar uns calerons. Van ser uns anys feliços...banys a la platja de nit de lluna plena. Agraeixo molt haver viscut aquests estius. Però allò va començar a créixer, a transformar-se, i nosaltres també, i ja no va ser mai més el mateix. Però en la meva memòria, amb 51 anys, guardo aquells estius, aquella candida adolescència, i a tots els amics amb qui vaig compartir tan bons moments.

• Judith Morera

  De ben petita estiuejava al poble del meu avi patern, Villafranca del Cid. D'aquests estius en guardo records meravellosos: els amics, els berenars a les coves del Forcall i a les fonts del Llosar, el primer enamoramen...i el dia de la tornada cap a Mataró, la plorera!!
  Quan vaig conèixer, al que és el meu marit des de fa més de 20 anys i que no és pas de Villafranca, vaig estar molts anys sense tornar al poble.
  Però quan va néixer el nostre primer fill vaig proposar a en Jordi de passar uns quants dies al poble. I així va ser quan l'estiu del 1999 vaig tornar-hi amb la família. Des de les hores no he fallat cap més estiu. Porto 18 estius seguits anant-t'hi amb en Jordi,l'Arnau i la Mireia. Ens hi estem 3 setmanes i gaudim dels amics,de la pau i calma que rodeja aquest meravellós poble del Maestrat, de les festes, de les llargues passejades, de sortir al balcó i veure com es pon el sol per les costeres ...
  I sabeu que és el m'agrada més? Doncs veure com els meus fills gaudeixen de tot això de la mateixa manera que ho gaudia jo. Tenen la mateixa il.lusió que tenia jo per retrobar-se amb els amics, i la mateixa tristesa quan se n'han d'acomiadar. I això em fa molt feliç!!

• Tota la familia, cosins germans etc vam estiuejar a Tona a la plana de Vic on hi havia una vella colònia d'estiuejants pel 3 balnearis de principis de segle: Roqueta, Codina i Ullastres. Desde principis dels 50 fins ben entrada la decada dels 80/90. Estius inoblidables de piscines., frontó, excursions, balls, 2 cinemes i bon menjar del lloc. Felicitat plena i molta, molta nostàlgia d'aquells estius de 600, minis, motos i Beatles !!!

• Josep Pérez Santiago

  Les meves vacances d'estiu tenien, com a espai, el lloc de tot l'any: la casa i el barri. Als pobres, l'oferta turística consistia en ventalls, finestres obertes i algun gelat. Estiuejar no era un verb que entrava al nostre diccionari.

• Anna Donés Mas

  A casa sempre hem sigut de mar, el meu lloc d'estiueig és el poble de Caldetes, de fet l'altre dia pensava que els meus fills són ja la 4a generació que estiueja en aquest poble que sempre ha estat lligat a les nostres vacances i al temps de lleure. La meva família hi estiueja fa més de 50 anys, i jo que en tinc 43 cada estiu he gaudit de Caldetes, el meu estimat poble. Matins a la platja, tardes als "caballitos",un bon gelat al Passeig dels Anglesos, sopars a la fresca i al setembre la Festa Major i el Correfoc! Ingredients perfectes per tenir un Bon Estiu! Abans els estius duraven 3 mesos ara no són tant llargs, però el lloc es el mateix i l'estiu és això tornar a Caldetes un any més i retrobar-nos amb la família, amics, i tots els records de tots els estius viscuts. Estius estupendus vora el mar!

• Piko

  Debía de ser cap els anys 50 a 60, ara tinc 75 anys, anavem al que es ara Platja d'Aro, recordo el nom de l'alcalde Sr. Cargol, no mes hi havia la clàssica botiga on podies comprar des de unes espardenyes a un joc de cafè , i un petit hotel que es deia Albatros, per arribar-hi amb un cotxe d' abans de la guerra, un vell Citroen carrossat de nou que li deiem una rubia, ara dirien una ranxera, preniem a Blanes la inacabable carretera de la costa amb infinits revolts fins a la platja on començava a construir-si algun xalet i molts francesos que llogaven habitacions a les cases dels pescadors, eren uns dies fantàstics per a un nen gracienc.
  Si la memoria no m'enganya. Quins temps ¡¡

• Maria Cristina Crusat Fradera

  Evidentent jo no prenia cafè, però allà em compraven els magnífics Frigo Dedo amb gust intens de maduixa. Amb els anys també he entès el perquè del cafè fora de l'hotel. I arribava l'hora de la migdiada. A mi no em feien dormir, però a ells els agradava estirar-se. Ens n'anàvem a l'habitació i era l'hora de jugar a les cartes de les famílies noves de cada any.
  I a la tarda, tornàvem a passejar, a xerrar, a beure aigua de les fonts, a arreglar-nos per anar a sopar i a dormir, sense tele, sense wifi, sense telèfon, parlant amb la gent, la de l'hotel, la de St. Hilari, entre nosaltres...
  
  Ara entenc que això és descansar i fer vacances. Llàstima que aquells temps hagin passat, jo ja no tingui 7 o 8 anys i els meus avis no hi siguin. Jo sempre recordaré aquestes vacances com les meves grans vacances!

• Maria Cristina Crusat Fradera

  Evidentent jo no prenia cafè, però allà em compraven els magnífics Frigo Dedo amb gust intens de maduixa. Amb els anys també he entès el perquè del cafè fora de l'hotel. I arribava l'hora de la migdiada. A mi no em feien dormir, però a ells els agradava estirar-se.Ens n'anàvem a l'habitació i era l'hora de jugar a les cartes de les famílies noves de cada any.
  
  I a la tarda, tornàvem a passejar, a xerrar, a beure aigua de les fonts, a arreglar-nos per anar a sopar i a dormir, sense tele, sense wifi, sense telèfon, parlant amb la gent, la de l'hotel, la de St. Hilari, entre nosaltres...
  
  Ara entenc que això és descansar i fer vacances. Llàstima que aquells temps hagin passat, jo ja no tingui 7 o 8 anys i els meus avis no hi siguin. Jo sempre recordaré aquestes vacances com les meves grans vacances!

• Maria Cristina Crusat Fradera

  Ara que tinc 41 anys entenc una cosa que vaig aprendre dels meus avis en els moments de vacances. Cada any se m'enduien a St. Hilari Sacalm en un hotelet, crec que encara recordo el nom, Fugaroles. Anaven a buscar la fresca, deixant la xaifogor del Maresme. Anaven a buscar descans, anaven a buscar relax. Cada dia la mateixa rutina, llevar-se i esmorzar a l'hotel, tot apunt. Passejar per alguna de les 100 fonts de St. Hilari. No era una gran caminada com les que fem ara, no es tractava de veure qui fèia més quilòmetres, no, simplement era passejar per passejar, moments de confidències entre avis i neta, moments de joc. De vegades anàvem a la piscina municipal, l'avi ens hi portava i ens venia a buscar, ell preferia anar a xerrar sota l'ombra dels arbres amb els altres hostes de l'hotel.
  Després de passar el matí, tornàvem a l'habitació a arreglar-nos per dinar. Vestidet, sabatetes i al menjador. Encara sento l'olor d'aquelles patates i mongetes bullides amb aquella aigua que les fèia tant bones o potser simplement eren bones perquè estàvem de vacances. I després de dinar el cafè. El cafè no el preniem mai a l'hotel. Sortíem a estirar les cames fins a la plaça de l'església. Segueix

• Júlia Dotras Garcia

  La major part de l'estiu la passàvem al meu poble, Canet de Mar. Sí, sóc d'aquelles persones privilegiades que va néixer en un poble d'estiueig. Els meus cosins, el meu germà i jo anàvem a la platja amb la iaia Tudis mentre els pares treballaven. Nosaltres ens tiràvem a l'aigua de cap mentre ella es llançava galledes d'aigua freda sense mai arribar a submergir-s'hi. Ens torràvem al sol, fèiem castells de sorra i després pujàvem cap a casa a dinar en horari particular de la família, quan gairebé era hora de berenar. Hi havia nits en què anàvem a veure a l'avi Quim cantar havaneres, o sardanes. Passàvem bona part del temps envoltats de gent gran, amb la iaia i les seves amigues. Recordo que els estius eren llaaaargs, però cada mes de juny ja ens hi esperàvem amb tantes ganes com les que no teníem a l'hora de tornar a l'escola el setembre.

• Cesc4

  El meu lloc de vacances era a la platja dels Eucaliptus, al Delta de l'Ebre. Va ser el lloc on vaig veure amb els ulls la mar. Deuria córrer el 77 o 78 del segle passat i jo era un marrec de quatre anys. Aleshores aquell era un indret inhòspit per a uns aprenents de turistes que baixàvem des de Terrassa i se'ns feia estrany els arrossars i la vida pausada dels autòctons. A més era la única època de l'any que coincidíem tota la família al voltant de l'àvia.
  
  D'allà guardo el record d'amics que anaven i venien, de notar que cada estiu que passava m'anava fent una mica més gran i l'enyorança dolça d'una amiga que venia d'Aragó qui, com a la cançó, ara deu dormir entre les canyes..
  
  Van passar els anys i l'àvia ens va deixar
  
  I el centre de gravetat va passar a ser la tieta. Ella va passar a ser l'àvia, van arribar nous nets i jo vaig esdevenir un nou paper. Durant anys anava només a moments a veure'ls allà a l'estiu però va arribar el dia que el tiet va deixar de renovar el carnet de conduir i jo vaig acceptar amb gust ser el conductor que els baixava a mitjans de juliol. Però un dia també ens va deixar, la tieta, i un altre cop la vida em va fer canviar el guió.

• LaBultra

  Des de que vaig néixer, a Barcelona, l'any 1946, he passat els estius, repartits entre el mar i el camp, dos mesos, Juliol i Agost, a Arenys de Mar, el poble de la meva mare. Els matins, platja i per la tarda, passejar amb els amics i amigues, jocs i grans xerrades planejant el que faríem l'endemà. Arenys, era un poble molt tranquil, els que hi anàvem al estiu, generalment, era perquè hi teníem avis, o algun familiar, les meves amigues, la majoria eren de l'internat del mateix Arenys, on hi passava tot l'hivern, també, ens ajuntàvem amb els que venien de Barcelona a passar les vacances d'estiu, però aquests, no els tornàvem a veure fins el seguent estiu.
  A finals del mes d'Agost, marxàvem cap al camp, a Balaguer, un lloc meravellós i molt estimat per mi, allí, em sentia lliure, corrent per els camps, enfilat-me per els pallers, per els fruiters, menjant la fruita dels nostres arbres, préssecs, pomes, magranes, melons, síndries, anous, avellanes, tot lo del hort, hi teníem gallines, conills, ànecs, pocs, vaques, era un festival per mi, no parava, i per mes diversió teníem el riu Segre, per banyant-se cada dia, i de pas arreplagar delicioses mores.
  Era un estiu rodo, ara, ja no!

• sekare

  Fa mes de 50 anys que vaig al mateix poble, Salomo al Tarragones, el de la familia de la meva mare materna, estius de jugar al carrer tot el dia, nits incloses, nomes aparèixer per casa per fer els apats i dormir, sortir a berenar al bosc, dinars al riu molts cops.amb carro i mula,molts bons records, i aqui estic escribin dels meus estius passats, al mateix lloc i on espero puguerne gaudi de uns quants més.

• sekare

  Fa mes de 50 anys que vaig al mateix poble, Salomo al Tarragones, el de la familia de la meva mare materna, estius de jugar al carrer tot el dia, nits incloses, nomes aparèixer per casa per fer els apats i dormir, sortir a berenar al bosc, dinars al riu molts cops.amb carro i mula,molts bons records, i aqui estic escribin dels meus estius passats, al mateix lloc i on espero puguerne gaudi de uns quants més.

• sekare

  Fa mes de 50 anys que vaig al mateix poble, Salomo al Tarragones, el de la familia de la meva mare materna, estius de jugar al carrer tot el dia, nits incloses, nomes aparèixer per casa per fer els apats i dormir, sortir a berenar al bosc, dinars al riu molts cops.amb carro i mula,molts bons records, i aqui estic escribin dels meus estius passats, al mateix lloc i on espero puguerne gaudi de uns quants més.

• sekare

  Fa mes de 50 anys que vaig al mateix poble, Salomo al Tarragones, el de la familia de la meva mare materna, estius de jugar al carrer tot el dia, nits incloses, nomes aparèixer per casa per fer els apats i dormir, sortir a berenar al bosc, dinars al riu molts cops.amb carro i mula,molts bons records, i aqui estic escribin dels meus estius passats, al mateix lloc i on espero puguerne gaudi de uns quants més.

• batista

  Fa dies vaig explicar "la meva història", però no sé perquè no ha sortit.
  Vaig néixer el '42 que era "any de misèria" col·lectiva. Avi pescador, pare (invàlid de guerra), també pescador, mare super atrafagada. Als 12 anys carregàvem la barca de pesca amb nanses, xarxes i altres estris i ens n'anàvem tots a "passar l'estiu" a Sa Tuna (caleta de Begur). L'avi i el pare i sovint jo també, anàvem a llevar les nanses i les xarxes
  que haviem calat a la zona entre el Cap de Begur i Sa Riera. Llavors el peix cobrat (vull dir el peix pescat), anàvem altre cop amb la barca a vendre'l a l'hotel d'Aigua Blava o a Rest. de la zona. La mare agafava sovint la "rúbia den Mariano" i anava a fer les compres a Begur, acompanyada per mí mateix i el meu germà petit. El senyor Triadú ens deixava un local magatzem on vivíem. Passat l'estiu, a carregar el bot amb els estris altre cop i a L'Escala de retorn. Anàvem a "passar l'estiu" a Sa Tuna perquè allí podiem vendre el peix directament, és a dir a un millor preu, mentre que a L'Escala eren les peixeteries qui el compràven i qui fèien el preu.
  No va ser fins a finals dels '60, ja casat i emmainadat que no varem començar a fer vacances, anàvem a Eivissa.

• Jordi García Colomo

  Vivíem al Carmel. Eran al començament dels '70. Els pares no paravan de treballar per a els tres fills . Sovint agafava la bici i anava al Parc Guell. Ens banyàvem en qualsevol font.
  Altres dies la mare en portava a les cases on feia feines. Eran cases del barri de Sant Gervasi buides de families. En silenci vaig descubrir a Tintín i Asterix. La mare deia que ningu tenía que saber que jo hi havía estat allí. Aquesta ordre em motivava. Un parell de diumenges baixàvem a la platja de la Barceloneta. En autobús i caminant. El pare portava el parasol i anava siempre l'ultim. Vigilant, per que ell era el pastor del ramat, deia. La platja estaba separada per una valla de fillferro de la platja de San Sebastià que era privada. Ens colavem entre les onades i el fillferro portan la roba i el menjar sobre el cap. Ja eram feliços. Els pares ens van enseñar a ser feliços amb el que tens i no amb el que desitges. Entre setmana el pare tenía una feina d'estiu de vigilant d'obres al barri de Pedralbes. La mare deia que li teniem que fer companyia. Tots plegats dinavem amb un carretó que feia de barbacoa. I despres amb les meves germanes jugavam per tota l'obra.
  Eram una familia del Carmel.

• maria Àngels Petit

  A casa sempre hem estat de muntanya i els primers 13 anys de vida els vaig passar a Ribes de Freser. En aquell temps hi havia soldats arreu i el maquis campava per la frontera. Sí, Ribes era considerat territori de frontera. A partir de Ripoll s'havia de dur un "visado" jque la Guardia Civil et podia demanar en qualsevol moment. Nosaltres hi anavem en un tren de fusta que tardava 5 hores en arribar. Es dinava de carmanyola pels volts de Vic, que era la meitat del camí. Recordo com a Rives anavem de fontada i com jugava amb les fulles i les pedretes, a xarranca i a saltar corda. També recordo que vaig descobrir unca caseta meravellosa amb unes finestretes molt especials....sense saber que era un bunker!. Cada estiu pujavem a Núria. Era un temps en blanc i negre, i nosaltres que anavem curts d'armilla passavem l'estiu de rellogats a casa d'una vídua,

• egarenca

  Els meus avis i pares anaven a Platja d'Aro abans del 1950. Vaig néixer el 1956 i des de llavors que no li fallo a la meva platja. Amb el amics anàvem a berenar a l'hotel Columbus amb l'entrepà que les mares ens havien preparat. Aquest hotel estava als afores de platja d'Aro, era lluny. Anàvem pel Ridaura i era una mica perillós. Ara és al bell mig del poble, rodejat de torres, apartaments i botigues. Moltes tardes marxàvem cap al Cavall Bernat, arran de mar. Ara està tocant la paret. Fèiem els camins de ronda fins a Sant Antoni de Calonge. Impressionat, indescriptible i inoblidable.

• Els meus estius eren a la piscina del barri de Sant Andreu i pels vespres la gent portava menjar i sopàvem junts. Hi havien molts solars i molt espai per jugar, per anar amb bici amb els amics i per jugar a bote bote, a pilla pilla, a la peste alta, a fet i amagar, a futbol, a matar (amb la pilota), al mocador..no marxàvem de colònies ni cap govern, ong o fundació feia campanya perquè no hi hagués cap nen sense colònies..perquè no calia, ni érem infeliços per no anar-hi..de fet, quan hi havia una activitat -la que fos- la valoràvem molt i la gaudíem moltíssim..ara tot són activitats a tot hora..i els meus fills em demanen si us plau, estar a casa i mirar la tele o no fer res..perquè no volen estar sempre fent activitats..i tenen raó..nosaltres ens avorríem sovint i inventàvem i imaginàvem per passar l'estona. També teníem més germans i era més fàcil passar-s'ho bé.

• Judit Ripoll Pérez

  Els millors estius de la meva infantesa els vaig passar a Gósol.
  Acabada l'escola els pares ens enviaven amb els meus avis a passar-hi les vacances. Recordo l'odissea per anar-hi: set persones més 3 gàbies d'ocell dins d'un Renault 6 recorrent una pista infernal des de Saldes a Gósol.
  L'avi cada matí després d'esmorzar ens feia fer els deures de l'odiós “Cuaderno de vacaciones Santillana”. Un cop passat el pitjor del dia, s'obria tot un món de joc i descoberta. Amb els amics no paràvem. Amunt i avall amb les bicicletes. La meva millor amiga es deia Margarideta. A casa seva hi tenia una casa de nines magnífica. Amb ella i la meva germana vam compartir durant molts estius, caseta, nines i complicitats. El meu germà es passava hores amb en Pere, un pastor que li va transmetre el seu amor pels animals i la natura.
  Els dies de Festa Major eren els més divertits. Hi havia jocs pels nens, ball de tarda i ball de nit. Aquest últim era el més interessant per que s hi feia el ball del fanalet.
  Tanco els ulls i encara sento l'olor de la llet acabada de bullir. Amb els meus germans ens barallavem per menjar-nos la nata que hi quedava i que l'àvia preparava amb molt de sucre i canyella.

• Érem cinc germans i anàvem cada any, un més a un lloc diferent,recordo l'any de Garriguella alt Empordà,com un malson per la tramontana,els de Barcelona no hi estàvem acostumats aquell vent que xisclava.I també recordo molt tendrament el meu primer amor a Sta Mà de Palautordera, m'acompanyava a clase de mates ,perquè les havia suspès.Jo no tenia bici i ell si,però anava a peu al meu costat.Després va ser un famós director de cinema, però no l'he vist mai més.Teresa

• Gilberto Villar Gómez

  Con 6 años, llevaba las vacas a pastar en mi pequeña aldea (Montoedo) de Orense. ¿Vacaciones? Supongo podéis imaginar que no conocía ni la palabra. Mis primeros años en Catalunya los pase interno en el colegio de Sant Julia de Vilatorta, llegue con siete u ocho años y venia de ser libre como un pájaro e ingrese interno como en una jaula donde además hablaban y daban las clases un idioma que no entendía (dos años en catalán). No tuve Vacaciones como las conozco ahora, pero, tuve una formación sólida que me sirvió de base para ser la persona que hoy soy. Hoy agradezco a mi madre que me trajera a Barcelona una ciudad que con mis seis años y en mi aldea situaba en la montaña más lejana que mi vista alcanzaba. Hoy que ya se lo que son vacaciones creo que debo agradecérselo a Catalunya y así lo hago.

• Que ha passat amb la meva història?

• No feia vacanses a casserras nio era costum i no es trobabem a faltar , el 1939 i havia moltes d'altes prioritats mes endebant si que es ba fe vacanses senzilles i despres viatges de tota mena , el meu pensa es que ara si no es poden fer es estrany i no o trobu be sa fet de vacanses una nesesitat i mo u es

• Maurici Olivé Riu

  Des de finals dels anys 50 fins a finals dels anys 60 estiuejava a Taradell amb els meus avis i el meu cosí. Hi anavem en tren des de Sant Andreu Arenal fins els Hostalets de Balenyà, i des de l'estació amb el cotxe de línia. Els meus avis tenien una "torre" a l'entrada de Taradell, davant de Can Costa i Font quan encara era una fàbrica. La torre era coneguda com la torre verda pel peu color. A Taradell vaig aprendre a anar amb bicicleta: des de casa fins a Can Pladevall, fins a la piscina de l'Hotel Rosa, fins la Pastisseria Montrodón, que em deixaven ajudar-los a fer pa, als safaretjos, i l'excursió mes llarga fins a Vic passant per Santa Eugenia. A Taradell vaig fer-hi amics i amigues que no els he vist mai mes i el que es mes greu que ni me'n recordo del nom d'alguns. A Taradell vaig anar amb tractor i vaig veure moltes vegades com es feien pallers com es llauraven els camps, com es munyien les vaques, com es collien de els ous de les gallines que corrien per terra , i com es mataven conills , pollastres i porcs per menjar. Son records de persones, fets i llocs que no oblidaré mai, que suposo m'han contribuit també a formar-me com a persona , i que n'estic molt agraït.

• joli

  No teniem diners per estiuejar, per tant, el barri de Sant Andreu de Barcelona era, tot ell, lloc de vacances. Tot i el que es pugui pensar era un lloc idíl·lic per a les criatures. I t'ho passaves molt i molt bé
  Però tenien les meves vacances uns afegits meravellosos. Era l'única nena de la família i tots feien el possible perquè fos feliç. El meu oncle era l'encarregat de portar-me per les terres catalanes i va ser qui em va ensenyar a respectar-la tant com a estimar-la. Montseny, rutes del Cardoner, del Llobregat, platges de la Costa Brava, Pirineus, ... tants i tants camins,senders i trencalls caminats, pescant els crancs amb les mans i els peixos que després servirien per dinar i sopar, pa tallat sota els arbres, pujar-me a coll ja que tenia les cames trencades de tant caminar, embolicar-me amb la manta per dormir sobre l'herba mentre m'explicava les velles narracions catalanes. Dormir i despertar entre olors diferents de la ciutat i que inundaven els sentits. I tornada a caminar. Van ser lliçons de vida que he mantingut, estimant la gent i la natura del meu pais i si, tornant a caminar fins que, un cop més, no pugui amb les meves cames.

• ignasirafart

  Al mateix lloc que vivia.

• xfebrer

  A casa estiuejàvem a Cantonigròs, al Collsacabra (Osona), a 25 quilòmetres de Vic i a uns 1.000 metres d'alçada. Aquests 25 quilòmetres en aquells temps era una distància prou gran com perquè el nostre pare, que treballava a Vic, només pugés a veure`ns el diumenge. Arribava amb l'autobús que anàvem a rebre des del prat de Can Rifà. Amb els anys aquesta distància es va anar escorçant fins al punt que treballant els estius a Vic, pujàvem a dinar a Cantonigròs i a la tarda hi tornàvem.
  Tinc molts bons records d'aquells anys: les nostres excusions a les fonts properes; la pujada a Cabrera; la caminada fins a Tavertet, pel camí vell, i tornant amb la DKW de Can Baró, fins a Can Codina i després a peu; la baixada a la Foradada o al Nàutic, una bassa que així vàrem anomenar; la font de les monges; el camí dels enamorats, fins a la font del rajolí i del faig.
  Recordo la festa major, per Sant Roc, amb els jocs de cucanya i les carreres de sacs. També la tornaboda a la font del faig, amb la cobla tocant mentre en família berenàvem. Les anades a munt i avall en bicicleta...
  Cantonigròs ha canviat, però els records que en guardo em continuen captivant i sempre els tindré presents.

• lucerna

  Nosaltres anavem sovint a Castelldefels, el meu pare montava la tenda i acampaban allí. Os parlo de l'any 1958 i en aquell temps solament hi havia un merendero del Manel i la Pepita. La mare feia la paella i els turistes que eran a prop venien a ensumar i la mare els invitaba a menjar. Sense saber l'alamany ens ho pasabem molt bé. Hi vam anar uns quatre anys i després vam fer pausa. L'ambient era preciós i amb els amos del merendero vam fer molt bona amistat. Un temps fantástic, jo tenia sis anys i per les fotos ho tinc encare molt present. No sé com es fa aixó de possar les fotos, llástima.

• Angelina Vilella Ros

  Hola, ara de gran m'adono de les privilegiades vacances que vaig gaudir de petita a Gratallops. Priorat.
  En enviudar la meva àvia se m'emportava per fer-li companyia de l'abril fins passada la verema, fins i tot allà anava a costura a Barcelona dèiem col.legi. Recordo ens aixecaven a les quatre del matí per no agafar el sol i anar al tros amb els meus oncles i cosí, ens posaven a la sàrria un a cada costat i damunt la sumera.També recordo anar a banyar-nos al riu Ciurana per Sant Cristòfol, o l'encesa de la gala per Sant Joan, o anar a menjar les primeres fruites quan només començaven a agafar color, o per la Festa Major anar al Centre La Flor de Maig a ballar, ens intercalàvem els petits i els grans a la pista i també gaudiem del Ball de Rams igual que els adults, així vaig aprendre a ballar.
  Tinc una foto del grup de xiquetes d'aquells temps i un dia se'ns va ocórrer fer el mateix retrato seixanta anys després en el mateix lloc i col.locats en el mateix ordre. A l'Hostal La Font de Gratallops, al restaurant, hi ha un marc que es veuen juntes les dues fotografies amb sis dècades de diferència, com ens cànvia el temps...

• Soc francès, i sempre vam viure a França. Però la família del meu pare era Andorrana (abans del 1910). Cada estiu vam anar 2 mesos en Andorra en la casa del meu Pare en Canillo. Asi que soc mes Català que francès !

• Josefí Llapes Piulard

  Recordo les vacances del 1965 a Malgrat de Mar. Es va escaure que unes famílies del barri (entre elles la meva) lloguessin uns barracons, que ara serien dignes de refugiats de guerra (quatre parets i un sostre d’uralita), als afores del poble, envoltats d’hortes, tomaqueres, bancals d’enciams i mongeteres, amb unes aromes de verdura del Maresme i de pinassa que no he tornat a sentir mai més. Les dutxes hi eren col•lectives, que consistien en una mànega d’aigua freda provinent d’un pou, bombada per un motor. L’excusat era una caseta de fusta, com les del Far West de les pel•lícules. Per nosaltres, la canalla, aquell indret era un paradís. A més de les olors hi descobríem un món animal inconegut: eriçons, talps, rates de camp, ocells, insectes... Per anar a la platja travessàvem tot Malgrat, i ho fèiem en colla, amb la gatzara consegüent, i les befes a costelles dels guiris, aprofitant que no ens entenien. En recordo els balls i les festes, aquell any estava de moda la Yenka, música que reproduíem a base d’un tocadiscos portàtil. I els arrossos col•lectius i saborosos que les mestresses, amb tota la saviesa culinària de què eren capaces, sabien cuinar al punt.

• ENYORANÇA
  
  Recordant els meus estius de petita a La Seu, als anys 30', m'he tornat a trobar a mi mateixa. M'he vist anant al camp de l'Olla amb la meva padrina i el meu germà. "Nens, no xafeu els sorcs... Faig una faldada d'aufals pels conills i anirem a la feixa de baix a collir escaroles... Després berenareu: pa amb oli i sucre". A última hora baixàvem al Riu de la Calor (ara se'n diu Riu del Color).
  
  Quan ja tenia 7 anys al migdia em feien anar a portar el dinar al padrí al camp. Era ben lluny (ara ho penso), però jo contenta... Un cistell amb la marmita -que en deien-, plena d'escudella. El padrí es posava sota la figuera i dinava, xerricant de tant en tant de la bota.
  
  Aquesta foto amb la meva padrina i el meu germà és d'aquell camp.
  
  Cada estiu torno a La Seu i faig el mateix camí que llavors per anar a veure el camp de l'Olla. El camí no ha canviat gaire, però sí els entorns i les bordes. Em fa molt feliç anar-hi, i alhora sento molta enyorança.
  
  Maria Àngels

• Els estius de la meva infantesa eren a Belltall, el poble de la família de la meva mare, a la Conca de Barberà. Era i és, un poble petit, però a l'estiu pujàvem a estiuejar moltes famílies que van marxar a viure a Barcelona, Tarragona, Reus, etc. Encara que disposàvem de pocs serveis, no hi havia piscina ni poliesportiu , no ens avorríem gens. Sempre estàvem amb la bici amunt i avall, anàvem a Vallbona de les Monges a les piscines o a Forès . Era un ambient molt sa i de llibertat per l'edat que teníem, en comparació amb les grans ciutats o aglomeracions de les zones de platja a l'estiu. Estàvem tot el dia fora de casa, i tornàvem a l'hora de dinar i berenar, pa amb oli i xocolata. Recordo amb molta estima una àvia que ens ensenyava ganxet a casa seva, o quan jugàvem a fer cabanes al bosc amb recursos naturals. També havíem d'anar a ajudar a l'hort o a recollir alls o patates, i de més grans alguns també recollien peres a la zona de Ponent. Feines dures que ens han ajudat a valorar l'esforç del pagès. La culminació de l'estiu era la Festa Major: correfoc, ball, missa i cercavila. No teníem gaire erò ho teníem tot.Desitjaria que la meva filla pogués viure aquests estius.

• Era a la Costa Daurada normalment, Salou i després Cambrils. Alguna vegada a la Costa Brava, Sant Antoni de Calonge o Calella de Palafrugell. I algun any al Maresme, Calella i Arenys de Munt/Mar. Ens passàvem el matí a la platja i a les 3 pujàvem per anar a dinar. Després a comprar el gelat de postre a La Ibense i la típica migdiada. Finalment a la tarda i al vespre anàvem a passejar, comprar, menjar cacauets o ametlles garrapinyades i després sopar a casa o fora. De vegades anàvem a la nit a la platja a pescar. També era divertit a la platja veure les matrícules dels cotxes aparcats al passeig Marítim, veure de quin país o quina província venien, també pels diaris aragonesos, madrilenys, bascos, castellans o francesos, anglesos, alemanys o italians que veiem allà. En fi, una època mítica de la infantesa que segurament ara no és igual, però no necessàriament pitjor per als menuts d'ara.

• Jose Ramón Hontanilla González

  Anàvem a Navalpino de los Montes. Un poblet de 100 habitants al mig de Castella la Manxa. On van nèixer els meus pares.
  Ens passavem allà l'agost sencer, sense piscina però amb el riu Guadiana a 1 hora de camí.
  Els pares ens donàven llibertat absoluta per a tonar cap a casa a l'hora que ens rotés. No hi havia trànsit, només vaques i mules, i les seves respectives tifes.
  Quan ja vam ser majors d'edat feiem les rutes de les festes dels pobles del voltant, i cap a finals de mes les del mateix poble, que en aquelles èpoques passava de tenir 100 habitants a gairebé 1000. El poble a tope.
  Les primeres borratxeres, les primeres nòvies, el primer petó....tot començava a l'agost. Grans records amb molta gent que ja no hi és, començant per la mare, que era qui sempre ens tenia tot preparat per a que no perdéssim ni un segon de gaudiment. Com et trobo a faltar mare.

• Al poblet del Montseny. Arribar allà ja resultava tota una aventura. Els pares, el germà i jo, amb el 600 carregat fins el cap d’amunt per passar-hi els tres mesos d’estiu. Cuinar a la llar de foc, anar a buscar cargols, espantar les guineus a la nit, donar menjar als porcs, vaques, conills, gallines... Amb bicicleta amunt i avall amb la colla d’amics de cada any, els amics d’estiu. Caçar papallones... banyar-nos al Gorg de l’Home, saltar pel “marge encerat”. Arbres on hi creixien albergínies, caixes de galetes, caramels...Quatre cases, l’església, la carnisseria, el forn, Ca la Pepa, un parell de fondes, l’Ajuntament, la plaça i... el més important: l’estanc, on hi podies trobar de tot. Temps molt feliços i records de per vida. Sense cap mena de luxes ni capricis. Una ràdio per sentir les notícies, les radionovel•les i poca cosa més, amb això ens sentíem els nanos més feliços del món, tots uns privilegiats.

• entresegles

  De petit, estiuejava a casa, no podia anar de vacances, sense que això hagi representat cap mena de pena ni resentiment. Aquest any n'he complert 71, i en aquest temps si que hi ha hagut temps d'estiuejar, pero ja no era petit.

• Maricel Barcelona.

  Anàvem a Sitges a passar el mes d' agost. Llogàvem una casa de pescadors. Platja, el mercat del peix, la festa major, el Passeig....jugar al carrer, festes d' aniversari amb veinets francesos, cinema a l' aire lliure...Per mi...el paradís!!!

• Saltdeca

  Quan érem petits molt poca gent feia vacances. A l'estiu a pagès és quan hi ha més feina i abans entre el segar i el batre s'hi ocupaven molts jornals i les dones tenien una gran feinada a la cuina a fer menjar per segadors i batedors. A nosaltres , la mainada ens compraven un ramat de xais desmamats per tal de que els guardessim tot l'estiu a pasturar l'herba que naix a sobre els rostolls. M'enrecordo de les amanides glorioses que feiem al tros, a sota l'ombra d'una perera, amb tots els productes collits al nostre hort, ceves tomaquets. Magnific irrepetible.

• rorquin

  A casa les vacances les passàvem entre Miraflores de la Sierra, Madrid, amb els oncles i cosins materns, i Olvan, al Berguedà, amb els oncles i cosins paterns.
  
  Allà vaig aprendre a sentir-me catalana (els amics dels oncles intentaven que jo i el meu germà no parléssim entre nosaltres en català, perquè potser els estàvem insultant; teníem entre 10 i 18 anys) i a estimar la terra (tot i ser de Barcelona, la terra bergadana la trobo la més bella del món).

• Jo estiuejava a Gombrèn. Anàvem a comprar llet i et munyien la vaca al moment. Ens banyàvem al riu. L'aigüa era molt freda. El pà era pà de pagès del de veritat. Amb una olor que ara omple dolçament els meus records. Pujàvem a peu al Santuari de Montgrony. També matinavem per fer "footing"... Anàvem de visita al cementiri... A l'estiu queien xàfecs enormes que deixavan en poca estona tot el paisatge net i llavors apareixien els cargols. Era tarda de jugar a casa dels amics a jocs de taula dels de sempre. També immersos en històries de por acabàvem fent la uija en un acte de valentia que durava ben poc. Durant les vacances els oncles del pare ens feien el paper d'avis. Passàvem llargues estones explicant-nos coses, i en un tres i no res arribava la festa major però també ens feia saber que les vacances arribaven a la seva fí doncs ja era setembre... Hi vaig tornar uns anys després i segueix essent tant maco com el recordava. Ara però ja fa molts anys que no hi vaig. Sé que el Gombrèn dels estius de la meva infancia ja només hi és al meu cor.

• CBC

  Cap als anys seixanta i setanta pujàvem tota la família i cosins a Caldetes. Aleshores els cotxes eren més petits i calia un transport addicional per que pugés maletes, matalassos i bicicletes. Passàvem tot l'estiu, de juny a setembre juntament amb els meus cosins en una casa del poble molt gran, tots plegats! 9 nanos i els pares...i els caps de setmana moltes vegades pujaven els avis d'una família i de l'altra...Cada dia una aventura! Abans no hi havia tant de turisme i en aquests pobles, s'hi estava en família.

• Marcos Barrio Fernández

  Jo, com que sóc gallec, de petit estiuejava a la platja de Miño, La Corunya. No confondre amb el riu ... Com vivíem a l'interior de Lugo, anar a la platja una o dues vegades a l'any era tot un esdeveniment. Olorar el mar amb aquest ànsia després d'un any sencer ... no té preu. Era la platja més propera en cotxe, recorrent la A6, des del meu poble Sarria. A part de la distància, també influïa la despesa. Per a nosaltres era gairebé un capritx, de manera que anar a la platja es va convertir en tota una experiència. Ara visc a Mataró des de fa 18 anys. M'agrada el mar i no sabria viure sense ell, però ja no és el mateix, mai he tornat a sentir-me com de petit.

• De petita vaig passar els estius al poble on va néixer el meu pare, a Navàs (Bages). Tot i que hi pujava amb els meus pares i la meva germana gran, allà conviviem amb els meus avis. Anava a comprar amb la meva àvia i era tota una aventura ja que tothom la parava per xerrar. Ens passàvem els matins a la piscina municipal i a la tarda, anàvem a berenar coca de forner a alguna font propera. I els dies que feia un ruixat d'aquells bons d'estiu, sortiem a buscar cargols! Hi havia altres dies que recolliem mores o passavem les hores jugant a "gall, gallina o pollet?" amb els pipiripips. Molt bons records d'aquells vells temps...

• Gerard Gomila Caro

  Com cada any, els meus pares em feien pujar a l'autobús que feia el trajecte de Barcelona a Pobla de Segur i m'enviaven amb la meva àvia a Agramunt. Recordo que hi vaig fer una bona pila d'amics; anàvem plegats a la piscina municipal, i després de sopar, anàvem al costat del riu Sió, a seure als bancs de fusta. Allí ens ho explicàvem tot, rèiem de tot. Érem feliços. Recordo els aromes naturals: fems i terra de secà, pedra càlida i clor barrejat amb olor de gespa tallada. Després de banyar-nos a la piscina, ens estiràvem a terra i deixàvem la nostra ombra xopa al marge. Els dies de pluja em quedava a recer, a casa de l'àvia, que de tan antiga, la rellogava als mosquits i a les aranyes. Llegia una estona i mirava de cua d'ull per la finestra, esporuguit i ple d'admiració natural. Si tenia visita d'un amic, ens tancàvem a jugar a la Megadrive o a la Super Nintendo. Fèiem passar el mal atonyinant marcians, zombies i altres cucaferes digitals.
  
  Ara pujo més esporàdicament , però quan ens veiem, seguim el fil de la conversa on l'hem deixat. Crec que l'amistat és això: el caliu de l'estiu, cada dia de l'any. La petjada al marge de la piscina que no s'esborrarà mai.

• Natàlia

  A casa meva sempre hem estat de platja. Platja, platja, platja, encara que fos fent cua a l'autopista del Maresme quan només n'hi havia un tros, la resta era per la N-II. Anàvem a Caldetes, no va ser fins que vaig créixer una mica que vaig començar a veure les velles casetes dels estuiejants de principis del segle XX, atrapades entre edificis nous d'apartaments, i vaig copsar l'encant del lloc. No en tinc fotos, però, llàstima!