Les vostres històries:

• rorquin

  El millor Nadal de la meva vida és el de l'any 2011, que vam decidir casar-nos amb el meu home (feia 14 anys que érem parella i 7 que vivíem plegats). Ho vam decidir pocs dies abans de festes i per Nadal vam aprofitar perquè demanés la meva mà als meus pares (que no calia, però és la manera més divertida d'anunciar-ho que se'ns va acudir). Al llarg del dia vam anar assabentant-ne la resta de la família.
  Ens vam casar a mitjans del 2012, i un parell de setmanes després vam saber que estava embarassada. Tot i que crèiem que, amb el bagatge que dúiem plegats, la cerimònia canviaria ben poques coses, el cert és que arran del casament la nostra vida ha canviat de dalt a baix: ara som pares de dos nois bons i sans, dormim menys i tenim menys temps per a nosaltres, però som igual de feliços. Aquell Nadal que no havia de canviar res, ho va canviar tot.

• Valérie

  El meu
  
  
  
  
  
  
  
  
  El meu Nadal que sempre le recordat .Va ser quant tenia uns dotze anys estavem a la cuina la meva tieta acabava de fer els canalons esparavem que fosin les dotze per anar a misa del gall i quan ja ens haviem vestit per anar a misa,varem obrir la porta i estava tot nevat va ser genial ,peró vaja aixó no va ser cap obstacle nosaltres cap a misa i quant tornavem menjavem xocolata desfeta i coca. I a la misa cantant nadales arrel de tots aquets anys sempre me sabut les cançons.

• Pepi Fontanet

  El Nadal que recordo amb més intensitat és el de l'any 1962 . Jo tenia 6 anys. Em recordo amorrada al vidre de la finestra del menjador de casa els avis, després de dinar mentre la família feia sobretaula, veient com queia la neu, intensa, blanca i imparable. Jo no havia vist mai nevar amb tanta força. El carrer Montaner era una pista blanca i els cotxes es veien tapats fins dalt de tot, sobresortint a bonys. Després de Nadal recordo moltes imatges d'aquella gran nevada. Quin bon record!!

• Margarida

  No sé si és el millor, però sempre recordaré el Nadal del 1966. A l'escola, com cada any, vam aprendre el vers -la dècima, que en dèiem- per recitar-lo havent dinat. El meu mestre, l'estimat Sr. Nolis, ens recalcava que havíem de dir-lo com si l'estiguéssim explicat, no pas dir-lo de memòria com un lloro.
  Jo havia fet tretze anys i ja no em vaig enfilar a la cadira. Em vaig posar dempeus i vaig començar: l'última estrofa del cant IV i el final del Poema de Nadal de Josep Maria de Segarra. A poc a poc, com requereix el fragment, vaig anar recitant tal com ens havia ensenyat el Sr. Nolis i, quan vaig acabar, el silenci em va sorprendre. A l'avi li rodolaven les llàgrimes galtes avall i em va sobtar molt, mai no l'havia vist plorar. Després van venir els clàssics aplaudiments i la passada de plateret.
  
  Ja deia que no sé si és el millor Nadal de la meva vida, però fou l'últim de la meva infantesa.
  Sis dies després, la tarda del trenta-u de desembre, l'avi va morir d'un infart fulminant i jo em vag fer adulta de cop.

• Puntaire

  El Nadal de 1984 va ser el primer Nadal en que el meu fill va gaudir de la tradició del Tió. A casa no se celebrava la Nit de Nadal perquè a Catalunya no s'havia fet mai però quan ens vam casar, vam adoptar aquest costum de la família de la meva dona i hi darem incorporar el tió. Va ser tota una experiència veure aquell manyoc de nervis anant a escalfar el bastó per fer cagar el tió. Extraordinari. Vam allargar-ho l'impensable, any rere any, però finalment la realitat es va imposar i ho varem deixar de fer fins que van arribar els meus nebots, i uns altres nebots, i ara espero que arribin els nets. Tindrem paciència perquè val la pena. Què pot produir més felicitat que veure els teus estimats feliços?

• Jordi Martínez Ruiz

  Per a mi les festes nadalenques són festes associades a la infantesa, i per aquest motiu recordo amb nostàlgia les festes de quan era un nen, però sobretot recordo amb gran tendresa i emoció el nadal de l'any 1984, jo tenia 7 anys, on els reis mags em varen portar un regal molt desitjat, unes sabatilles esportives del Barça. Però el més entranyable eren els àpats amb els avis, tiets i cosins, i la màgia i il·lusió amb que un nen ho vivia.