EXPLICA'NS LA TEVA HISTÒRIA

Has sigut víctima d'actituds masclistes?

Han qüestionat la teva forma de vestir pel fet de ser dona? En una entrevista de feina t'han preguntat si tens o vols tenir fills? Si surts a sopar amb amics t'han preguntat amb qui has deixat els fills? Has anat a un concessionari i el venedor s'ha adreçat majoritàriament a l'home? A l'hora de demanar una cervesa i un refresc, per exemple, han assumit que la cervesa és per a l'home? T'has sentit discriminada a la feina pel fet de ser dona? Tot i que han desaparegut les formes més evidents de masclisme, el masclisme agafa ara formes més subtils. Amb motiu del Dia Internacional de les Dones volem escoltar les teves experiències.

Les vostres històries:

  • Núria Mengual Miralles

    En una reunió a la feina en la que es discutia un tema organitzatiu amb opinions enfrontades, un dels assistents assenyalant-me amb el dit em va escridasar, davant de 9 persones més: “ tu ets una estreta!!!”
    Tots som metges.

  • Marcos Barrio Fernández

    Realment quan llegeixo les característiques del que considereu actitud masclista, no puc més que espantar-me i confessar obertament que estic tan contra del masclisme com del feminisme modern. És masclista que un cap vulgui saber si vols tenir fills?. És masclista preguntar-li a una amiga amb qui ha deixat els fills? Això del concessionari i la cervesa és increïble. Una cosa és la igualtat d'oportunitats en la vida en tots els sentits i una altra cosa és l'obsessió malaltissa d'igualar homes i dones quan en realitat no són iguals, ni biològicament ni emocionalment. Aquest feminisme en realitat no busca igualtat, busca sotmetre a l'home. Exemple d'això és tractar d'obligar els homes a viatjar en bus amb les cames tancades.

  • sira

    Estic rellegint moltes notes de tothom en les que em puc sentir identificada. Si afegeixo unes linies més és per dir que el masclisme i la discriminació jo l'he viscut principalment a casa. La meva familia sempre ha estat molt patriarcal. De petita el meu pare em deia " no pateixis que jo no faré com l'àvi i et deixaré ( parlant de l'herència ) el mateix que el teu germà". Jo de petita no entenia res. Potser el pare es pensava molt bó per ser tan just i jo li havia d'haver donat les gràcies per no discriminar-me.

    Les mares, de vegades, discriminen i tracten pitjor a les noies que els nois. No sé com explicar-ho però pateixen un enamorament del seu propi fill i adopten un servilisme infantil cap els nois i els ho fan tot. Això crea un empodarament dels germans davant de les germanes.

    Les expectatives posades sobre els nois són més grans. Les noies si es casen amb un "bon partit" ja deixen de ser un problema. "Col.locada!", va pensar el meu pare.

    També la violència que exerceixen les sogres amb les seves joves. Ho arribo a saber i no em caso.

    Ja sé que tot això que explico sembla molt antiquat però tinc 47 anys i és el model de família que m'ha tocatn i pateixo.

  • Mireia Comas Franch

    Vaig treballar durant anys de fotograf per a l'ACA, tenia molt bon rotllo amb els dos que em trucaven i organitzaven el tema fotos. Quan em vaig quedar embarassada de la meva primera filla els hi vaig explicar quan encara ni es notava.
    Aquell va ser l'últim dia que em van trucar, van decidir per mi que ja no podia treballar.

  • Glòria Mora Bonbehí

    A casa he sentit clàssics com el de "dona havia de ser" com a connotació negativa. De petita em van magrejar pel carrer, tornant de l'escola. M'han arrambat en molts transports públics essent menor d'edat, "senyors" suposadament respectables. A la facultat em van recomenar faldilla curta o un escot llarg si volia aprovar alguna assignatura. M'han tocat el cul sense el meu consentiment desconeguts i coneguts, i amb la nòvia al costat! En una de les feines, el cap es creia amb el dret de "pit i cuixa". En el món de la construcció les anècdotes són infinites.: la fira de la construcció és un dels puntals del masclisme: abans d'entrar ja veus l'estora de targetes dels puticlubs. Quan vaig a les ferreteries sola, em tracten com si no sapigués per a què serveix el que demano: accepto recomenacions però no que em tractin d'idiota. Si hi vaig amb el meu company, es dirigeixen a ell, que odia el bricolatge. A l'escola del meu fill alguns pares encara diuen coses com: "no es pega a les nenes" en lloc de "no es pega a ningú"; o "només es toca el cul de les nenes". Es fan festes infantils només de nens perquè s'organitza un partit de fútbol, o festes de pijames exclusives per a nenes...

  • Catalunya 427

    M´havia descuidat de explicar el que li va passar a una companya de curs a la Facultat de Medecina.Volia ser cirurgiana.Els dos últims cursos va ajudar un cirurgià que li doblava l´edat.Li donava els estris mentre l´altre operava.
    Acabada la carrera, li va dir al cirurgia al que havia fet de" palanganera", si ara la deixaria ajudar en el acte operatori,es dir suturar i altres coses.
    "Dona si, però primer has de passar pel llit ,i tantes vegades com a mi en vingui de gust i tot el temps que siguis la meva ajudant", li va contestar ell, ben convençut de que era aquest tracte, o passiu bé.
    També parlo dels anys 1973 o 1974.

  • Catalunya 427

    Jo personalment,no.En absolut .I tot al contrari,per ser casi,la primera dona a fer pericials mèdiques als jutjats socials,era mimada per tothom,i desprès va venir la primera jutgessa,La Josefina Triguero. I amb els anys, un munt de metgesses.
    Una amiga de l´Escola,de les poques que van anar a l´Universitat,va estudiar Ciències Químiques, i va començar a buscar feina, contestant els anuncis,llavors abundants, d´ofertes de treball a LV
    Els laboratoris Merk, que era un del que li havien contestat,la van citar tal dia i tal hora, i s´en hi va anar tota contenta.
    I el senyor, que la va atendre, suposo que era el cap de personal, o be el director local, li va dir textualment :
    " Només t´he fet venir pas per donar-te la feina, sinó per veure quina cara i com era,una dona que gosava presentar-se per un per un treball de responsabilitat, de dirigent i que requereix la llicenciatura""
    Calculo que devia ser l´any 1973 o 1974.La Pilar, la meva amiga, va quedar bocabadada.
    Era, i suposo que encara ho es, una noia molt maca, ulls verd-blaus, cabell llarg i negre,ben plantada. I sempre anava ben vestida, i amb talons.I es pintava.
    Vull dir que no era marimacho, sinó molt femenina.

  • Imma Sau Giralt

    Forces vegades i en molts sentits.
    Fa uns dies vaig anar al BBVA sola per veure com quedaven els meus números. Al cap d'una estona va tornar el meu company d'un encàrrec i des d'aquell moment el va ignorar i va dirigir totes les explicacions al meu company que no sabia com respondre. Finalment li va acabar dient que ell no te ni un duro al BBVA.
    Sóc pediatre però quan tinc un company infermer home sempre es dirigeixen a ell primer, a mi mai i molts cops s'hem refereixen com a jove o noia enlloc de Dra.

  • Ester Moratinos

    Moltes vegades.
    Quan era jove les actitud masclistes eren de caracter sexual. Insinuacions mes enlla , tocaments a les discoteques , a la feina comentaris de amb qui m'huaria anat al llit ( inclus de dones) , a les entrevistes de treball si volia tenir fills o si tenia ...
    Ara , amb 44 , ja soc invisible pels homes. Aixo , m'ha lliberat d'una carrega que em feia sentirme molt incomoda. Pero s'ha transformat.
    Si tinc algun conflicte amb un home recurreixen al insult . Ja us ho podeu imaginar.
    Ara estic molt per sobre de tot aixo , pero existeix. i es repeteix en cada generacio.

  • Rat

    Divendres, la meva germana, a una entrevista de treball, li van preguntar si volia tenir fills o, si en tenia.
    Aquesta pregunta per treballa a qualsevol super - mercat la fan.

  • alras

    Si, les pitjors a la feina. El meu cap m'ha humiliat en les reunions de feina un munt de vegades. Al plantejar algun tema de la feina que desenvolupo em diu "no estem parlant de tu". Jo reacciono però és crea ten Sió i jo en sóc la culpable. De vegades me'N he anat perquè no em puc explicar, Peró s'ha de tenir cura perquè si Salut laboral investiga, ningú dirá res a favor meu. No sóc el primer cas de linxament derivat de masclisme!

  • Helen King

    Als 14 anys em van intentar violar a l'escala de casa meva, però em vaig escapar. Als 16 un pintor em va intentar tocar els pits amb l'excusa de la pintura i quan feia teatre el director em va convocar només a mi, i vaig escapar quan em vaig adonar. Als 18 em van tornar a intentar violar quan anava a l'institut, quan vaig agafar una drecera perquè arribava tard, no em van violar però em van estar a punt de matar-me amb una navalla. A la feina molts homes et tracten com si no estiguessis a la seva alçada encara que tinguis més estudis i experiència que ells.

  • Goretti Casacuberta Suñer

    No hi ha manera d'evitar-ho. El masclisme es perpetua. A la meva germana la van violar a plena llum del dia. A mi amb 17 anys em van arrambar en un Sant Medir. M'han dit de tot caminant pel carrer qua era adolescent. De jove sempre vigilava pel carrer quan anava sola. El que em sap més.greu és que a la meva filla de 16 anys li acabo dient que vigili, que tingui cura, que no es refii, al meu fill mai no li he dit això..fins quan haurem de prendre mesures o vigilar pel fet de ser dones?

  • Elena Herrando Mill

    Soc enginyer industrial des de fa mes de 30 anys. El masclisme existeix actualment, al sector industrial al mateix nivell que fa 40 anys. Mes d'un i de dos cops m'han rebutjat dient aquest no es un lloc de treball per una dona, sobretot en carrecs a l'ambit de manteniment i produccio. Si aneu a ualsevol jornada tecnica industrial, trobareu menys d'un 3 per cent de dones entre els assistents. No diguem entre els ponents. Cap i, a vegades ocasionalment, una, normalment de l'administracio publica. No avançarem mentre no hi hagi un suport per fomentar entre les nenes i les noies una inquietud per la part tecnica. D'anecdotes us en puc explicar a centenars, pero potser son massa dures!!

  • Sägeberg

    En moltes ocasions m'he vist deixada de banda per ser dona i us explico un dels moments més incomprensibles, entre molts altres. Vaig engegar el projecte Experimentem amb l'ART el 1993 i el 1997 ens van encarregar un treball sobre "Hiroshima, missatge de Pau entre els pobles" havíem de fer el treball educatiu de l'exposició que vindria a Barcelona. Al presentar el treball ens vam reunir amb un representant de la Generalitat i una delegació que venia del Japó, tot homes. A la presentació hi vam anar, el gestor cultural de la nostra associació i jo com a directora, que és qui els explicava el projecte. No es van dirigir ni una sola vegada a mí. Quan vam acabar, ens vam saludar amablement, però jo em vaig sentir molt malament.

  • Marta MP

    Tinc 30 anys i sóc arquitecta. Recordo als principis de sortir de festa, que em negava a anar a les discoteques on les noies entraven gratis i la majoria de les meves amigues ni ho entenien ni ho compartien. Actualment treballo amb dos homes, els meus caps, d'entre 40 i 50 anys. Sóc jo qui agafa el telèfon (el 95% de les trucades no són mai per mi), qui obre la porta, qui va al supermercat quan falta alguna cosa... A les reunions i visites d'obra sóc la "maca" o la "nena", i he de lluitar per saludar donant la mà en comptes de fent els dos petons. Un dia un d'ells em va deixar anar un "no fotis que estas embarassada". No ho estava, però no cal dir que si ho hagués estat m'hagués agradat molt més sentir un "enhorabona". La meva mare ha sigut feminista tota la vida però no ho sap. No s'hi considera pq encara ho indentifica amb actituds violentes de dones que no es depilen i van ensenyant els pits per fer-se veure. Continuo?

  • niga.84

    Tinc 32 anys i sóc arquitecte. Treballo en un despatx amb altres companyes i el nostre cap més d'una vegada es refereix a nosaltres com a "les nenes". En cas de tenir un equip de treball d'homes, no gosaria dirigir-se a ells com a "nens"... Sovint he trobat més masclisme al despatx que no pas a les obres.

  • Maricel Barcelona.

    Constantment. Tinc 56 anys i que jo recordi les actituds masclistes m' han envoltat tota la vida.
    Des que van néixer els meus fills fins que es van emancipar no he parat de sentir-me que el meu marit era un sant varó per fer les tasques de casa i cuidar dels nens quan jo treballava. Mai em van dir a mi que era un Santa quan ell treballava i ho feia jo!!!
    I és només un exemple!!!

  • Maria Geli Anglada

    Fa uns anys estava fent de secretaria a la Junta de Govern Local de l'Ajuntament de Figueres, a l'Alt Empordà. Un cop acabats els punts de la reunió en els que jo havia d'estar atenta o havia d'anotar coses, mentre els regidors parlaven de temes no inclosos a la sessió, jo aprofitava per fer anotacions d'altres qüestions, al marge de la reunió, de les que sí que m'havia d'ocupar i que m'ocupaven el cap. L'aleshores alcalde (J.A.) em va preguntar si estava fent la llista de la compra. No crec que a un home li haguessin preguntat. Em vaig quedar tan atònita, que no vaig saber reaccionar.
    I pitjor: Fa més poc temps al mateix Ajuntament un empleat de l'Ajuntament dient grolleries generals en una reunió formal i no pas d'amics, etc .......
    Molts més anys endarrere, cap al 1983, em vaig presentar a una entrevista per una feina com a advocada, no sè perquè em van cridar per l'entrevista perquè quan hi vaig anar em van dir que estaven pensant en un home. A part d'això, quan era més jove. un tío que se'm va desbraguetar al tren, un tio que em va amenaçar al metro perquè no em va agradar la porcada que em va dir........

  • Xavier Teruel Rosauro

    Es pot parlar també de quan se'ns qüestiona la forma de vestir als homes, de les injustícies en temes de custòdia, de les falses denúncies de maltractament en divorcis (un 80% però no es comptabilitzen), de quan la meva opinió no compta en temes "de dones", de les ofertes laborals només per a dones, de que el 80% de morts en accident laboral són d'homes, de que en la gran majoria de suïcidis i homicidis les víctimes són homes, de la cosificació dels homes als mitjans al mateix nivell que la dona, de que no hi ha "esquerda salarial" real si comptabilitzem exactament els mateixos llocs de treball i hores efectives? Ah no, que ara no toca perquè ara cal parlar de l'òptica feminista.... Ok, quan es podrà dir llavors?

  • Xavier Teruel Rosauro

    És lamentable en un dia com avui obrir la portada del Ara.cat i veure com és dedicada gairebé completament al discurs victimista feminista i misàndric, posant a les dones com a víctimes d'un sistema opressor i els homes com a privil·legiats que gaudim de tota mena de prerrogatives i potencials violadors masclistes. Micromasclismes, cosificació (de la dona, és clar) i fins i tot es parla dels prostíbuls dient que hi van homes de tota edat i condició. Tot això en una sola portada, tot fent una bona mandonguilla vomitiva per tal que l'home hetero tingui ganes de suïcidar-se només pel fet de ser-ho. Ja n'hi ha prou.

  • Farell Roig

    Al marge d'actituds masclistes, se'n parla molt de "violència masclista", naturalment sempre condemnable. Però...no sento parlar mai de "violència feminista", algunes vegades molt més subtil que la clàssica violència física.

    Conec cassos de maltractament psicològic extrem d'una dona envers el seu marit, el qual, segurament per por a fer el ridícul, no ho denuncia mai. He viscut situacions inaguantables, des del punt de vista psicològic, en públic i en privat, d'humiliació i menysteniment constant d'una dona de "bona posició" envers al seu marit, (que a la fi és qui li va donar la "bona posició"). Vull dir que, a vegades, pot fer més mal una paraula que una bufetada. D' això no se'n parla !.

    També se d'un cas de violència física per part d'una dona que, cosa poc freqüent, te més massa muscular que el seu marit. Es ell el que cau a terra...però calla.

    El cas més lamentable que conec, és la d'un bon home (en dono fe), que es va acabar suïcidant en no poder suportar per més temps l'actitud de la seva parella. Cap noticia a cap diari...no hi havia cap denuncia, però la tortura que va patir aquell home durant uns quants anys, només la sap ell.

  • yolcc

    Vaig reservar un cap de setmana a un hotel turístic a nom meu per anar-hi amb el meu marit. A l'hora de pagar, tot i que la reserva estava feta al meu nom i li donava la targeta del banc de la qual jo en sóc titular... li van donar el datàfon per pagar al meu marit. Això també ens passa constantment quan anem a dinar a restaurants: dono jo la targeta i li retornen el datàfon a ell!

  • Toni

    Tenim el servei d'una empresa de congelats que fa bastants anys es va posar en contacte amb mi, més que res perquè aquell dia jo era a casa. Durant molt temps demanaven per mi mateix quan trucaven. A partir d'un cert moment van començar a demanar per la meva dona encara que sigui jo qui agafa el telèfon. Les trucades les fan dones., majoritàriament. Ara han començat a acceptar que poden fer la comanda amb un home. Si som tots dos a casa, el qui agafa el telèfon és qui segueix la trucada, encara que comentem què ens cal i què no.
    A la feina em van dir que feia lletra de dona. El company que m'ho va dir, bon company per altre costat, em va aclarir que s'entenia. Sempre he pensat que quan escrivim cal que siguem capaços d'entendre el que hem escrit. Per altre costat m'agrada la cal·ligrafia. També conec una colla de dones que fan lletra il·legible.

  • vita

    Frases de marit dites sense mala intenció: "Carinyo, t'he fet la cuina", com si la cuina fos meva. O bé "a casa jo col·laboro amb tot", i jo penso "ja està bé però potser que col·laborem tots dos, no?" . Aquetes mateixes frases dites en boca de la dona són tota una revolució.

    Naturalment que fora de casa m'he trobat amb actituds molt més masclistes que aquestes. Per exemple, una vegada que vaig portar el meu cotxe al mecànic, em vaig sentir tractada com si fos menor d'edat. Ell em parlava amb aires de superioritat i condescendència, com si jo no tingués ni idea de conduir (fa més de 30 anys que tin cel carnet), dubtant del que jo li explicava, etc. En canvi deprés va parlar amb el meu marit i li va dir que jo tenia tota la raó. Em va fer molta ràbia.

    Un cas molt greu de masclisme: A la meva millor amiga la van violar fent autoestop. Tenia 18 anys. Va decidir empassar-se el dolor i la vergonya i el va denunciar. La sorpresa va ser que tot i essent un violador reconegut, que ja havia vilolat anteriorment a una nena de 7 anys, la meva amiga va perdre el judici. A sobre, un diari local se'n va fer ressò deixant-la a ella com una provocadora pel fet de fer autoestop.

  • Cristina Sans

    Malgrat que tenim el contracte de lloguer signat a nom dels dos (el meu marit i jo), l'administrador de finques estableix per norma (i sense consultar-ho amb els interessats) que l'interlocutor vàlid és el marit, i que tot ha d'anar a nom seu: així, a la seva base de dades només hi té el nom i el telèfon del marit, i, per tant, totes les comunicacions que ens ha de fer sobre el pis, les fa al meu marit. També ha posat els contractes de l'aigua i la llum a nom del meu marit. I quan jo hi truco per comentar alguna cosa en relació amb el lloguer (sempre sóc jo la que truco a l'administrador) cada vegada haig d'explicar que sóc la dona de...

  • Rosa Mariana

    Víctima d'actituds(o agressions)masclistes sent dona. Hi ha alguna manera d'evitar-ho?(i 2)

    12 anys fins els 40s:agressions verbals, d'intensitat variable, anant sola pel carrer per part d'homes.Avaluen el meu cos quasi sempre amb connotacions sexuals.

    18 anys: la meva millor amiga m'explica com ha estat violada a l'estiu al seu poble (Lleida)i q no ho denunciarà x evitar la vergonya.Ploro amb ella. No ho diu ni als pares

    20 anys: Em quedo embarassada i per poder avortar haig de marxar a Londres. Aquell mateix any,3 amigues universitàries faran el mateix: 1 a França 1 a Londres i l'última en un lloc clandestí de BCN, amb resultats diversos.

    31 -34 anys: tinc 2 fiils i treballo a temps complert. El meu marit també, però a més acabarà 2 carreres,aprovarà oposicions a un cos superior i farà un Erasmus en aquests 5 anys.

    Per no allargar-ho més passo a una de les últimes: 8 de març 2016 tornant de Can Batlló de la Festa caminant cap a Les Corts: fins a 3 vegades m'increpen homes-nois(algun podria ser el meu fill!) en un trajecte de 20'. Com vaig sola i és de nit,haig de mirar a una altra banda i accelerar el pas canviant de vorera.Passo por.

    Ai,no sé per què sóc feminista!

  • Teresa Jori Garcia

    Sóc enginyera de camins i en la meva primera feina, treballava a obra (ara treballo en una enginyeria, en despatx, vaja).
    Però durant aquella època a l'obra, quan et passejaves per allà, els treballadors sempre quan et veien es posaven bé els epis (casc, armilla, etc)..esclar, els homes assumeixen que ets la responsable de seguretat i salut. Una dona que sigui cap de producció o cap d'obra?? Ui no, això no entra encara en moltes ments!

  • Rosa Mariana

    Víctima d'actituds masclistes sent dona. Hi ha alguna manera d'evitar-ho?
    Heus aquí una mostra mínima de les actituds ( jo diria agressions) masclistes que recordo. Només arriba fins als 16 anys per manca d'espai.
    Entre els 4 anys i durant tota la meva infantesa: al cine (Barcelona) la meva mare em coloca sempre al passadís i es posa ella al meu costat si hi ha un home assegut. Busca que seiem a un lloc on hi hagi una dona al costat , però no sempre és possible.La raó és que en la foscor hi ha homes que fiquen mà a les nenes i noies joves. La meva mare com passa dels 35 es considera menys en perill que jo.
    8 anys: conec l'home de la gavardina en la cantonada del carrer Pelai amb Gravina de Barcelona mentre espero l'autobús escolar.
    Entre 8-10 anys (no recordo exactament): el practicant que li posa les injeccions al meu cosí (València), em toca el que seran aviat els meus pits.
    10-16 anys aprox: vaig a l'escola en metro i en autobús. Als dos llocs hi ha homes que arramben les noies. Quan els notes el penis al teu cul, has de marxar a l'altra punta. Ni se t'acudeix protestar perquè seria un escàndol al vagó, ningú et defensaria i et dirien que "ja t'agradaria". (To be continued)

  • Gem

    labolment ser dona no m' ha perjudicat en termes de càrrec i sou.
    Ser mare sí que és un entrebanc laboral perquè lno és sempre fàcil de substituir -te per moltes empreses petites....els governs haurien de donar major cobertura econòmica i facilitats a les empreses per fer posible la maternitat i conciliació laboral.
    Em molesta els whats sexistes que roden entre grups d' homes perquè perpetúa una cultura masclista fins i tot entre aquells que no e'hi senten i creuen que només són per riure....homes que quan tenen filles...els bé els temors de la fragilitat que poden patir elles...evitar entaar en la roda potser es sentirien més segurs.
    També el meu fill plorant li va dir un cunyat que plorar és de nenes....perdó......aquestes actituds s'han de confrontar in situ i tallar-les ràpidament per deixar clar que plorar és sa i terapèutic pel benestar interior i que no fer-ho és justament tot el contrari, quina llàstina veure homes patint en silenci o fent-se els mil homes quan veus que són tan fràgils com una nina de porcelana.....El meu fill de 13 no entén els motius de discriminació...estic orgullosa...això és que no ha tingut uns pares masclistes.

  • MCrespi

    Vist al facebook fa un parell de dies.
    Un usuari penja la notícia del prostíbul amb nines inflables i un comenta: "Es que les dones de veritat ja no la fan aixecar.??? :)"

  • Mariona Benet

    1-En una entrevista de feina vaig dir que estava embarassada, quan encara no es notava, i evidentment em van desestimar ràpidament.

    2-En néixer la meva última filla (1988) vaig tenir el dilema de quedar-me a a cuidar-la o agafar una persona que la cuidés. El meu sou gairebé equivalia al que hauria de pagar a la cuidadora, per tant vaig decidir demanar una excedència i quedar-me jo. Tothom ho va trobar normal. Després, professionalment ho he pagat car. En cap moment m'he penedit de quedar-me a cuidar la meva filla ni els meus fills, però està clar que el tema de compaginar vida familiar i professional no està resolt socialment i les que ho paguem són les dones.

  • Montse

    El meu marit no condueix, el cotxe és meu. Arribem al pàrquing, aparco, i ens trobem al veí de la plaça d'aparcament que tot content es dirigeix al meu marit i fan una encaixada de mans. L'home tenia ganes de conèixer el veí. No havíem coincidit mai abans. El meu marit no sabia on posar-se ni què dir. Era evident que conduia jo, però a mi em va ignorar. Malgrat que el meu marit anava al seient del copilot, era ell el veí de la plaça d'aparcament i jo l'acompanyant. Micromasclisme com una casa. Les nostres filles no entenien res. Ara que són més grans per desgràcia ja no els estranyaria tant segurament. Ja comencen a saber com funcionen les coses.

  • Josefa Moreno Pinel

    Tengo 59 años, soy ama de casa, muy inquieta, humilde y de una gran curisidad por aprender y estudiar, sensible y de una gran capacidad de observaciòn. Imagìnense, con estos antecedentes, nacer en una famìlia emigrante, de una miseria intelectual y falta de humanidad que rayaba la crueldad. Mi padre machista, mi madre machista, mis hermanas machistas, mis cuñados machistas, los novios de mis primas machistas...; no habrìa espacio suficiente para explicar mis experiencias. De manera que pueden hacerse una idea de còmo vivì mi niñez, mi adolescencia y mi madurez; porquè, còmo no, me casè con un machista al que tube que retar durante muchos años para que se diriguera a mi persona con respeto. Hoy, con mi edad y con mi experiencia, tengo claro que, siempre fuy feminista. Y sufro por lo que ha supuesto y supone ser mujer, en todas las sociedades de la historia y sus èpicas. Dejeme que les exprese una reflexiòn: en el siglo xxi, no estamos mejor, si no, al contrario debido a los acontecimientos que estan ocurriendo y las circunstancias que todos conocemos. Finalmente, decir que una mujer nacida en otro nivel social, còmo todas sabemos, no està exenta de esta situaciòn.

  • ljoaniquet

    El pitjor masclisme es el que no es veu ... en termes laborals el que no et proposen perque ets dona , el que no expressen, la mirada aquella de 'si q val ... que treballi molt , pero no cal ascendir-la, es una dona, i em dona bones idees !' Noies, també un avís .. el mon laboral esta ple de vibores (en masculí sobretot) no podem anar amb el lliri a la mà, ells es defensen els uns als altres i nosaltres tenim un excés de responsabilitat i estem per coses petites... mes visió !

  • CHB

    Sobretot a la feina; En el mateix lloc de feina les dones tenen titulació superior mentres que els homes no.

  • Magnòlia Espa

    Han donat el datòfon a l'acompanyant masculí sent que havia estat jo qui l'havia demanat i qui tenia a les mans la targeta per pagar; quan tenia 30 anys un comercial s'empenyava a parlar amb "ell" (el meu company) sent que la titular del negoci era jo i era amb mi amb qui havia de parlar i negociar; quan vaig anar a mirar cotxes, en un concessionari em van ensenyar una publicitat que deia " AHORA YA TIENES UN COCHE DE CADA COLOR PARA QUE PUEDAS COMBINARLO CON EL RESTO DE TUS COMPLEMENTOS" li vaig deixar caure a sobre la taula i me'n vaig anar dient-li que no m'agradava que em tractessin d'idiota i que si hagués volgut un complement, no hauria vingut a un concessionari.

    aquestes són les que més recordo

  • josy

    Mentre les lleis les escriguin i promulguin els homes sempre estarem sotmeses.
    El dret a la protesta el tenim tot i malauradament sinó ho fem, però "ells, molt subtilment" sempre tindran l'última paraula.
    Vaig estar sotmesa més de 25 anys, i no podia resoldre el meu problema perquè les" lleis no m'emparaven"... És clar, era i soc una dona.
    Tinc dues filles i les he educades com cal. Que vigilin aquests personatges que van pel món trepitjant i destruint el què més tindrien que respectar...a la DONA.

  • XLlanas ||*||

    (1) Parlo en nom de la meva filla: quan era molt petita (fins aproximadament els 3 anys) molt sovint ens demanaven (majoritàriament, dones) si era un nen. Nosaltres: "No, és una nena." Reacció: "Ah! Com que no porta arracades...". Nosaltres: "Bé, hem decidit deixar els 'piercings' per a quan sigui major d'edat i ella decideixi per sí mateixa."
    (2) Parlo en nom del meu fill (que, per cert, tampoc no duu 'piercings' a les orelles): ell va saludant a tothom (bon dia!, hola!) i de manera recurrent la resposta que obté és "Bon dia, guapa!" o "Hola, maca!" o similars. Sempre la seva reacció era contestar "No sóc una nena, sóc un nen" i la reacció posterior era sempre la mateixa: "Ah! Com que ets tan guapo...". Ja se sap, guapo només ho poden ser les nenes.

  • L\'observadora atenta

    El catedrátic universitari havia entés la meva excepcional capacitat intel.lectual. Em proposá doctorar sota la seva tutela. Això però ficant-me al llit amb éll!! (Va passar a Alemanya en 1.978) He desistit del tot de la carrera universitària.
    Treballant en un hotel de cambrera un hosped em diu: "Pugeu amb mí a l'habitació i li donaré 5 Euros!"
    A la meva empresa entra un home alemà i li diu a la meva secretaria:" Vaiga, qué cansada que estás! Hauries de ser follada ben follada. Mentres jo encara no em sé avenir, la meva secretaria contesta: "Val, a veure, el meu marit está de vacances, quán tendríes temps?" I aquell home surt amb el cap vermell i no torna mai més.
    Un amic meu em diu:" Cóm pots vestir d'aquesta mena amb tanta color?" I li dic :"Escolta'm, no penso passar-me mitja vida de color negre com ho feien aquí les dones abans!"
    Emigrar cap a Catalunya va ser per mí començar una nova vida amb dignitat. No puc contar tots els patiments d'aquesta mena. No acabaria. Però ara treballo amb companyes i companys sobre aquesta tematica. Però com ningú em coneix, encara no sé de quína manera publicar-ho?

  • siringa

    Molt sovint ens trobem en situacions que considerem normals de primera, però en reflexionar-hi ets fas la pregunta de si li passaria a un home. Per exemple, anar a un congrés i que et preguntin amb qui s'han quedat els fills (amb el pare, no és evident???), o que et lloïn la teva aparença però no diguin res del contingut de la conferència que has fet. Són aquests minimasclismes que costen de vegades de detectar i que són dificilíssims de combatre. Com li pots fer entendre a algú que et sents discriminada perquè et diuen que vas molt elegant?

  • Sílvia Cruells Lado

    A la nostre societat les mostres de masclisme són diàries, per minúscules que siguin: des de demanar una copa de vi negre i que l'hi posin la copa al meu company i a mi el vi blanc, o el refresc que ell hagi demanat, a haver de lluitar constanment per haver de demostrar la meva vàlua davant dels meus companys de feina. Actualment comparteixo un coworking a Lisboa i a vegades col.laborem junts. Som set persones i jo en sóc la única dona. Quan presentem idees, sempre he de lluitar molt més que els altres per defensar-les, no obstant el que més em dol és quan algun d'ells defineixen el què faig jo i em redueixen a plantar plantes (sóc arquitecta i elaboro projectes entre l'arquitectura i la natura, que poc tenen a veure amb plantar plantes).

    No obstant, on realment vaig patir mostres de masclisme és durant l'època en que vaig viure al Japó, el meu cap d'equip em deia sovint que jo no semblava una dona per la passió i dedicació que tenia per la meva feina, en fi...

  • Titus

    Sí he patit i la pateixo encara. Qualsevol dona que treballi per compta aliena, ja està patint discriminació i actituts masclístes, en forma de sous inferiors sobretot. També les brometes i comentaris de determitats companys o directament assetjament sexual. I Ja no parlaré de l'educació que he rebut pel fet de ser dona, en escoles franquístes i imposició d'una educació religiosa que relegava tota dona sota la tutela d'un home, el pare i després el marit. Una dona no tenía mai les qualitats suficients per pensar o actuar al mateix nivell d'un home, erem inferiors. I malauradament veig que malgrat tot el que s'ha fet, avui en dia, es tornen a veure reproduïdes conductes de sutmissió a la parella per par de noietes que el que haurien de fer es viure plenament lliures com essers humans. Crec sincerament que hem avançat molt poc ja que en el substrat mols homes i dones continuen pensant igual sols que ara ho amaguen perquè socialment no està ben vist. Ho veiem molt sovint en situacions on determinats individus actuen amb total impunitat i amagant la identitat. No basta amb que les dones aixequem la veu, necesitem sentir també els nostres companys homes.

  • Durruti

    Jo trobo que una manera inspiradora d'entendre que vivim en una societat masclista és entendre d'on venim. Venim de tenir les dones tancades a casa, confinades a l'àmbit doméstic i familiar. Venim de l'espai públic purament masculí, de les dones callades i els homes cridaners. D'impossar per la força, si calia, les decisions preses. Venim també, i encara a dia d'avui s'escolta, de les dones que, amb mentalitat esclava, es comenten entre elles: "el meu marit m'ha comprat una cuina nova". I ara poc a poc, anem avançant, però avançar no vol dir erradicar. Poc a poc, les dones van guanyant l'espai públic, i més per la seva empenta que no pas per que els homes els ho possem fàcil, i és que resulta habitual encara a dia d'avui escoltar com homes babosos es creuen amb el dret d'opinar sobre els cossos de les dones que es creuen pel carrer. Poc a poc, les actituds masclistes es tendeixen a amagar, a encobrir, a dissimular, però és quelcom que els homes duem molt a dins i que hem de tractar per acabar d'una vegada per totes amb aquesta lacra, per que, el problema, està a dins nostre, i ja podem dir missa, que fins que no ens decidim a revissar els nostres privilegis aixó seguirà igual.

  • Canadenca

    Des de petita m'he sentit dir (no a casa sinó a fora de casa): 'per ser una nena ho fas prou bé' o 'això no és per nenes' i des d'aleshores (devia tenir 4 o 5 anys) sóc feminista.
    A la feina he sentit que m'explicaven: 'sempre que em trobo amb un inepte és una dona, els homes si no fan bé les coses, és perquè no volen o passen de fer-les' o bé, 'ella ho fa bé perquè és molt treballadora, ell ho fa bé, perquè és molt intel·ligent', o bé, 'ell és un lluitador, ella te un caràcter difícil'. Quan he respost: 'I ara deus volguer que et dongui la raó, oi?', m'han dit amb la cara desfigurada: 'ah...no...bé...no t'ho prenguis així...'
    I quan he tingut la responsabilitat de cuidar menors(al 100%)he hagut de sentir. 'creus que tenir nens al teu càrrec t'ha d'afectar a la feina?', o bé: 'ara no pts treballar, has de dedicar-te a cuidar els petits'.
    Malgrat tot treballo, cuido menors i llegeixo el diari. No totes ho poden dir. Hem de seguir lluitant!.
    A vegades penso que alguns, i malauradament algunes, porten tot això incrustat als gens. Si és així, desitjo que algun dia l'epigenètica (i no pas alguns que se'n fan especialistes) ens explicarà com desincrustar aquests tics del genoma humà.

  • Saltdeca

    Les actituds individuals son un reflex de la mentalitat col·lectiva que impregna la societat. Aquesta mentalitat col·lectiva pot esperonar o apaivagar determinades actituds. Si un és mol t masclista però sap que ho haurà de viure interiorment i que ni els seus companys de tertúlia voldran ser complies de la seva inclinació, doncs farà un esforç per mantenir-se en el respecte per les dones del seu entorn. Em sembla però que ara no som pas aquí i que els missatges que es reben afavoreixen la utilització de la dona com si fos un objecte. Penso en molts anuncis en els que la presencia femenina és exageradament sexuada i despersonalitzada. També penso en les series de la televisió que van pel mateix camí. Fins i tot el títol d'aquesta pàgina te tendència a a engrandir el problema; es podria preguntar: "Quines experiències tens de respecte admiració i acolliment de les teves companyes? Així aniriem pel camí de la solució.

  • Sonofartis

    Sí, quan era petit, el meu germà més gran em feia "bullying", que en diuen ara. D'altra banda, la meva germana, també més gran, em va seduir i després em va deixar tirat a la cuneta. O sigui que he sigut víctima d'actituds masclistes i feministes, o masculinistes i femellistes.

  • Montserrat

    Històries:

    1.- Lla darrera que em va impactar va ser la provinent d'una altra dona, no fa gaire, en una reunió: Vaig arribar que ja era començada, vaig veure un integrant nou al grup, i la reunió va seguir. Va arribar un altre company del grup, i la reunió és va aturar per a presentar-li el nouvingut. Al demandar a la dona que perquè no me l'havia presentat a mi, és va posar vermella i va demanar disculpes, tot dient que no era una qüestió de masclisme. Una altra companya del grup li va etzibar: i tant que és un acte de masclisme, I jo vaig afegir: per desgràcia inoculat al subconscient també de les dones.
    2.- Es dóna la circumstància que aquest grup va néixer de la meva iniciativa. Vaig cercar persones i signatures, fer els estatuts. No vaig voler cap càrrec; estic en altres activitats amb responsabilitat. O sigui que sóc de la base. Doncs, bé, volien fer una breu història de l'organització i hi situaven el company, -excel·lent i eficient- que en l'actualitat n'és el president com qui va gestar la idea. Els hi vaig haver de fer memòria per no falsejar la història.
    3.- Quan escolto les tertúlies jo mateixa em veig més exigent amb les dones... Hem de millorar molt, jo també.

  • Cupvergent

    Si en una entrevista de feina us pregunten si us voleu quedar embarassades, no és masclista per favor. És una qüestió purament de baixa laboral, i per sort o per desgràcia, només les dones us podeu quedar embarassades. No tot es de color masclista.

  • Marta Ibáñez Fuentes

    En un restaurant poden fàcilment donar una carta sense preus a la dona i una carta amb preus a l'home. I la carta de vins a l'home. Quan les persones se la intercanvien arrufen el nas. I quan qui paga és la dona i treu la targeta de crèdit i és ella qui posa el número secret (perquè és la seva targeta) encara més.
    També si es demana una cervesa i una beguda sense alcohol passa que posen la cervesa a l'home. Quan pot ser que qui condueixi sigui qui no pren alcohol. M'ha passat.

  • Marta G

    Milers de vegades m'he trobat en un munt situacions masclistes. A la feina, em van preguntar si tenia parella i si volia tenir fills amb 27 anys. Els hi vaig dir amb un gran somriure que ells savien perfectament que no em podien prefuntar alló i que jo no ho havia de contestar. En acabar la carrera i començar a buscar feina al meu germà el trucàven més per a fer entrevistes amb una titulació inferior. Als laboratoris farmacéutics, per a fer de visitador mèdic fa 20-25 anys, a les dones se'ls demanava una carrera de ciències i als homes no. Amb el temps, els llocs especialitzats i científics els tenim més les dones ( els directius encara són ells). I al pais segueis havent una diferència important de salari pel mateix lloc entre homes i dones. Quina raó hi pot haver?
    En quant als divorcis, completament d'acord mb els companys que s'han queixat de les pensions o de les custòdies no compartides. Però això és masclisme,es va fer la llei de divorci per a que ELLS quedéssin lliures. Ara amb els anys, hi ha molts pares que són grans pares, responsables i cuidadors dels seus fills, però algunes arpies volen viure d'ells i els jutges encara cal que s'adaptin al segle XXI. Seguim lluitant!

  • Eladi Saura Alonso

    No m'he sentit mai ni molestada ni discriminada pel fet de ser dona per la senzilla raó que no sóc una dona sinó un home. Em dic Eladi no Elàdia. De feminista sí que ho sóc però de sexe masculí.

  • Laura Ferré Mercer

    Constanment. I quina dona no n'ha rebut? Cuantes dones saben com els agrada vestir realment o què els agrada y no han centrat totes les seves decisions y la seva vida en allò de "què pensaran de mi"? En una societat esencialment masclista com aquesta una dona té dues opcions. Opcio 1: Vestirse y actuar segons els estereotips de la societat, y seguir-li la corrent al moviment masclista, tot i que això comporta haver d'aguantar comentaris com "guapa", "sexy", "te presència", "m'agraden els seus pits, per tant li donaré una oportunitat", etc. Opció 2: Intentar pensar y actuar per ella mateixa, tot i que sovint això es transforma en ignorancia, rebuig o, fins i tot, condemna per part de la societat. Com si la dona no tingués dret a decidir per ella mateixa ni la capacitat per sentir, pensar, enrabiarse, parlar... igual que la resta. Com si el fet de néixer dona fos un crim o una discapacitat genètica. No cal ser home per ser masclista, també moltes dones ho són. El fet de ser conscient de totes aquestes discriminacions socials, intelectuals, laborals, sexuals... i no fer-hi res, també es masclista. (de fet la majoria de la gent ho és).

  • Per sort no he tingut problemes a la feina i quan he tingut homes que eren els meus caps, eren persones amb seny i mantenien el respecte degut. El mateix no puc dir del carrer ja que he tingut intents d'agressió sexual, probablement tipificats per la llei com lleus, però molt desagradables i alguns perillosos per a la meva integritat. I no diguem d'aquelles actuacions en què no es dirigeixen a tu com en la compra d'un cotxe, d'una beguda, ... etc. En aquesta societat, tot i els canvis ideològics, es mantenen les postures masclistes. Penso que fa poc la dona estava molt sotmesa a l'home però la seva integració en el món laboral ha modificat moltes pautes,a les dones i als homes. No obstant això aquest avanç provoca reaccions molt negatives en homes que creuen que han perdut el seu rol o ha estat discutit. Les reaccions d'aquests homes que no accepten el dret de la llibertat per part de les dones són un problema greu i que per desgràcia acaba en tragèdia. Només quan les dues parts acceptin la voluntat de l'altre es podrà dir que la paritat és real. I la realitat ens diu que el procés és molt lent. I és que no són importants les formes, és el fons el que hem de valorar.

  • Per sort no he tingut problemes a la feina i quan he tingut homes que eren els meus caps, eren persones amb seny i mantenien el respecte degut. El mateix no puc dir del carrer ja que he tingut intents d'agressió sexual, probablement tipificats per la llei com lleus, però molt desagradables i alguns perillosos per a la meva integritat. I no diguem d'aquelles actuacions en què no es dirigeixen a tu com en la compra d'un cotxe, d'una beguda, ... etc. En aquesta societat, tot i els canvis ideològics, es mantenen les postures masclistes. Penso que fa poc la dona estava molt sotmesa a l'home però la seva integració en el món laboral ha modificat moltes pautes,a les dones i als homes. No obstant això aquest avanç provoca reaccions molt negatives en homes que creuen que han perdut el seu rol o ha estat discutit. Les reaccions d'aquests homes que no accepten el dret de la llibertat per part de les dones són un problema greu i que per desgràcia acaba en tragèdia. Només quan les dues parts acceptin la voluntat de l'altre es podrà dir que la paritat és real. I la realitat ens diu que el procés és molt lent. I és que no són importants les formes, és el fons el que hem de valorar.

  • berta5

    sobretot a la feina ho pateixo. Si tens a càrrec homes, no et prenen mai en sèrio. Si agafo el telèfon, pel fet de ser dona sempre pensen que no puc ser la responsable de departament, sempre demanen pel meu superior home.

  • martaser

    El masclisme perviu precisament perquè no és una actitud exclusiva dels homes. Si les dones, que som la meitat de la humanitat, abandonessim els tics masclistes, fins i tot quan "suposadament" en treiem profit, ja fa anys que seria residual. Hi ha homes que el sostenen perquè mantenen els seus privilegis. Ens hauríem de plantejar per què ho fan certes dones. I no sempre és per beneficiar-se'n...

  • ntcorominas

    Jo diria que tota dona ha sigut víctima d'actituds masclistes, alguns casos més sonats que d'altres, algunes vegades ni ens som conscients. Està molt be visibilitzar-ho, però , perquè no pregunteu als homes si han sigut causants d'actituds masclistes? perquè sempre es busquen las causes i els culpables del que passa al món, menys quan es parla de masclisme? Pregunteu als homes perquè ho fan, i als que no ho fan, perquè no actuen o diuen res quan presencien actituds masclistes d'altres homes. Només coneixent les causes i assenyalant els homes com a causa principal del problema podrem avançar en aquest front. Sortirà qui assenyalarà que també hi ha dones amb actituds masclistes, si, n'hi ha moltes ( menys que homes, segur) , doncs que també expliquin perquè ho fan. Traiem de l'armari i visibilitzem als autèntics culpables del masclisme: els que actuen i els que toleren

  • Isabel C.

    És trist, però en la meva experiència personal, m'ha resultat molt més fàcil exercir funcions de cap o responsable amb els homes del centre de treball que amb les altres dones. Les actituts de manca de respecte, de qüestionament gairebé malaltís de cada decisió que comuniques i, a voltes, fins i tot d'hostilitat mal dissimulada les he rebudes sempre per part de dones. Aquestes mateixes dones, les veus amb altres caps com jo però de gènere masculí i es desviuen per "servir-los" i els tracten amb un respecte que fins i tot fa riure per obsolet i patètic. És fàcil arribar a la conclusió que moltes dones han interioritzat tant el masclisme que no són conscients que amb les seves actituts donen a entendre que troben més "natural" treballar sota el comandament d'un home, fins i tot d'un home poc dedicat a la feina i poc preocupat per exercir-la amb excel·lència, que no pas sota el comandament d'una dona, per més que intentis excel·lir. El meu cas no és únic, almenys en l'àmbit en que treballo. Molta part del masclisme perviu perquè les mateixes dones són les primeres encarregades de transmetre'l i de fer-te'l sentir en els moments més inesperats.

  • Cristina Barcelona

    Després de molts anys donant el màxim a la feina, en una multinacional, vaig tenir el meu primer nadó. Quan vaig tornar em van posar a fer tasques de menys responsabilitat.
    Al cap d'un any i mig em vaig tornar a quedar embarassada. Per desgràcia vaig tenir un abortament espontani als tres mesos. Vaig tornar a la feina al cap de només 15 dies de baixa. Aleshores em van acomiadar.

    El segon nadó el vaig tenir sense cobertura de baixa per maternitat. Jo, que havia cotitzat sempre al màxim a la SS, als 7 dies de parir estava treballant com a 'freelance' perquè ho necessitava.

    La maternitat està castigadíssima en el món laboral. Només te n'adones després de ser mare.

  • Cristina Barcelona

    Després de molts anys donant el màxim a la feina, en una multinacional, vaig tenir el meu primer nadó. Quan vaig tornar em van posar a fer tasques de menys responsabilitat.
    Al cap d'un any i mig em vaig tornar a quedar embarassada. Per desgràcia vaig tenir un abortament espontani als tres mesos. Vaig tornar a la feina al cap de només 15 dies de baixa. Aleshores em van acomiadar.

    El segon nadó el vaig tenir sense cobertura de baixa per maternitat. Jo, que havia cotitzat sempre al màxim a la SS, als 7 dies de parir estava treballant com a 'freelance' perquè ho necessitava.

    La maternitat està castigadíssima en el món laboral. Només te n'adones després de ser mare.

  • Cristina Barcelona

    Després de molts anys donant el màxim a la feina, en una multinacional, vaig tenir el meu primer nadó. Quan vaig tornar em van posar a fer tasques de menys responsabilitat.
    Al cap d'un any i mig em vaig tornar a quedar embarassada. Per desgràcia vaig tenir un abortament espontani als tres mesos. Vaig tornar a la feina al cap de només 15 dies de baixa. Aleshores em van acomiadar.

    El segon nadó el vaig tenir sense cobertura de baixa per maternitat. Jo, que havia cotitzat sempre al màxim a la SS, als 7 dies de parir estava treballant com a 'freelance' perquè ho necessitava.

    La maternitat està castigadíssima en el món laboral. Només te n'adones després de ser mare.

  • 4raons

    Vàries vegades m'han remarcat la sort que tinc de que el meu marit "m'ajudi" amb els nens i les feines de casa, com si ell m'estigués fent un favor tenint cura dels seus propis fills i de casa seva. El pitjor de tot és que aquest comentari sol venir d'una dona.

  • joanacasals

    . Tenia 25 anys i vaig anar a fer una entrevista de feina. Semblava que l'entrevista anava bé. En un moment determinat em va preguntar si estava casada, resposta sí. Em va preguntar si pensava tenir i fills i quan. Li vaig respondre que estava clar que no era el tipus de lloc ni de cap que m'interessava. Em vaig aixecar i vaig marxar.
    . No m'agrada gens que quan em presenten un home ens haguem de fer dos petons. Prefereixo donar la mà.

  • Taronja

    - T'han posat un 10 al 'examen? Això és perquè ets dona i us ho posen més fàcil (d'un company de la carrera que va treure pitjor nota en un examen oral).
    - Sóc enginyera i vaig treballar un temps en una consultoria energètica. Arribar a la fàbrica, presentar-se, explicar el que anava a fer i al final de tot preguntar-me: molt bé, però...i quan vé l'enginyer?
    - Comparteixo despatx amb dos homes, els tres tenim uns 30 anys. Molt sovint em pregunten si sóc la secretària.
    - Fer una presentació davant de companys de feina, i alguns d'ells fer preguntes al meu company (home, del mateix equip) enlloc de a mi, que presento el tema.
    - Anar a congressos i que homes et tirin els trastos i fins i tot fotin mà descaradament (sobretot els vells).

  • Neus Santaner Pons

    Tenc 66 anys i la part més extensa de la meva vida laboral he estat treballant a un sindicat. En aquest, malgrat hi havia altres dones, la majoria eren homes, sobretot als llocs de decisió. Vaig ocupar, també, llocs de decisió però massa sovint vaig haver de patir infravaloracions(d'homes i de dones) i haver de demostrar que valia tant o més que un home . Aquest sostre de vidre ,tant mal de rompre, l'hem de seguir martellejant per tal de que desapareixi.

  • Ineta

    Però hi ha alguna dona que no n'hagi estat? Tinc 62 anys i en recordo des de que em van fer conscient de que era dona fins al dia d'avui. Algunes molt subtils, altres molt grolleres.

  • Ilwwll

    Ok, el requisit principal era que fossis home, però no ho podien dir. Ja està.

  • Esmeralda Pierulivo Petraglia

    A mí, en una empresa multinacional fa ja molts anys, en feien un xequeix general abans de la incorporación a la feina, i tambe feien una RX de la zona pélvica. Anys despres em vaig enterar que ho feien per saber si les dones tenien DIU com mesura de control de Natalitat. Aixo va ser vergonyos i atenta al dret i libertat personal i totes les valoraciones etiques.Estaría be de saber si actualmente es práctica a empresas?
    Aques

  • àviamercè OLOT

    Fa uns anys vaig acompanyar la meva filla a comprar una furgoneta que necessitava per la feina i que pagàvem els pares. En aquella època es signaven lletres, i em van dir que les lletres les havia de firmar el meu marit. Des d'allà mateix vaig trucar al meu marit i els va dir que si no signava jo no venien el vehicle, que la meva signatura valia tant com la seva. Vaig signar i la meva filla va tenir vehicle. El meu marit sempre ha tingut molt clar el paper de les dones al món, els del concessonari ho van aprendre aquell dia //*//

  • Espectadorexpectant

    Se’m fa estrany quan veig les crítiques de feministes de qualsevol pelatge als comentaris periodístics o mundans sobre l’aspecte amb què es presenten en públic les dones que fan política, o en general dones públiques. A mi m’agradaria que en Montoro o que en Fernández Díaz (per posar exemples de gent a qui els hi convindria) apareguessin qualsevol dia amb els morros ben pintats per millorar el seu sex-appeal (com la Rita Barberà ho feia, per exemple). Estic del tot segur que ningú no arriscaria ni el més petit comentari —perquè, sobre els homes públics, és ben sabut que mai no es fan comentaris referits al seu aspecte.

    Igual, però, m’equivoco, i podria aparèixer alguna llengua viperina (feminista?) dient per maldat que qui perd tant de temps al mirall contemplant-se l’efígie, difícilment s’abocarà com cal a manegar cosa pública —no és fàcil disputar a les femelles el monopoli del sex-appeal.

  • Espectadorexpectant

    Vam anar a sopar un dia una meva amiga i jo (jo sóc home) a un conegut restaurant del Paral·lel. Havíem demanat vi; el cambrer va omplir per al tast la copa d’ella. “Vamos a no ser machistas, ¿no?”, em va dir mentre ho executava. Jo no sé si el cambrer hauria de prendre per si mateix aquest tipus d’iniciatives o si, com és natural, hauria de preguntar als comensals qui havia de fer el tast; però com que estem acostumant-nos al bombardeig d’intromissions alliçonadores en els hàbits i en els gustos per part d’ajuntaments, ministeris i Instituts de la Dona, doncs surt de sota les pedres la gent benpensant de sempre (d’acord al signe dels temps) que malden per demostrar ser els menys masclistes del món. Jo vaig callar i vaig fer-li la farina plana.

    Ja quasi ens havíem oblidat de l’episodi, quan la companya va decidir demanar el compte. El mateix cambrer d’abans es va atansar amb la safata i, suposo que per algun automatisme, me la va plantificar a mi al davant. Em va donar per riure. No vaig ja poder estar-me d’indicar-li a aquell home el com estava a la page: la senyora ha de decidir el vi (per a no ser masclistes), i el senyor ha d’oferir-se a pagar-lo (per a no ser-ho igualment).

  • Espectadorexpectant

    Vaig gaudir una temporada d’una amiga amb la que ens aveníem Déu n’hi do; sobretot al llit. No teníem cap problema i tot entre nosaltres era ple acord i concòrdia... excepte per pagar: o bé no duia mai prou diners o bé trobava sempre una excusa per fer-se fonedissa en el fatal moment. Al cap d’uns quants dies, és clar, vaig haver de criticar-li-ho. És més que possible que la resposta d’ella vostès ja l’endevinin, però a mi em va venir de nou—tothom té dret a equivocar-se un cop, i jo no havia detectat signes en ella encara de voluntat suprematista femenina—: segons el seu criteri, m’ho pagava en espècies.

    Consideren vostès aquesta resposta sorprenent?

  • Misercòrdia

    A casa l'unica que veu cafe soc jo, i quant anem a un restaurant i despres de dinar demanem un café, sempre li hi porten al meu marit .

    Unaltre cosa que me molesta es que hem diguin Sra.... i el congnom del meu marit, jo soc jo, casada o soltera es igual , i els hi dic, me dic el meu cognom, ell es el meu marit no el meu amo.

  • dgdlsc

    He volgut escriure'us per adonar-me del munt de vegades que he patit masclisme a la meva vida, i que normalment, les dones vivim amb resignació.
    - Els pares em van fer forats a les orelles quan era un bebè.
    - Els Reis Mags mai em van portar un cotxe teledirigit o la Gameboy que jo havia demanat (i la raó no eren els diners pq em portaven moltes altres).
    - El meu pare no li agrada que vagi amb malles i amb samarreta que no em tapi el cul, pq diu que "ensenyo massa".
    - El meu marit (quan feia poc que sortíem junts) va tenir un atac de gelosia pq em va veure parlant amb un altre noi al gimnàs. Ara se'n penedeix i no ha sigut mai més masclista.
    - Un dia un home es va començar a tocar descaradament quan jo anava en bici per la platja.
    - Un professor de secundària de la ESO ens va dir un dia que les dones s'havien de quedar a casa a cuidar dels fills i que no havien de treballar. Era un professor molt bo en la seva especialitat, però malauradament això no li treia tenir actituds masclistes.
    - El meu pare em va tractar de meuca per anar-me'n de viatge amb el meu xicot (ara marit) abans d'estar casats. (M'hauria tractat igual si jo fos un noi?).

  • saarema

    Investigadora al Regne Unit. En l'avaluacio d'un projecte de recerca a on jo era investigadora principal, un dels jutges va questionar si les idees eren meves o del co-investigador (un home). Per sort el sistema angles et deixa dret de replica i al final vaig guanyar aquest projecte. A l'hora de gestionar-lo, he hagut de corretgir 2 vegades (en menys d'un any) que la investigadora principal soc jo i no el meu colaborador: (1) en establir qui era el principal supervisor del personal contractat per aquest projecte i (2) en gestionar els gastos del projecte.
    A la meva vida personal em vaig trobar en la situacio en que vaig ser jo qui va pagar un cotxe i el dependent de la botiga el va posar en el nom del meu marit!!!! En aquell moment, ja fa uns quants anys, no hem vaig queixar.

  • dgdlsc

    - La germana que pel fet de que jo marxés del país sense feina per anar a viure amb el meu xicot em deia que seria una "dona florero".
    - El meu sogre em diu que quan "voy de señora" (vol dir anar amb faldilles, que només hi vaig per bodes normalment) estic més guapa.
    - La sogra que qüestiona per què la meva filla no té nines (els seus ninos són animalets) i sempre que pot li regala roba de color rosa.
    - La sogra que no entén i no li agrada que la meva filla dugui el meu cognom primer.
    - El meu pare que creu que no podrà jugar a fer estels amb la néta pel fet de ser nena.
    - Els cambrers que creien que per esmorzar els cereals eren per a mi i un esmorzar de forquilla i ganivet per a ell, quan era a l'inrevés. O que la cervesa és per a ell i el cafè per a mi. O que provés primer ell el vi.
    - Pagar el sopar de parella amb targeta i que li demanessin posar el PIN a ell.
    - El director de tesi que em va "recomanar" no tenir fills mentre feia el doctorat, quan en realitat tenia un contracte que permetia la baixa per maternitat. I li vaig fer cas per no patir alguna reprimenda que afectés el meu doctorat. (Deu recomanar no ser pares als doctorands homes? Ho dubto).

  • Cogito

    El masclisme existeix, però aquest mitjà només fa que trivialitzar-lo reduint-lo a exemples que no hi tenen res a veure i sobreexplotant el terme a diari.
    Cap ni un dels exemples que exposa tenen res a veure amb el masclisme. Hi ha una sèrie de rols assumits tant per homes com dones, sobretot d'una certa edat, que encara es deixen entreveure en el dia a dia. Aquests "sobreentesos" responen a una educació de fa dècades on aquests rols eren, agradi o no, els habituals.
    Aquests exemples no demostren més que un desfase entre una cultura i uns comportaments socials propis de fa dècades, amb una actualitat que els ha deixat obsolets. La majoria de persones que reprodueixen aquests rols (homes i dones) no ho fan amb ànim de menystenir la dona. Res a veure amb el masclisme que implica una clara voluntat de rebaixar i convertir la dona en un ser inferior al servei d'un home. Si fa o no fa, com un cap quan tracta els seus empleats com a simples subordinats al seu servei i no com a persones. Clar que a això només se li posa l'etiqueta quan la persona de qui s'abusa és una dona, com si els homes no haguessin d'aguantar humiliacions i abusos dels seus caps, siguin aquests homes o dones.

  • Bebel R M

    Infermera. Quan tenia 32 anys vaig entrar a treballar en un servei' urgències. Un metge venezoĺà es va obsessionar amb mi . Per no perdre la feina, ja que els merges escullen al seu capritx quines infermeres prefereixen, i la majoria de coordinadors son merges i es respalden entre ells pq callen moltes coses, vaig deixar-me, amb fàstc, així ja tenia 1 metge que em defengués. Jo tenia novio i em vaig casar amb ell. Ens va costar aconseguir elnprimer embaràs per lo qual vaig haver de fer un tractament hormonal i el metge sudamericà va seguir assetjant-me, sabent que jo estava prenent hormones. Vaig tenir el nen i ja no prenia hormones, i ja no tenia ganes de seguir veient-lo, ell seguia assetjant-me, em telefonava quasi cada dia mentres jo estava donant papilles als meu nen, em perseguua i m amenaçaava en que si no anava a casa seva ho perdria tot perque ell era sindicalista i tenia molts amics.. això va durar quasi 10 anys fins q el vaig amenaçar en denunciar-lo. Començava a parlar-se de l' assetjament. Vaig explicar-ho als companys i al marit. Em trucava masturbant-se. Em van traslladar a la força. Ell segueix en el seu lloc i escollint infermera. Els companys em feliciten

  • Imma Casas Montaner

    Hola! Fa molts anys i quan tenia els nens petits, em va dir el meu responsable superior, que la diferència entre ell (home) i jo, era que ell podia estar pensant tot el dia amb la feina, per tant era molt més productiu, i jo no,!!!! La diferència era motivada perquè durant la meva jornada laboral, també pensava amb el que hauria de fer per sopar, si els meus fills estarien bé, el que havia d'anar a compra..... Etc. En aquell moment, era bastant més jove, i no vaig saber què contestar!!!! Ara mateix li diria, que nosaltres tenim aquesta habilitat i capacitat, i tenim la sort de poder pensar amb la feina i amb moltíssimes altres coses més i no deixem de ser productives

  • MCrespi

    Passejavem per la Rambla de Barcelona i un home d'una botiga de roba de pell repartia propaganda del seu establiment. Adreçant-se al meu marit li va dir "cómprele pieles a su mujer" , em vaig dirigir cap aquell comercial i li vaig dir q jo no necessitava res que em comprés cap home, que ja m'ho comprava jo i pells encara menys.

  • shapes

    @carles pr totalment d'acord. Quan tractem les dones com invàlides i les sobreprotegint estem fomentant el masclisme. Quan les dones volen igualtat d'oportunitats (i jo també) que siguem conscients que estem parlant de separacions i de pensions i de llei de violència domèstica on els homes estem discriminats. Hem de lluitar per la igualtat d'oportunitats amb coratge, ambdós sexes, assumint totes les conseqüències . Hi estem d'acord?

  • carles pr

    Com a home crec que hi ha violencia masclista en contra dels homes en les separacions amb fills, m'he cuidat dels meus fills moltissim més que la seva mare, però ella te la custodia, cobra la pensió I pot fer xantatge amb ara t'els deixo ara no.
    Altres discriminacions: Xq actualment hi ha pistes de Sky amb forfait gratuit per les dones ? Xq hi ha discoteques gratuites per les dones? Xq a les oposicions de bomber hi ha un barem més facil per les dones? Xq no hi ha Institut Català de l'home?

  • banoa

    Sóc enginyera i encara és una ocupació amb molt poques dones i hi ha forca actitud masclista. Quan tinc reunió amb algun client i hi vaig acompanyada d’un company de l’empresa, si surt alguna pregunta tècnica miren directament al meu company encara que en cap moment s’hagi presentat com a enginyer. També em passa moltes vegades fent inspeccions d’obres, es dirigeixen directament a l’acompanyant home tot i ser jo la que firma el projecte.

    Fora de l’ambient laboral el mateix que ha dit altra gent, el meu company no beu mai cervesa i quan en demano jo sempre li serveixen a ell.
    Els nostres amics també se’n foten que sigui jo la manetes que munta els mobles i compra les eines.

  • Laura Canet Moreno

    Vaig decidir que m' havia cansat d'anar amb la meva moto de nois ,com em deien algunes companyes de feina que era una simple yamaha ybr 125, suposo que era de nois perquè era negra i no rosa amb cambi de marxes, i em vaig decidir per comprar un esportiu descapotable de segona mà.... Quan vaig arribar a la botiga em va atendre una dona... i jo li vaig dir:
    - Vinc a veure el peugeot 307 cc 137 caballs descapotable...
    I la dona tota sorpresa em diu :
    -Tinc allà un clio diesel 4 portes que consumeix molt poc és el que compren les dones.
    Jo que sóc de poc discutir ,li vaig contestar:
    - Vinc a veure l' esportiu descapotable, és el que m'agrada i el que vull pagar...
    Va cridar al seu marit que me'l va ensenyar tot atent i sense cap comentari sarcàstic.
    Me'l vaig quedar i el meu marit encara riu quan recorda que la que em va posar pals a les rodes era una dona.

  • Des de la terra ferma

    Víctima no es la paraula adecuada.
    Vaig anar a comprar un cotxe, jo en volia un de petit, i el venedor em volia vendre un de més gran. I no pot dir-me que tornes anar-hi amb el meu novio , i veien la cara que vaig potsar remata: o amb el teu pare.

  • Institut Castellet

    Els pares són els primers a discriminar per raó de sexe quan foraden les orelles només a les nenes i acabades de néixer. Jo vaig tenir la sort de tenir un avi que va trencar amb la tradició i la meva mare tampoc tenia forats a l'orella. Sempre ho vaig considerar com un privilegi haver pogut decidir de gran si em feia forats o no a les orelles.
    Ja no parlo dels colors rosa o blau que escauen a un sexe o un altre també al moment de néixer. Quan vaig tenir el meu fill no podia suportar que em demanessin si era nen o nena perquè imposaven un color.

    Deixeu de foradar les nenes!!!! No és també sexualització?
    Sabina Salat

  • shapes

    QUAN AQUEST TRIBUNAL NO EM DONA LA CUSTÒDIA COMPARTIDA PERQUE PENSA QUE JO, HOME, NO PUC FER-ME CÀRREC DELS MEUS FILLS IGUAL QUE UNA DONA: AIXÒ ÉS MASCLISME. MOLTS HOMES SOM MOLT MÉS FEMINISTES QUE MOLTES DONES

  • shapes

    QUAN CONSIDEREM LA DONA INCAPAÇ DE VALER-SE PER SI SOLA I ELS TRIBUNALS ATORGUEN PENSIONS PER SEPARACIÓ SEMPRE EN FAVOR DE LA DONA, SOBREPROTEGINT LA DONA COM SI FÓS INVALIDA, AIXÒ TAMBÉ ÉS MASCLISME.
    JO M'HE TROBAT EN AQUESTA DISCRIMINACIÓ MASCLISTA, I SÓC HOME.

  • marioncole

    Vagi per davant que trobo les paraules "víctima" i "masclista" massa fortes per expressar el que crec que voleu expressar, però allà vaig:

    1) La meva pròpia mare em diu cada dos per tres "quina sort que el teu home t'ajuda tant amb els nens". A ell mai ningú li ha dit: "Quina sort que la teva dona t'ajuda tant amb els nens".

    2) Ell es lleva pels matins molt d'hora per fer-nos els entrepans i les carmanyoles del dia a tots mentre jo em dutxo i esmorzo per anar-me'n a treballar. I quan ho expliquem, se'n foten d'ell com si fos un calçasses ("llevar-te tan d'hora per preparar la carmanyola de la dona?"). De mi mai ningú se'n fot, i faig el sopar de tots cada dia.

    3) Ell és el que cus els botons i arregla les vores de la roba, perquè a la mili en va aprendre. Doncs un dia es va emportar una faldilla de la nostra filla a la feina per arreglar la vora. És professor i va dir que aprofitaria l'hora de dinar a la sala de professors per arreglar-ho. D'aquella cosida de vora de l'any passat encara se'n parla... Se'n parlaria si ho hagués cosit una dona?

    Amb el segon i el tercer exemple volia dir que ells, segons com, també pateixen els encasellaments de gènere.

  • Montmr_mr

    I tant! El fet de preguntar-te si tens fills a les entrevistes de feina és un clàssic...o que es doni per fet que en tindràs, com si no fos una opció...també m'havia passat que es doni per fet que la cervesa es per l'home...fa molts anys jo anava acompanyada pel meu xicot aleshores pels seus amics, i un home va demanar va preguntar a un dels amics si jo era la xicota d'algun d'ells...vaja,demanant permís per acostar-se'm, com si la decisió de parlar amb qui jo vulgui no fos meva...també he sentit comentaris de sorpresa si, per exemple, canvio una bombeta jo mateixa...o fer-me indicacions quan vull aparcar i veuen que sóc dona...i actituds molt masclistes de caire sexual...en el sentit de tenir la dona com un instrument perquè l'home aconsegueixi plaer, però mai a la inversa...el que és més trist de tot és que moltes actituds masclistes provenen de les dones mateixes...

  • Èrica Gálvez

    M'he vist afectada per actituds masclistes en diferents àmbits i en infinites ocasions. En l'àmbit laboral, s'han dirigit a mi com si fos la secretària dels meus companys homes o, en comptes d'extendre'm la mà quan jo ho feia em reclamaven "dos petons, no?". Sortint a sopar amb la meva parella i al pagar amb targeta, la majoria de vegades s'han dirigit a ell per al codi de seguretat. A més, dia a dia m'he de creuar amb mirades lascives, fins i tot en converses d'allò més quotidianes amb gent coneguda. És un total despropòsit.

  • Ignasi

    Amb la meva companya tenim una empresa d'activitats turístiques i tractem sovint amb productors agroalimentaris. Ella és més la de relacions públiques. És bastant comú que si hi anem els dos, encara que sigui ella qui tanca tractes, els homes em contestin a mi, encara que jo no els hagi dit res.

  • Mà dreta

    Els meus cunyats preguntaven un dia a la seva filla de sis anys si tenia alguna idea de regal per la filla d'uns amics, que acabava de néixer. A ella se li va acudir un camió i el comentari immediat que vaig sentir va ser "no home no, que no veus que és una nena? no jugaria amb un camió" Any 2003 aproximadament....
    Núria

  • xami

    I tant!! Dues mil vegades per els esteriotips per sexe. Imagineu quan dins de la parella es ella la que té una major projecció laboral i l.acompanyant es ell, en sopars d,empresa, en congresos, viatges, etc. Sempre hi ha confusió i anècdotes que pateixes ,tant jo com ella . Entenc les dones en aquesta lluita, a l,hora que també els hi faig una crítica, doncs també ellas actuan igual perquè hi ha molt de tipus cultural i que hem mamat dels nostres avantpassats. Feina per a tothom canviar això.

  • Eduard

    "Has sigut VÍCTIMA D´ACTITUDS MASCLISTES?"

    "...Si surts a sopar amb amics t´han preguntat amb qui has deixat els fills?... A l´hora de demanar una cervesa i un refresc, han assumit que la cervesa és per a l´home?...Tot i que han desaparegut les formes més evidents de masclisme, el masclisme agafa ara formesmés subtils...."

    I tan subtils! D´això se´n diu ser VÍCTIMA (!) del masclisme?!
    Si seguim per aquest camí acabarem tots neuròtics i neuròtiques perduts!

  • raquiche

    Fa poc vaig voler demanar in canvi de posicio a la feina, i tot i encaixar amb el perfil que estaven buscant el meu cap va dir que donada la meva condició (estic embarassada de 4 mesos) millor que no apliqués perquè no m'agafarien... Com que ell ha d'aprovar el canvi, ja no vaig aplicar i vaig perdre l'oportunitat.

  • Prova

    Jo sóc home però també he estat víctima d'actituds masclistes.
    Per exemple, quan era petit, en un lloc regalaven una pilota o una nina. No els entrava al cap que jo volgués la nina.
    També he rebut burles per cosir un titella, perquè cosir és "de dones".
    O l'altre dia em van enviar una oferta de feina on només acceptaven noies. Deien que escollirien entre les candidates a partir de la foto que els enviessin.

  • M.M.A.

    Un tallat curt de café i un altre de normal, si us plau.
    Sempre sempre el curt m' el posant a mi que soc la dona......

  • Algú com tu

    Tenir prejudicis o preconceptes que portin a fer comentaris respecte com són les dones no és masclisme sinó simplement això, tenir idees fixes o errònies. Aquestes idees preconcebudes les pateixen les dones i els homes, els calbs i els "melenes", els qui tenen determinades professions (professors, informàtics, matemàtics, paletes, per exemple). Tots les patim. Un preconcepte no té relació amb el masclisme a no ser que es faci servir per VALORAR/PERJUDICAR una dona. Compte. Veure masclisme en tot és "cool". És a dir, que un prejudici s'apliqui a una dona no significa que sigui masclisme. És masclisme quan NOMÉS s'aplica a una dona.

  • montse.s

    En una feina, jo calçava unes sabates planes de color vermell ben còmodes; i el meu cap em va fer saber a través d'una secretària que no li semblaven adequades.

    No en vaig fer cas, i la cosa va quedar aquí. Quan va acabar el contracte, vaig marxar. I ara estic molt a gust a la meva actual feina, i ningú em diu com haig de vestir o calçar.

  • nuriacut

    I tant! Quan vaig anar a comprar un cotxe, me'l van vendre dient que tenia molts avantatges per a una dona: tenia mirallet en el retrovisor del seient del conductor/a i una caixa al maleter que es convertia en un carret per la compra!
    O quan em vaig separar, quan les meves filles estaven malaltes em qüestionaven que anessin a casa el pare el cap de setmana que els tocava estar amb ell (un pare que en tenia perfecta cura, per suposat). I com aquests, mil exemples!