Les vostres històries:

• Urgell

  Bé, tinc 46 anys i 3 fills. I només vull dir que estic 200% amb plasson. Més clar i més entenedor no ho pot haber dit.
  Segur que no sóc un hiperpare, ni que sigui per les meves circumstàncies. Tampoc tenen hipermare.
  Ah, i són un autèntic conyàs els hiperpare/mares, considero.

• Bananalona

  Hola! Jo fa poc que sóc mare, el meu fill té just 8 mesos i, per tant, tinc molt poca experiència. Però sí que em plantejo contínuament el meu rol: no em vull convertir en una hipermare per no convertir al meu fill en un ésser indefens. El métode que intentem aplicar a casa, doncs, és acondicionar la llar perquè el nen tingui llibertat de moviment, pugui explorar i pugui, en definitiva, sentir-se mica en mica un ésser autònom. Això no vol dir passar d'ell, tot el contrari. Acondicionar la casa no vol dir simplement amagar cables i protegir endolls, sinó posar al seu abast materials que li promoguin la curiositat i la capacitat de concentració. I sempre tenir un (o dos) ulls a sobre per conèixer què l'interessa i com es desenvolupa (i, òbviament, perquè no es faci mal, perquè per molt que hàgim acondicionat la casa, sempre existeix un cert perill). Però, a ser possible, tot amb certa distància, sense que noti que 100% estem a sobre. Tot un repte. D'aquí uns anys ja us diré si m'ha funcionat.

• Joan Viñas Puig

  Trobo molt interessant que reflexionem entre tots com fem de pares i dóno la benvinguda a totes les contibucions vinguin de pares, de professionals o de ciutadans que no tenen fills... perquè no haurien de poder contribuir al debat sobre un aspecte que té conseqüències a tota la societat?
  
  Hiperpares? Les etiquetes poden ser útils i perilloses. Potser sí que som "hiperpares" en alguns aspectes i està bé que ho reflexionem... però segurament en altres aspectes molt de nosaltres som "hipopares" i també està bé que en parlem.
  
  Trobo a faltar una mica de reflexió sobre el perquè els pares actuals fem de pares com ho fem: com ens van educar els nostres pares? Quin són els models imperants avui en dia? I també trobo a faltar que es reconegui la dificultat de trobar el camí entre l'autoritarisme i el llibertinatge... no és fàcil!

• nmorist

  Tinc 52 anys, soc mare d'una noia de 21 i d'un noi de 19. Sempre hem intentat (el seu pare i jo) fer-los autònoms i crítics. Aquest any el meu fill ha començat la Universitat i al setembre els van citar per una xerrada informativa i una prova d'anglès . El meu fill em va preguntar si l'acompanyaria. Em va semblar que era evident que no ho havia de fer. Resulta que eren una minoria els que hi van anar sols. La majoria s'hi van presentar amb els pares i alguns casos només els pares perquè els fills eren fora.....
  No ho entenc. Aquests pares són els mateixos que després deixen sortir a la nit els seus fills des dels 15 anys sense cap tipus de límit horari, a discoteques fora de Barcelona, sense cap control del que consumeixen..... Això ho he comprovat per mi mateixa
  En fi , són elements per a la reflexió

• R2C

  Ja fa uns quants dies que aquest diguem-ne ATP - "article temàtic participatiu" - és obert esperant aportacions..... i a dia d´avui només n´hi ha nou.... NOU (9) !! .
  Crec que això ens hauria de fer reflexionar profundament. No tan sols a qui hagi decidit engegar-lo, sino també a tots els mínimament interessats en el tema.
  
  Deixant apart si som o no massa intervencionistes en la cura dels fills i els hi aplanem massa el camí, el que tinc molt clar és que hi ha molt poca consciencia de la dificultat de ser pares, no tan del concepte - en que tothom pot estar d´acord en que els fills no venen amb manual d´ús - sino en que realment a la pràctica la gent hi posa molt poc de la seva part, i no sembla tenir voluntat d´apendre´n (ja sabeu, el "no tinc temps" és l´excusa generalitzada) . Una mostra palpable d´això sempre he pensat que és el poc èxit que veig en els espais de trobada a les escoles, les anomenades "escoles de pares", on si més no es comparteixen experiències "amb la tribu" i els iguals.

• egarenca

  Hola!
  Tinc 60 anys, sóc mare de dos nois i de dues noies (32-31-26-22) i àvia de dues criatures encantadores (3'5 i 1'5). He procurat sempre estar al seu costat quan m'han necessitat. Els he acompanyat a col·legi, anat a buscar, animat en els extra escolars (hoquei, violoncel, piano, jazz), ajudat en els deures, compartit riures, compartit plors, algun càstig, alguns morros, algun cop de porta i moltes abraçades. He deixat de fer coses per ells i no em penedeixo, ho tornaria a fer amb els ulls clucs. Pel que fa als néts sóc molt egoista: Vull que em recordin tal i com els meus fills recorden la meva mare. Sempre a punt per jugar, cantar, dormir amb la maneta agafada i despertar amb el millor somriure.
  Si això vol dir ser una hipermare, doncs sí. Amb il·lusió.

• Gaial

  Jo conec una mare que viu la meitat dels dies al pis d'estudiants de la seva filla perquè ella no sap estudiar si no te la mare al costat. La necessita a totes hores, sinó no podria. Estudien una carrera de ciències. Increïble!! I ja té 19 anys la noia. Això és malaltís. Una super hipermare... Els pares haurien d'ensenyar-nos a ser autosuficients no depenents d'ells. Si és així crec que ja ho han fet prou bé i no cal donar més voltes.

• plasson

  Com a pare d'un nen de 6 anys segueixo sempre el meu instint. Crec que actualment hi ha unes idees pre-establertes que estan perjudicant els nens:
  1. En general la gent vol que els nens ho facin tot d'hora. Enlloc d'acceptar que cada nen té el seu ritme, hi ha pressa perquè caminin d'hora, parlin d'hora, socialitzin d'hora, vagin a l'escola d'hora... El pitjor del cas és que tenim uns nivells altíssims de fracàs escolar, obesitat infantil i ansietat de pares i nanos
  2. Hi ha una tendència a igualar-los: enlloc de potenciar les habilitats de cada nen, quan un nano fa quelcom diferent de seguida se li demana que segueixi el patró comú.
  3. En una societat de consum com la nostra la segmentació també ha arribat al món dels nens: xiquiparks, Orlando o Eurodisney, i els "tallers" per nens amb pares avorrits. Quanta bestiesa... Quan repasso els millors moments com a pare m'adono que estàvem fent encàrrecs o activitats del dia a dia i simplement gaudim del moment
  4. No deixem que els nens s'avorreixin. I és necessari que s'avorreixin perque inventin i juguin
  5. Em sorprèn la severitat amb la que es jutgen els nens més petits

• rorquin

  @Joan de Canyamars: Ho ha decidit una periodista que va estudoar periodisme i va treballar de periodista fins que va ser mare i va decidir que això li donava autoritat per publicar un llibre criticant la manera de criar de la resta de pares.
  
  A mi em treu de pollaguera, però als de l'Ara els agrada tant que no només em vaig topar la notícia el curs passat, sinó que la van reeditar a l'estiu i ara tornen a treure aquesta cançó de l'enfadós.
  
  Jo, com que sóc mestra però també tinc fills, escriuré un llibre criticant els pares que desatenen excessivament els fills enlloc de donar-los l'atenció que mereixen en tant que persones amb sentiments. En diré hipopares i demanaré a l'Ara que em facin el mateix cas.

• Sadurni52

  Jo tinc 64anys. El 1992 amb la meva dona vàrem adoptar 3 nens germans biològics, de Bolivia i per aconseguir-ho varem haber de fer un munt de trámits, el mes important el certificar d'idoneïtat, que d'alguna manera acredita que reuneixes els criteris per ser un bon pare. Una vegada vam tenir els nens (3, 4 i 7 anys) ens en vam surtir com vam poguer pero jo sempre he tingut la sensació que no ho feia prou be, doncs he fet i faig de pare sense cap formació previa i n'aprens tot exercin. Crec que per ser pare sería necessario una formació previa, sobretot en l'època dels adolescents que es molt complicada. Un amic però em va animar devant les meves angoixes: si els estimes de veritat, molt no et pots equivocar.

• Agnès Mas de Xaxars

  Tinc dos fills de 12 i 15 anys. Des de fa un any vivim als Estats Units. Des que estem aquí, cada vegada crec més que a Catalunya sobreprotegim molt als fills. Quan passegem amb famílies catalanes amb nens sovint sentim: ‘no passis per aquí’, ‘no t’acostis allà’, ‘no t’enfilis sol aquí’ i una llarga lletania de ‘NOS’. M’hi identifico amb quan els meus fills eren petits. Dec ser una hipermare. Només que ara, quan ho sento, se’m fa extrany, perquè un pare americà abans de dir ‘no’ fa propostes alternatives i pràcticament mai alça la veu. Apuntaria que als EUA, equivocar-se és natural. No està tan mal vist. És part del procés d’aprenentatge. Això és extrapolable als estudis. Aquí no hi ha tantes aules d’estudi per fer deures. S’ajuda als nens des de l’escola i cadascun té el seu temps per créixer i madurar. També tenen deures, però la pressió d’haver d’exigir als fills no és la mateixa. Aquesta és la filosofia de l’escola pública, la realitat d’una majoria. En canvi, tenen moltes eines online per saber què fan els seus fills a l’escola i com els va, sense haver d’atossigar-los. Crec que aquesta acceptació dels errors és part del que ens manca allà. La vida no és un examen.

• Jordi García Colomo

  Carai. Per mi ser pare es l'activitat mes complexa i de llarg recorregut que pots fer a la vida. Tinc dues filles, 18 i 13. Sempre hem optat pel camí de l'esforç, del caminar i axeicar-se quan ensopegas. Amb la meva dona compartim la creença que l'aprenentatge passa sovint pels camins que no tries. Les rutes no triades et donan mes experiència. Però quan passes pel camí costetut no tens gaire clar aquestes certeses posteriors.
  A casa li deia a les filles, no us enmiralleu del que va devant, mireu enrera a veure a quí cal donar ajut. Conscients del nostre benestar hem volgut transmetre valors d'austeritat i respecte. No he volgut transferir dèries ni fracassos personals en aficions obligades a les criatures que tením a casa.
  Intencions.
  Sempre he quedat bocabadat de l'excés de protecció que fem amb els fills. . D'aquesta mena de projecte familiar de futur que es un fill. A moltes converses de pares es pot cambiar el subjecte fill per cotxe, propietat, valor. Quan els nostres fills triunfen son un BMW. Quan fracassan la culpa es del mecànic.
  Si no respecten l'ordre i es colen, diem que son intel·ligents. Si ploran per tonteries diem que son molt sensibles.

• Joan de Canyamars

  Qui desideix que es ser un hiperpare o un pare q pasa de tot?
  La degaia?
  Uns psicolegs q han fet una carrera pero no s'atrebeixen a tenir fills?
  Uns super periodistes?
  Uns super mestres-licenciats amb moltes coses pero q com a molt tenen un fill pq no poden tenir-ne mes pq han d'ocupar-se dels q en tenim mes?
  Com deia aquella de la cup ,els em de criar en comunitat....com en un mundo feliz....ho ens poseran un examen com la selectivitat per donar-nos el titol per poder engendrar una criatura?
  Nois...estem perdent l'instint de reproduccio i aixo si q es senyal de societat malata!!
  Ha i publiqueu qui es l'expert que ho dessideix...aixo de ser hiperpare....

• josepoide

  El dubte que se'm planteja al considerar-me o no un hiperpare és al mateix concepte. Per que tampoc se a on puc trobar com ser pare. Què se suposa que ha de fer un pare? Fins on ha d'arribar? Per que clar, si no se on són els límits, com haig de saber quan els traspasso? Cada dia sento a parlar més d'aqeustes coses, el que em fa plantejar que tal vegada em vaig perdre el manual del bon pare que deu venir com a manual d'instruccions amb cada fill.
  Per que resulta que tothom, fins i tot els que no tenen fills, sembla que saben més que jo... si més no tots opinen sobre com haig de relacionar-me amb els meus fills. Així que continuaré buscant a on està aquest maleït llibre d'instruccions. Un cop l'hagi llegit ja us contaré si sóc hiper-, hipo- o meso- pare. Val?